Trilogia d'uns ideals

El treball, perquè?

2011-04-21T20:45:00.003+02:00

Fa molt de temps que no escric res de nou en aquest, el meu senzill blog, més aviat ho he fet per dues raons:
1ª I principal: Perquè no tenia gran cosa a dir veient la de desastres que estan fent per culpa de tercers aquells que diuen que comparteixen els meus ideals, però, em permeto el luxe de dubtar.
2º Perquè he estat investigant el perquè del tot plegat de tota aquesta situació que dirigeix a tota la societat que, mani qui mani, sempre li farà el joc al Capital.

De moment us deixo amb aquest assaig visual que, (pels que no domineu el Frances, teniu l'opció de subtítols a la dreta on fica "CC") ens parla del Perquè del treball, i del perquè el ser productius tant sol porta la destrucció del nostre món. Està molt ben redactat i amb arguments sòlids i fàcilment contrastables, si us plau, no ho deixeu de mirar que es molt important per tots, sobretots per tots aquells que encara senten el socialisme de debò:

Tant sol us fico l'enllaç:
El Treball, Perquè? 1/2
El treball, Perquè? 2/2

...i perquè?...

2010-07-31T18:51:00.006+02:00

Hi ha coses que voldria entendre dels meus "adults socialistes" però, no les entenc i em dolen de debò, malgrat siguin els "meus adults socialistes?!?...":
Perquè es permet l'abaratiment dels comiats tot i sabent que aquelles empreses que faran un us massiu i abusiu sempre seran les multinacional, i justament al·legaran perdues econòmiques tot just s'acabi la Vaga General (com ja ha passat abans)?... Perquè no es podia haver afegit un requisit que únicament ho podrien aplicar les PYMES nacionals?...
Perquè es demana als petits Ajuntaments que retornin els diners avançats i no se li reclama a la Banca que retorni "l'injecció" ara, que tot just acaba de presentar els seus guanys?... I ja sigui dit, perquè no se li reclama a l'Industria Armamentistica Espanyola que retornin els crèdits amb interessos del 0% concedits el 1997 (crec que manava el PP) que els hi van oferir retornar en 20anys?, i no estic parlant de quatre euros i tinc entès que tant sol han retornat un 1%...
Perquè es congelen les pensions i no es congela el pressupost de l'Exercit?... Potser estem en guerra?... I parlant de guerra, si Alemanya ha retirat bona part o totes les seves tropes de l'Afganistan, perquè no ho fem també nosaltres?... On està el problema?...
Perquè no es mostren els contes clars i s'informa de forma massiva i detallada dels crèdits a l'exterior que va fer el govern del PP on tota industria que va crear tant sol estava rel·lacionada amb l'Industria Immobiliària, i res mes, i això ha provocat aquesta aturada econòmica perquè s'ha de pagar un crèdit d'un producte que no produeix cap guany i moltes perdues?... Perquè no es deixa de banda el "respecte o protocol" a la feina feta en d'anteriors governs i s'explica clarament que per poder pagar aquestos crèdits no tant sol s'havia d'invertir en Industria Immobiliària, ans que també s'hauria d'haver creat d'altres empreses que ara estiguessin produint guanys per poder pagar aquest crèdit i molta gent ara no estaria en situació d'atur?...
Perquè es va oferir el xec nadó de 2000€, a més dels altres ajuts? Perquè no es va veure amb antelació que els màxims beneficiats serien les famílies del Opus Dei (que no paren de criar, a banda de que s'ho poden permetre) i les famílies de molts nous vinguts que veurien en la reproducció una font d'ingressos considerable? no soc cruel, soc realista, com passava en aquest país no fa pas tant, malauradament molts nous vinguts venen de cultures on els nens son una mà d'obra més en la família, ells no ho veuen com "una despesa més" com ara ho considerem nosaltres.
Perquè no fem les coses com dicta el socialisme i hems deixem estar de la manipulació constant a la que estem sobmesos pel capitalisme? Perquè no tornem al Govern del Poble, pel servei del Poble i deixem de banda, ara que encara estem a temps, al Govern pel servei exclusiu de les Corporacions?...
De segur que en el plantejament d'alguna de les questions estic errada, però, crec que no vaig pas tant desencaminada en el conjunt del contingut.
Com m'agradaria que algú que encara senti l'antic socialisme em pogués explicar el perquè de tot plegat!.

LA PARÀBOLA DE LA POLÍTICA

2010-06-19T12:51:00.003+02:00

LA PARÁBOLA DEL MATRIMONIO " Vuelen juntos pero jamás atados "

Cuenta una vieja leyenda de los indios Sioux que una vez llegaron hasta la tienda del viejo brujo de la tribu, tomados de la mano, Toro Bravo, el más valiente y honorable de los jóvenes guerreros, y Nube Alta la hija del cacique y una de las más hermosas mujeres de la tribu.
- Nos amamos - empezó el joven.
- Y nos vamos a casar - dijo ella.
- Y nos queremos tanto que tenemos miedo. Queremos un hechizo, un conjuro, un talismán. Algo que nos garantice que podremos estar siempre juntos. Que nos asegure que estaremos uno al lado del otro hasta encontrar a Manitú el día de la muerte.
- Por favor - repitieron - ¿hay algo que podamos hacer?

El viejo los miró y se emocionó de verlos tan jóvenes, tan enamorados, tan anhelantes esperando su palabra.
- Hay algo...- dijo el viejo después de una larga pausa -. Pero no sé...es una tarea muy difícil y sacrificada.
- No importa - dijeron los dos-. Lo que sea - ratificó Toro Bravo.
- Bien -dijo el brujo-. Nube Alta, ¿ves el monte al norte de nuestra aldea? Deberás escalarlo sola y sin más armas que una red y tus manos, y deberás cazar el halcón más hermoso y vigoroso del monte. Si lo atrapas, deberás traerlo aquí con vida el tercer día después de la luna llena. ¿Comprendiste?
La joven asintió en silencio.
- Y tú, Toro Bravo - siguió el brujo - deberás escalar la Montaña del Trueno; cuando llegues a la cima, encontrarás la más brava de todas las águilas y, solamente con tus manos y una red, deberás atraparla sin heridas y traerla ante mi, viva, el mismo día en que vendrá Nube Alta...¡salgan ahora!.

Los jóvenes se miraron con ternura y después de una fugaz sonrisa salieron a cumplir la misión encomendada, ella hacia el norte, él hacia el sur.... El día establecido, frente a la tienda del brujo, los dos jóvenes esperaban con sendas bolsas de tela que contenían las aves solicitadas.
El viejo les pidió que con mucho cuidado las sacaran de las bolsas. Los jóvenes lo hicieron y expusieron ante la aprobación del viejo las aves cazadas. Eran verdaderamente hermosos ejemplares, sin duda lo mejor de su estirpe.

- ¿Volaban alto?- preguntó el brujo.
- Sí, sin duda. Como lo pediste... ¿y ahora? - preguntó el joven- ¿los mataremos y beberemos el honor de su sangre?
- No - dijo el viejo-.
- Los cocinaremos y comeremos el valor en su carne - propuso la joven-.
- No - repitió el viejo-. Harán lo que les digo: Tomen las aves y átenlas entre sí por las patas con estas tiras de cuero... Cuando las hayan anudado, suéltenlas y que vuelen libres.

El guerrero y la joven hicieron lo que se les pedía y soltaron los pájaros. El águila y el halcón intentaron levantar vuelo pero solo consiguieron revolcarse en el piso. Unos minutos después, irritadas por la incapacidad, las aves arremetieron a picotazos entre si hasta lastimarse.
Este es el conjuro...
-Jamás olviden lo que han visto. Son ustedes como un águila y un halcón; si se atan el uno al otro, aunque lo hagan por amor, no sólo vivirán arrastrándose, sino que además, tarde o temprano, empezarán a lastimarse uno al otro. Si quieren que el amor entre ustedes perdure, vuelen juntos pero jamás atados.

!!!PÍLLALO!!!

Joan Salvador Gavina, alias ABA

2010-05-23T13:32:00.003+02:00

Varen vindre al cap vespre, i trobaren a Joan planejant, pacífic i solitari en el seu estimat cel. Les dues gavines que varen apareixer vora les seves ales eren pures com el llum dels estels, i el seu resplendor era suau i amigable en l'alt cel nocturn. Però, el més bell de tot era l'habilitat amb la que volaven; els extrems de les seves ales tot avançant en un precís i constant centímetre de les seves.
Sense dir un mot, Joan les ficà a prova, prova que cap gavina va superar mai. Doblegà les seves ales, i reduí la velocitat a un sol quilòmetre per hora, quasi aturant-se. Aquelles dues radiants gavines reduïren també la seva, en formació tancada. Savien el que era volar lent.
Doblegà les seves ales, va girar i va fer caiguda lliure a dos-cent quilòmetres per hora. Es varen deixar caure amb ell, tot precipitant-se cap avall en formació impecable.
A la fi, Joan va volar amb la mateixa velocitat cap amunt en un gir lent i vertical. Varen girar amb ell somrient.
Va recuperar el vol horitzontal i es va quedar callat un temps abans de dir:
- Molt bé. Quí sou?
- Som la teva Bandada, Joan. Som els teus Germans. - Les paraules foren fermes i serenes - Hem vingut a endur-te més amunt, a endur-te a casa.
- Casa no en tinc! Bandada tampoc en tinc. Soc un Exiliat. I ara volem a la vanguarda del Vent de la Gran Montanya. Uns cent de metres més, i no podrè aixecar més aquest vell cos.
- Si que pots. Joan. Perquè has après. Una etapa ha finalitzat, i ja va essent hora que comenci un altra.
Tal com li havia il·luminat tota la seva vida, també ara l'enteniment va il·luminar aquest instant de l'existència de Joan Gavina. Tenien raó. Ell era capaç de volar més amunt, i ja era hora de tornar-se a casa.
Li va fer un darrera mirada al cel, a aquella magnífica terra de plata on tant havia après.
- Estic preparat - va dir.
I Joan Gavina es va elevar amb les dues radiants gavines per desapareixer en un perfecte i fosc cel.

RICHARD BACH 1971

No n'hi ha prou amb la felicitat exigim eufòria...

2010-05-17T19:45:00.005+02:00

Eufòria (Mazoni)

Com insectes suïcides volant cap a la llum que els fregirà
seguim profetes i flautistes com un ramat de cabres
Perseguim el plaer perquè no ens falta de res
però al comptat de Wales els joves es pengen dels arbres

Quan sortim a la nit no entrem mai en un local amb poca gent
i no ho entenc perquè després només parlem entre nosaltres
Però ara no em diguis res que m’espatlles el morat
el morat és per mi sol no puc donar res als altres

Hi ha algú que em pugui dir com sortir d’aquest torbament
com es pot viure intensament sense ser esclau del desig?
No som memòria ni trajectòria tan sols un punt aïllat
no n’hi ha prou amb la felicitat exigim eufòria
no n’hi ha prou amb la felicitat exigim eufòria

Si quan la veus l’únic que et passa és que tens ganes de plorar
hi ha alguna cosa dintre teu que et xucla la poesia
Si per voler-ho tot, t’has de quedar sense tu
no és tant voler sinó saber a què renuncies

Hi ha algú que em pugui dir com sortir d’aquest torbament
com es pot viure intensament sense ser esclau del desig?
No som memòria ni trajectòria tan sols un punt aïllat
no n’hi ha prou amb la felicitat exigim eufòria
no n’hi ha prou amb la felicitat exigim eufòria

Lamentablement és així i no ho volem canviar a cap preu, quina pena que no estiguem feliços amb tot el que el món ens proporciona i enlloc d'adaptar-nos a la Terra hagim d'adaptar per activa i per passiva aquesta a nosaltres, quina pena que el concepte de felicitat el tinguem espatllat i sense diners no contemplem ni volem admetre cap més altra forma de felicitat; quina pena que enlloc de pensar més que mai, voluntàriament escollim pensar menys; quina pena que els savis no vulguin compartir els seus coneixements amb nosaltres malgrat sentir-se desplaçats per tanta vulgaritat, per sort sempre hi haurà persones qui els vulguin escoltar, però, si es neguen a compartir, ells mateixos cauen en aquesta invasiva mediocritat.

No s'arriba a gran home si no es té el coratge d'ignorar una infinitat de coses inútils.

Carlo Dossi

Una altra historia de l'home blanc - Papalagi -

2010-04-24T19:23:00.003+02:00

Aquesta potser es la que menys entendreu perquè precisament no volem entendre que el tenir moltes coses tampoc serveix de res; no cal no tenir res, no estem preparats per això, però, si tant sol disposem del que veritablement ens és útil, i no adquirim d'altres coses que en el fons farem anar poc o gens, potser les nostres vides no estarien tant preocupades per la por que ens ho prenguin tot i potser seriem menys egoistes.

LOS PAPALAGI SON POBRES
A CAUSA DE SUS MUCHAS COSAS

También podéis reconocer al Papalagi por su deseo de hacernos sabios y porque nos dice que somos pobres y desdichados y que estamos necesitados de su ayuda y comprensión, porque no poseemos nada.
Permitidme explicaros, hermanos queridos de las muchas islas, qué es UNA COSA.
Un coco es una cosa: un matamoscas, un taparrabos, la concha, el anillo del dedo, el recipiente para la comida y el tocado, todo ello son cosas. Pero hay dos clases de cosas. Hay cosas hechas por el Gran Espíritu sin que lo veamos y que nosotros, los niños de la tierra, no tenemos dificultad en obtener. Como, por ejemplo, el coco, la banana y la concha de mar.

Después, hay cosas hechas por la gente a base de mucho trabajo y privación, cosas como anillos para los dedos, matamoscas y recipientes de comida. Pues bien, los al¡¡ piensan que tenemos necesidad de las cosas hechas por sus manos, porque ciertamente no piensan en las cosas con las que el Gran Espíritu nos provee. Porque, ¿quién puede ser más rico que nosotros? y ¿quién puede poseer más cosas del Gran Espíritu que justamente nosotros? Lanzad vuestros ojos al horizonte más lejano, donde el ancho espacio azul descansa en el borde del mundo. Todo está lleno de grandes cosas: la selva, con sus pichones salvajes, colibrís y loros; las lagunas, con sus pepinos de mar, conchas y vida marina; la arena, con su cara brillante y su piel suave; el agua crecida, que puede encolerizarse como un grupo de guerreros o sonreír como una Taopou; y la amplia cúpula azul que cambia de color cada hora y trae grandes flores que nos bendicen con su luz dorada y plateada. ¿Por qué ser tan locos como para producir más cosas, ahora que tenemos ya tantas cosas notables que nos han sido dadas por el mismo Gran Espíritu? De cualquier forma, nunca seremos capaces de mejorar sus trabajos, porque nuestro espíritu es débil y endeble, y el poder del Gran Espíritu es enorme; comparadas a sus enormes y omnipotentes manos, las nuestras son pequeñas y débiles. Las cosas que pueden hacer son endebles y no vale la pena hablar de ellas. Podemos hacer más largo nuestro brazo con un palo y agrandar el hueco formado por nuestras manos con un tanoal pero todavía no ha habido un samoano o un Papalagi que triunfara en hacer una palmera o una planta de kaua.

Actualmente esos Papalagi piensan que pueden hacer mucho y que son tan fuertes como el Gran Espíritu. Por esa razón, miles y miles de manos no hacen nada más que producir cosas, del amanecer al crepúsculo. El hombre hace cosas, de las cuales no conocemos el propósito ni la belleza. Y los Papalagi inventan cada vez más cosas. Sus manos arden, sus rostros se vuelven cenicientos y sus espaldas están encorvadas, pero todavía revientan de felicidad cuando han triunfado haciendo una cosa nueva. Y, de repente, todo el mundo quiere tener tal cosa; la ponen frente a ellos, la adoran y le cantan elogios en su lenguaje.
¡Oh, hermanos!, confirmad mis creencias porque he observado al Papalagi y he visto sus intenciones tan claras como si las iluminase el sol del mediodía. Porque él destruye todas las cosas del Gran Espíritu. Donde quiera que vaya, quiere volver a la vida de nuevo, por su propio poder, aquellas cosas que primero ha matado, y quiere luego considerarse a sí mismo el Gran Espíritu porque produce tantas cosas.
Hermanos, tratad de imaginar que en este mismo momento se levantase una tormenta y arrasara todas las selvas y montañas, que también las conchas y cangrejos fuesen arrastrados de la laguna y ni siquiera quedase una flor de hibisco para que nuestras chicas la llevasen en el cabello, tratad de imaginar que todo lo que vemos a nuestro alrededor desapareciese repentinamente, de modo que nada quedase y la arena y la tierra llegasen a ser como la palma de nuestra mano o la colina sobre la que el magma se ha deslizado. Entonces tendríamos que llorar a la palmera, a las conchas y a la selva, tendríamos que afligirnos por todo. Donde se congregan todas las chozas que ellos llaman una ciudad, allí la tierra está tan desnuda como la palma de vuestra mano y ésta es una de las razones por las que a los Papalagi se les han ablandado los sesos y juegan a ser el Gran Espíritu en persona: para no pensar en todas las cosas que han perdido. Porque están despojados y porque su tierra se ha vuelto tan triste que coleccionan cosas como un loco colecciona hojas muertas y llena su cabaña con ellas hasta que todo espacio libre queda ocupado. Ésta es la razón de que nos envidie y espere hacernos tan pobres como él es.
Es signo de gran pobreza que alguien necesite muchas cosas, porque de ese modo demuestra que carece de las cosas del Gran Espíritu. Los Papalagi son pobres porque persiguen las cosas como locos. Sin cosas no pueden vivir. Cuando han hecho del caparazón de una tortuga un objeto para arreglar su cabello, hacen un pellejo para esa herramienta, y para el pellejo hacen una caja, y para la caja, una caja más grande. Todo lo envuelven en pellejos y cajas. Hay cajas para taparrabos, para telas de arriba y para telas de abajo, para las telas de la colada, para las telas de la boca y otras clases de telas. Cajas para las pieles de las manos y las pieles de los pies, para el metal redondo y el papel tosco, para su comida y para su libro sagrado, para todo lo que podáis imaginar. Cuando una cosa sería suficiente, hacen dos. Si entras en una cabaña europea para cocinar, ves tantos recipientes para la comida y herramientas que es imposible usarlos todos a la vez. Y por cada plato hay un tanoa distinto: uno para el agua y otro para el kaua europeo, uno para los cocos y otro para las uvas.

Hay tantas cosas dentro de una choza europea, que si cada hombre de un pueblo samoano se llevase un brazado, la gente que vive en ella no sería capaz de llevarse el resto. En cada choza hay tantos objetos que los caballeros blancos emplean muchas personas sólo para ponerlos en el sitio que les corresponde y para limpiarles la arena. Incluso las taopou de alta cuna emplean gran cantidad de su tiempo en contar, rearreglar y limpiar todas sus cosas.
Todos vosotros sabéis, hermanos, que cuento la verdad que he visto con mis propios ojos, sin añadir a mi historia ninguna opinión. Por eso creedme cuando os cuento que hay gente en Europa que presionan un palo de fuego en sus frentes y se matan, porque prefieren no vivir a vivir sin cosas. Los Papalagi turban de todos los modos posibles sus mentes y enloquecen pensando que el hombre no puede vivir sin cosas, como no puede vivir sin comida.
También por eso, nunca he sido capaz de encontrar una choza en Europa donde pudiera descansar del modo apropiado en mi estera, sin nada que estorbara mis miembros cuando quería estirarme. Todas aquellas cosas lanzan destellos de luz o gritan chillonamente con las voces de sus colores, de tal modo que no podía cerrar mis ojos en paz. Nunca hallé el verdadero reposo allí ni fue mayor mi nostalgia por mi cabaña samoana; esa cabaña en la que no hay nada más que una estera para dormir y un envuelve-cama, y donde nada te turba salvo la suave brisa del mar.
Los que tienen pocas cosas se llaman a sí mismos pobres o infelices. Ningún Papalagi canta o va por la vida con un destello en su mirada cuando su única posesiones un recipiente de comida como hacemos nosotros. Si los hombres y mujeres del mundo de los blancos residieran en nuestras cabañas, se lamentarían y afligirían, e irían a buscar rápidamente madera de los bosques y caparazones de tortuga, vidrios, fuerte alambre y llamativas piedras y mucho, mucho más. Y moverían sus manos de la mañana hasta la noche, hasta que la choza samoana estuviese llena de objetos enormes y pequeños que se rompen fácilmente y son destructibles por el fuego y la lluvia, y que por esto deben sustituirse todo el tiempo.
Cuantas más cosas necesitas, mejor europeo eres. Por esto las manos de los Papalagi nunca están quietas, siempre hacen cosas. Ésta es la razón por la que los rostros de la gente blanca parecen a menudo cansados y tristes y la causa de que pocos de ellos puedan hallar un momento para mirar las cosas del Gran Espíritu o jugar en la plaza del pueblo, componer canciones felices o danzar en la luz de una fiesta y obtener placer de sus cuerpos saludables, como es posible para todos nosotros2.
Tienen que hacer cosas. Tienen que seguir con sus cosas. Las cosas se cierran y reptan sobre ellos, como un ejército de diminutas hormigas de arena. Ellos cometen los más horribles crímenes a sangre fría, sólo para obtener más cosas. No hacen la guerra para satisfacer su orgullo masculino o medir su fuerza, sino sólo para obtener cosas.
No obstante se dan cuenta del gran derroche que es su vida o no habría tantos Papalagi de alta posición que no hacen durante su existencia nada más que sumergir cabellos en zumos coloreados y con ellos formar bellas representaciones-espejo sobre esteras blancas. Escriben todas las buenas palabras de Dios, tan brillantes y llenas de color como pueden. También moldean gente con arcilla blanca, sin ningún taparrabos; muchachas de movimientos libres, encantadoras como la taopou de Matautu e imágenes de hombres, blandiendo garrotes y acechando al pichón salvaje en el bosque. Gente hecha de piedra, para la que los Papalagi construyen enormes cabañas festivas, a las que la gente viaja desde enormes distancias para disfrutar de su gracia y belleza. Permanecen de pie enfrente de ellas, apretadamente cubiertos con sus taparrabos y tiritando. Yo he visto a los Papalagi lamentarse cuando admiraban la belleza que ellos mismos habían perdido.
Ahora el hombre blanco quiere hacernos ricos trayéndonos todos sus tesoros, sus cosas. Pero esas cosas son como flechas envenenadas, que matan a aquéllos en cuyo pecho se han introducido. Una vez oí, por casualidad, decir a un hombre que conoce bien nuestras islas: «Vamos a forzar nuevas necesidades en ellos». ¡Las necesidades son cosas! Y aquel sabio dijo más: «Entonces podemos ponerles a trabajar también fácilmente». Quería decir que tendríamos que usar la fuerza de nuestras manos para hacer cosas, cosas para nosotros mismos, pero principalmente cosas para los Papalagi. Debemos estar también cansados, encorvados y grises.
Hermanos de muchas islas, debemos mantener nuestros ojos muy abiertos, porque las palabras de los Papalagi saben como los dulces plátanos, pero están llenas de flechas escondidas que saldrán para matar toda la luz y alegría que hay en nosotros. No olvidemos nunca eso. Aparte de lo que nos ha dado el Gran Espíritu, precisamos muy poco. Él nos dio ojos para ver las cosas, pero necesitáis más que todo el tiempo de nuestra vida para verlas todas. Y nunca pasó mayor mentira por los labios de un ser humano como cuando el hombre blanco nos dice que las cosas del Gran Espíritu tienen muy poco valor, pero que las cosas que ellos producen son más útiles y valiosas. Sus propios objetos, son numerosos, resplandecientes y brillantes, lanzan miradas seductoras a nuestro sistema de vida y se nos imponen, pero nunca hacen el cuerpo de un Papalagi más bello, sus ojos más brillantes o sus mentes más agudas. Ésta es otra razón por la que sus cosas tienen poco valor y las palabras que pronuncian y fuerzan violentamente nuestra consciencia, son pensamientos empapados de veneno, las eyaculaciones de un espíritu maligno.
(1) Recipiente de madera de 3 o 4 patas , usado para la preparación de la bebida nativa.
(2) Muy a menudo, los samoanos van a jugar y bailar juntos. Aprenden a bailar a muy temprana edad. Cada pueblo tiene sus canciones y poetas. Por la noche se puede oír cantar dentro de cada cabaña. El canto es melodioso, principalmente porque el idioma es muy rico en vocales, pero también a causa del delicado «buen oído» de los isleños.

Los Papalagi tienen una manera extrañamente confusa de pensar. Siempre se están devanando los sesos, para sacar mayores provechos y bienes de las cosas, y su consideración no es por humanidad, sino sólo por el interés de una simple persona, y esa persona son ellos mismos.
Cuando alguien dice: «Mi cabeza me pertenece a mí y a nadie más que a mí», tiene mucha razón y nadie puede decir nada en contra de esto. En este aspecto el Papalagi y yo compartimos puntos de vista. Pero cuando él continúa: «La palmera es mía», sólo porque ese árbol crece delante de su cabaña, entonces se comporta como si él mismo hiciera crecer la palmera. Pero esa palmera no pertenece a nadie. ¡A nadie! Es la mano de Dios la que nos la ha proporcionado del suelo. Dios tiene muchas manos. Cada árbol, cada hoja de hierba, el mar, el cielo y las nubes que flotan en él, todos son las manos de Dios. Podemos usarla para nuestro placer, pero nunca podemos decir: «La mano de Dios es mi mano». Sin embargo esto hacen los Papalagi.

En nuestro idioma «lau» significa «mío», pero también significa «tuyo». Es casi la misma cosa. Pero en el idioma de los Papalagi es difícil encontrar dos palabras que difieran tanto en significado como «mío» y «tuyo». Mío, significa que algo me pertenece por entero a mí. Tuyo, significa que algo pertenece por entero a otro. Es la razón por la que el Papalagi llama a todo lo que está cerca de su casa «mío». Nadie tiene derecho a ello más que él. Cuando visitas a un Papalagi y ves algo allí, un árbol o una fruta, madera, agua o un montón de basura, siempre hay alguien alrededor para decir: «Es mío y que no te coja tomando algo de mi propiedad». Incluso si tocas algo empezará a berrear y te llamará ladrón. Ésta es la peor maldición que conoce. Y solamente porque te has atrevido a tocar el «suyo» de otro hombre. Su amigo y los criados del jefe vendrán corriendo, te pondrán cadenas, te echarán a la más sombría pfui-pfui y la gente te despreciará durante el resto de tu vida.
Actualmente para impedir que la gente toque cosas que alguien ha declarado suyas, se ha presentado una ley que concrete qué es suyo y qué es mío. Y hay gente en Europa que gasta su vida entera prestando atención a que no se quiebre esa ley, que no se quite nada al Papalagi que ha declarado que aquello es suyo. De esa manera, los Papalagi quieren dar la impresión de que tienen derecho real sobre esas cosas, como si Dios hubiera regalado sus cosas para siempre. Como si las palmeras, las flores, los árboles, el mar, el aire y las nubes fueran realmente de su propiedad.
Los Papalagi tienen necesidad de leyes que guarden su mío, porque de otro modo, la gente con poco o nada de mío, se las quitaría. Porque si hay gente que pide mucho para sí misma, hay muchos otros abandonados que permanecen de pie con las manos vacías. No todo el mundo conoce las tretas y señales escondidas con las que se puede acumular mucho mío, y también se ne cesita una especie de valor, que tiene poco o nada que ver con lo que nosotros llamamos respeto y puede que aquellos Papalagi que están con las manos vacías, porque no querían robar o insultar a Dios, sean los mejores de su tribu. Pero no existen muchos Papalagi como esos.

La mayoría de ellos roban a Dios sin un ápice de vergüenza siquiera. No conocen nada mejor. No se dan cuenta de nada-mal-hecho; todo el mundo lo hace y nadie ve nada extraño o se siente mal por ello. Muchos también reciben su montón de mío por nacimiento, de sus padres. Y Dios no ha dejado casi nada, porque la gente lo ha tomado y transformado en mío y tuyo. Su sol, hecho para todos nosotros, no puede ser igualitariamente dividido nunca, porque uno pide más que otro. En los hermosos espacios abiertos donde el sol brilla en todo su esplendor, sólo unos pocos están sentados, mientras una muchedumbre entera trata de alcanzar un pálido rayo de luz sentados en las sombras; Dios no puede alegrarse con todo su corazón, porque él ya no es el alii silil, en su propia casa. Los Papalagi le niegan al decir que todo es suyo. Pero nunca llegarán a ese discernimiento, por muy diferente que piensen.
Por el contrario, ellos consideran sus actos justos y honestos. Pero a los ojos de Dios son injustos y deshonestos.
Si ellos hicieran uso de su sentido común, sin duda comprenderían que nada de lo que no podemos retener nos pertenece y que cuando la marcha sea dura no podremos llevar nada. Entonces también empezarían a darse cuenta de que Dios hace su casa tan grande, porque quiere que haya y felicidad para todos. Y en verdad sería suficientemente grande para todo el mundo, para que todos encontráramos un lugar soleado, una pequeña porción de felicidad, unas pocas palmeras y ciertamente un punto en el que los dos pies se apoyaran, justo como Dios quería y deseaba que fuera. ¿Cómo podría Dios olvidar siquiera a uno de sus propios niños?
Pero todavía hay muchos buscando febrilmente ese pequeño, diminuto punto que Dios les ha reservado.
Porque los Papalagi no quieren escuchar la palabra de Dios y empiezan a hacer leyes por su propia cuenta. Dios les envía muchas cosas que amenazan su propiedad. Envía calor y lluvia para destruir su mío, lo envejece, derrumba y pudre. Dios también da a la tormenta y al fuego poder sobre su mío. Y lo peor de todo: introduce miedo en los corazones de los Papalagis. Miedo es la cosa principal que ha adquirido. El sueño de un Papalagi nunca es tranquilo, porque tiene que estar alerta todo el tiempo, para que las cosas que ha amasado durante el día, no le sean robadas por la noche. Sus manos y sentidos tienen que estar ocupados todo el tiempo agarrando su propiedad. Y durante todo el día, su mío le importuna y se le ríe en la cara, le grita porque ha sido robado de Dios, le tortura y le proporciona mucha desdicha.
Pero Dios ha impuesto un castigo más pesado que el miedo a los Papalagi: ha creado la lucha entre aquéllos que tienen poco o nada y aquéllos que lo tienen todo. Esta batalla es dura y violenta, y hace estragos día y noche. Es una disputa que todo el mundo sufre y que devora la alegría de vivir. Aquéllos que tienen mucho deberían dar una parte, pero no quieren hacerlo. Los que no tienen quieren también algo, pero no consiguen nada. Además, rara vez son guerreros de Dios. Están formados principalmente por la gente que llegó demasiado tarde cuando el botín estaba siendo dividido, o por aquéllos que fueron demasiado torpes o no tuvieron la oportunidad de agarrar algo. Que ellos están robando a Dios, no entra en la mente de nadie. Y sólo alguna vez un viejo hombre sabio se levanta y apremia a la gente para que lo devuelva todo a las manos de Dios.
¡Hermanos!, ¿cuál es vuestra opinión de un hombre que tiene una gran casa, suficientemente grande para alojar a un pueblo samoano en su totalidad, y que no permite a un viajero pasar la noche bajo su techo? ¿Qué pensaríais de un hombre que tiene un manojo entero de plátanos en sus manos y que no está dispuesto a dar ni siquiera una simple fruta al hambriento que le implora? Puedo ver la ira fulgurando en vuestros ojos y el desprecio que viene a vuestros labios. Sabed entonces, que el Papalagi actúa de este modo cada hora, cada día. Incluso si tiene cien esteras, no dará siquiera una a su hermano que no tiene ninguna. No; él incluso reprocha a su hermano por no tener ninguna. Si su choza está repleta de comida hasta el techo, tanta que él y su aiga no se la pueden comer en años, no buscará a su hermano que no tiene nada para comer y se ve pálido y hambriento. Y hay muchos Papalagi pálidos y hambrientos.
La palmera, al madurar, deja caer hojas y frutas. Los Papalagi viven como las palmeras que retienen sus hojas y frutas y dicen: «son mías».

¿Cómo podría un árbol como ése ni tan siquiera producir nueva fruta? Las palmeras son más sabias que los Papalagi.
Entre nosotros también existen aquéllos que tienen más que otros y respetamos al jefe, que tienen muchas esteras y cerdos. Pero el respeto sólo se aplica a esa persona y no a sus esteras y cerdos, porque fuimos nosotros mismos quienes se las dimos, para mostrar nuestra felicidad y para rendir honor a su gran sabiduría y valor. Pero los Papalagi respetan a sus hermanos por sus muchos cerdos y esteras, y nunca consideran su sabiduría. Un Papalagi sin cerdos o esteras rara vez o nunca es respetado.
Como los cerdos y esteras no caminan por sí mismos hacia los pobres y necesitados, el Papalagi no ve la razón por la que debería él mismo llevarlos a sus hermanos. Porque por su hermano no tiene respeto, sólo por sus esteras y cerdos, y preferiría quedárselos. Si él amara y respetara a su hermano, y no viviera en conflicto sobre lo tuyo y lo mío, entonces le llevaría sus esteras para dividirlas y disfrutar su gran mío juntos, compartiría su propia estera, en lugar de perseguirle en la oscura noche.
Pero los Papalagi no se dan cuenta de que Dios nos ha dado palmeras, plátanos y nuestros preciosos taro, los pájaros del bosque y todos los peces del mar, para la felicidad y disfrute de todo el mundo. Y no sólo para unos pocos, mientras el resto sufre penalidades y necesidades. Aquéllos que han sido bendecidos por Dios a manos llenas, deberían compartirlo con sus hermanos; de otro modo la fruta en sus manos se pudrirá. Porque Dios extiende su multitud de manos a todo el mundo. Él no quiere que uno tenga mucho más que otro, o que alguien diga: «Estoy de pie bajo un rayo de sol y tu debes permanecer en la sombra». Todos nosotros pertenecemos al rayo de sol.
Cuando Dios guarda todo en sus manos, no hay disputas y no hay necesidad. ¡Ahora los ingeniosos Papalagi quieren hacernos creer que nada pertenece a Dios! ¡Cualquier cosa que podáis agarrar con vuestras manos os pertenece! Pero cerremos nuestras orejas a tal charla sin sentido y aferrémonos al sentido común: todo pertenece a Dios.
(1) Gobernante, soberano.
NOTA: Todo el que sepa que los samoanos viven en una sociedad de propiedad comunal, entenderá su desprecio por nuestras leyes sobre la propiedad. El concepto mío-tuyo es simplemente desconocido para ellos. Durante todos mis viajes, los nativos siempre compartieron conmigo su cabaña, estera, comida y todo, sin siquiera pensarlo dos veces. Las primeras palabras dichas por un jefe de poblado, a modo de saludo, serían: «todo lo que es mío te pertenecen. El concepto de robo también es desconocido para los isleños. Todo pertenece a todos y todo pertenece a Dios.

Humanitat no vol dir individu.

2010-04-19T19:56:00.004+02:00

Llegint coses sobre Fiodor Dostoievski he trobat dues frases de les que fan reflexionar:
"Estimo a la humanitat, però, per sorpresa meva, quant més m'estimo a la humanitat en general, menys estima m'inspiren les persones en particular".
"L'home (dona) a la superfície de la Terra no té dret a donar l'esquena i a ignorar el que passa al món, i per aquest fet existeixen causes morals supremes".
La primera rebutja el concepte "individu" com a centre del seus Univers particulars i dels quals n'hi ha d'altres individus que es pensen que se'ls ha de idolatrar; i la segona rebutja el fet que el individu es despreocupi de tot allò que passa al seu voltant i no l'afecta directament: és tot allò que fem molts i ens neguem a reconèixer.
Molts practiquem el "Jo Passo": Jo passo de la política!... jo passo dels polítics i la seva hipocresia!... jo passo de la crisis que no m'afecta en res!... jo passo de la gent que pateix!... jo passo dels emigrants, millor si foten el camp!... jo passo de la democràcia que tenim!... jo passo... i allò que no volem reconèixer és que quant més passem, més involucrats hi estem, més afectats estem per tot. No som individus per molt que ens creiem amb el dret a decidir que volem, som humanitat, i com en el conegut Efecte Papallona, estem entrelligats, i una decisió particular de l'individu, afecta a tota la humanitat.
Els individus son un invent del Capitalisme: "jo, jo, jo, primer jo i desprès jo, i entre mig jo", les seves exigències son primer que res, tant li fa que li passi a la resta de la humanitat mentre ell i tot el proper, persones i coses, que l'envolten i considera de la seva propietat, estiguin bé i siguin intocables "vet aquí la propietat privada que fa sortir al violent competitiu que ens han ficat a dintre".
Els que creiem en la humanitat mai considerem que tenim el dret a decidir... pels altres, i molt menys el dret a decidir que volem per imperatiu i amb exigències; els que creiem en la humanitat tant sol "voldríem que" sempre amb Condicional (amb la condició que molts hi estiguem d'acord), deixant de banda l'Imperatiu tant impertinent i que tot sovint provoca el rebuig, es a dir: no MANEM les coses, som respectuosos i DEMANEM les coses.
Potser no m'entengueu, si és així tant sol és degut a que el missatge de la persona vista sempre com a individu on predomina primer les seves necesitats, ha fet ja massa palesa entre les ments d'esquerres i ho hem assumit com la cosa més normal del món. Desitjo de tot cor que això no sigui ja així.

Han passat molts anys i no hem après res.

2010-04-10T22:51:00.002+02:00

Valentí Almirall al seu discurs inicial dels Jocs Florals al 18.. i algo (no s'especifica l'any exacte a la font on he estret aquest escrit) on trobem part del text adaptat de Lo Catalanisme:
"Sé bé que el caràcter català està, en general, degenerat i que sols una fortíssima sacsejada pot regenerar-lo. Mes, precisament per això, em dirigeixo a vosaltres poetes de la terra. Enlaireu-vos, i ens enlairarem. L'excés de vida material ens ofega; la intel·lectual i moral és la que ens manca. Jo vos conjuro a que treballeu amb totes les vostres forces per retornar-nos-la. ¡Vos hi conjuro en nom de l'esdevenidor de Catalunya!".

Doncs, personalment crec que no ha canviat res des d'aquella època, molt queixar-nos i fer pena, però, sembla que ens està bé aquesta "vida material" i rebutgem per norma i any rere any "la vida intel·lectual i moral"...
I si li comencem a fer cas al pobre home?...

Les propostes que vull com a militant base i des de Catalunya Causa Comuna defensem

2010-03-28T10:13:00.001+02:00

LES PROPOSTES DEL PRIMER PLENARI DE “CATALUNYA CAUSA COMUNA”

La nostra iniciativa ha nascut perquè som conscients que una distància creixent entre ciutadania i política pot ser molt perniciosa. Els nostres debats arreu de Catalunya i aquest primer Plenari volen contribuir a crear una dinàmica de regeneració política i social a Catalunya, una renovació democràtica amb nous instruments de deliberació comuna i d’iniciativa ciutadana. La millor manera d'evitar l'empobriment de la política, o el seu segrest per petits nuclis de poder, és socialitzar-la.

O els ciutadans fem política o correm el risc d'una política al marge o en contra dels nostres interessos. La democràcia no és sols cosa dels polítics i dels partits. Per això estem creant espais de deliberació amb gent que compartim idees i valors, sense tenir necessàriament un compromís partidari, en un marc de participació, pluralisme i respecte.

Volem impulsar, des de la base, una xarxa de Consells Cívics de Catalunya Causa Comuna:

un conjunt de “cooperatives democràtiques” generant debats, propostes i iniciatives, on collabori gent sense filiació política amb activistes polítics, socials i sindicals capaços de treballar transversalment. Volem fer-ne una aliança de base per la revitalització democràtica, pel desenvolupament de noves iniciatives d’innovació política i de solidaritat social. Volem una democràcia neta i vigorosa que refaci els ponts entre ciutadania i política.

Aquestes són les nostres propostes:
Dissabte 27 de Mar�

LES PROPOSTES DEL PRIMER PLENARI DE “CATALUNYA CAUSA COMUNA”

1. Catalunya: la causa comuna cívica i democràtica

Una Catalunya dividida no pot guanyar. Una societat civil activa, diversa i creativa ha d’impedir les lògiques partidistes desarrelades que s’alimenten de personalismes i confrontacions excloents. Volem superar l’excés de divisions polítiques que fomenten la desafecció ciutadana i obren el risc del populisme, el clientelisme i l’abstenció. Més que barallant-se, volem veure els responsables polítics i socials del país debatent democràticament i a fons els millors projectes per a una Catalunya millor i més forta.

Volem lluitar contra la instrumentalització de l’opinió pública. La política de mercat, de

propaganda negativa i de desqualificació a través dels mitjans afebleix la democràcia perquè

desorienta i allunya els ciutadans. Ens oposem a la manipulació política dels mitjans de

comunicació i a la manipulació mediàtica de la política, perquè afavoreixen als més poderosos i

degraden la nostra democràcia. Volem informació objectiva, verídica i plural, amb més

coincidència entre opinió pública i opinió publicada, tant en els mitjans públics com en els

privats.

2. Catalunya: la causa comuna pel progrés econòmic i per la justícia social

La crisi és un repte formidable. La selva global que ens hi ha portat generaria, si no hi féssim front, una economia afeblida i una societat de mercat, amb els nostres béns comuns (de l’educació i la sanitat fins a l’habitatge i el territori) tractats com a mercaderies subjectes a l’especulació, amb més precarització del treball i més deslocalitzacions. Ens cal, per contra, una economia amb més coneixement, creativitat, obertura, diversificació i productivitat. L’impuls de la R+D+I, una formació d’excellència, l’ajut a la renovació de la petita i mitjana empresa i el lideratge de Catalunya en el desenvolupament de l’eurorregió i de l’eix mediterrani són objectius estratègics essencials.

Volem una societat prospera i justa, cohesionada i culta, amb més igualtat i millors polítiques

socials, amb un fiscalitat justa, amb més qualitat de vida. Vodem una plena igualtat de gènere,

especialment en els salaris i en la vida laboral i familiar. Les dones han de tenir la paritat en les

institucions i en la societat.

Hem d’impedir que el territori de Catalunya, el seu medi ambient i el seu paisatge tornin a ser l’objecte de l’especulació d’uns pocs, degradant i enlletgint el nostre país. Catalunya no ha de tornar a ser mai més la víctima del capitalisme especulatiu sobre el territori.

3. Catalunya: la causa comuna de la nació i de la cohesió del poble

Volem ser una sol poble, sense discriminacions ni fractures. La unitat civil del nostre poble i la igualtat de drets i deures de tots els que viuen i treballen a Catalunya són qüestions absolutament vitals.

Exigim un compromís comú contra la instrumentalització partidista del fet migratori. Som beligerants contra la xenofòbia i el racisme. La força de Catalunya és la seva capacitat de societat-gresol. Les falses dreceres de les afirmacions identitàries excloents, lluny d'enfortir el país, podrien esquinçar-lo amb un xoc d'identitarismes populistes i demagògics enfrontats.

Catalunya necessita que s’hi identifiquin tots els ciutadans i ciutadanes que hi viuen i hi treballen. Som un poble fill de moltes llavors, sempre solidari amb els nou vinguts. A tots ells els diem que val la pena fer-se en aquest país, i fer-se d’aquest país. No es renuncia als orígens pel fet de viure, estimar, treballar i morir en la terra on neixen els fills. La llengua no ens dividirà: cal el ple respecte a la llengua de cadascú, així com l’afermament i la millora de l’escola comuna, que aplega els infants de tots els orígens per a fer-ne ciutadans complets.

4. Catalunya: la causa comuna del bon govern i de l’ètica

Volem una administració eficient, que eradiqui tota mena de corrupció en les institucions i en la societat. El servei públic ha de ser una de les tasques més honorables; ha de ser valorat i prestigiat. Cal millorar constantment l’eficiència, l’austeritat i la transparència de l’administració pública, i cal simplificar-la. L’exercici de responsabilitats públiques no és compatible amb els negocis privats: cal un estricte règim d’incompatibilitats que impedeixi dràsticament una confusió que, quan es tradueix en escàndols de corrupció, genera la desafecció ciutadana i l’afebliment de la democràcia. Proposem un compromís comú per a eradicar la lacra lliberticida de la corrupció en les institucions i en la societat. Creiem en la necessitat vital d’ un compromís ètic renovat en la política, el servei públic i la societat.

5. Catalunya: la causa comuna de l’educació i la cultura

Proposem fer de l’educació la prioritat de les prioritats. Volem deixar a les noves generacions

un país millor i volem deixar uns fills i filles millors al nostre país. La capacitat collectiva del

nostre país comença a l'escola. La força i la qualitat de l’escola pública són la base del futur del

país. Hem de mantenir-la en un lloc de preeminència estratègica, aconseguint un màxim

d’eficiència pedagògica, garantint l’equitat educativa al conjunt de la població, adaptant l’escola

al seu entorn, al territori i a la seva complexitat. Els educadors han de tenir reconeixement,

autoritat i suport constant dels poders públics i de la societat. L'educació és el nostre instrument

bàsic d'unitat civil i d'oportunitats iguals per a la infància. Una societat culta, de persones lliures

i responsables, es genera a l’escola.

6. Catalunya: la causa comuna de l’autogovern i del federalisme a Espanya i a Europa

Volem el màxim autogovern per a Catalunya en una Espanya i una Europa que reconeguin la nostra dentitat. La diferència no és desigualtat, no és cap privilegi, no ha de ser motiu de confrontació. Contra ls qui pretenen treure profit del xocs d’identitats, proposem l’horitzó federal de llibertat, fraternitat, solidaritat i unió dels pobles de l’Estat i d’Europa. Volem una política d’afirmació catalana i de mà estesa als altres pobles, per avançar cap a un federalisme plurinacional a Espanya i cap a una Europa sense fronteres, més integrada políticament, com a condició cada vegada més imprescindible per superar els reptes de la crisi, regular els mercats financers, i garantir la cohesió social de les nostres societats i els drets individuals i collectius dels ciutadans i ciutadanes.

Aquestes són propostes vives: segueixen obertes a la deliberació collectiva. Us demanem que ens ajudeu a fer-ne la més àmplia difusió i discussió a http://www.causacomuna.cat.

Catalunya, 27 de març de 2010

Què son els diners?...

2010-03-26T10:28:00.003+01:00

Fa uns mesos us vaig ficar un escrit de un llibre digital que em va arribar per casualitat i parlava dels PAPALAGIS
Doncs ara us voldria ficar un altre retall però, primer us afegiré una nota dels editors: NOTA DELS EDITORS:
ELS PAPALAGI són una col lecció de discursos escrits per un cap del Pacífic Sud, Tuiavii de Tiavea, i destinats a la seva gent. Van aparèixer per primera vegada en una edició alemanya durant la segona dècada d'aquest segle, en una traducció realitzada pel seu amic Erich SCHEURMANN.
Erich SCHEURMANN els va arreglar perquè el seu editorial, De Voortgank, els publiqués en llengua holandesa el 1929.
ELS PAPALAGI són un estudi crític orientat antropològicament, en el qual es descriu a l'home blanc i la seva manera de vida. En llegir-lo s'ha de tenir en compte que està compost de discursos adreçats als nadius de les illes del Mar del Sud, que havien tingut encara pocs o cap contacte amb la civilització de l'home blanc.
En la preparació d'aquesta edició s'ha seguit el text holandès de 1929 i la traducció anglesa de Martín Beumer, malgrat les faltes d'ortografia i d'estil, inevitables en les diferents versions de l'original samoà -no s'ha pogut trobar la primera versió de l'alemany a l'holandès-, creiem que no li restaran amenitat i, d'altra banda, no danyaran la seva claredat i originalitat.

Pel que fa a la meva persona, trobo que són molt crítics i ens ho hauriem de pensar seriosament això de canviar de forma de pensar, però, en tots els aspectes ens que ens observaven des de Samoa fa un o dos segles enrere.

EL METAL REDONDO Y
EL PAPEL TOSCO

scuchadme con mente abierta, mis más sensibles hermanos, y estad agradecidos de no conocer los pecados y horrores del hombre blanco. Todos vosotros sois mis testigos de que el misionero dijo: «Dios es amor». Un buen cristiano ha de mantener siempre la imagen del amor ante sus ojos.Ésta es la razón, según él, por la que el hombre sólo reza al Gran Dios. Hermanos, él nos ha mentido y nos ha estafado; él fue sobornado por los Papalagi para conducimos por el mismo camino con las palabras del Gran Espíritu. Porque ellos adoran el papel tosco y el metal redondo, invocan al dinero como a un Dios.

Cuando hablas a un Europeo sobre el Dios del Amor, sonríe y pone cara divertida. Sonríe por tu estupidez. Pero tan pronto como le muestres una pieza de metal redondo y brillante o una hoja de papel tosco, entonces sus ojos se iluminan y la saliva empieza a babear por sus labios. Dinero es su único amor, el dinero es su Dios. Esto es en lo que todos los blancos piensan, incluso cuando duermen. Hay algunos cuyas manos se han vuelto retorcidas y han tomado la apariencia de las patas de una termita, como resultado del continuo esfuerzo por obtener el metal y el papel. A otros se les han vuelto ciegos sus ojos de tanto contar el dinero. Existen aquéllos que han dado su alegría a cambio de dinero, su risa, su honor, su alma, su felicidad; sí, incluso su esposa y niños. Casi todos ellos han dado su salud por dinero. Lo llevan consigo en sus taparrabos, doblado junto, entre duras pieles. Por la noche lo ponen bajo su envuelve-camas, de modo que nadie pueda llevárselo. Piensan en él noche y día, cada hora, cada minuto. Y todo el mundo ¡todo el mundo! ¡los niños también! Se lo llevan a casa. Sus madres se lo enseñan y lo ven de sus propios padres. Cuando caminas por las grietas de Siamanisi, oyes gritar por todas partes. ¡mark! Y un momento después otra vez ¡mark! En todas partes oyes este grito, ya que es el nombre local del metal redondo y del papel tosco. En Fafali2, se le llama franc, en Peletania3, shilling, y en Italia, lira. Mark, franc, shilling, lira, todo es lo mismo. Todo significa dinero, dinero, dinero. Dinero es el único Dios verdadero de los Papalagi, al menos si consideras que Dios es lo que más amas.
Y así, en la tierra de los blancos es imposible estar sin dinero, ni siquiera por un momento, entre el amanecer y el ocaso, ¡sin nada de dinero! No podrías satisfacer tu hambre, tu sed, serías incapaz de encontrar una estera para la noche. Te encerrarían en la más sombría pfui-pful4 y difamarían tu nombre en muchos papeles5, porque no tienes dinero. Tienes que pagar, que significa dar dinero, por el suelo en el que permaneces de pie, por el punto donde quieres construir tu cabaña, por la estera para la noche, por la luz que brilla en el interior de tu cabaña. Cuando quieres cazar al gorrión o ir a un sitio en el que la gente se divierte, donde cantan y bailan, o si quieres pedir consejo a tu hermano, debes pagar por todo. En todas partes tu hermano permanece con una mano extendida y te despreciará y maldecirá si la dejas sin llenar. Una sonrisa de excusa o una mirada amistosa no ayudan a ablandar su corazón. En lugar de eso abrirá su boca y te gritará: «¡Granuja, huesos-gandules, mendigo!», que significa todo lo mismo y está considerado como un grave insulto. Incluso para nacer tienes que pagar y, cuando mueres, tu aiga debe pagar, puesto que tú estás muerto y debes pagar para obtener permiso para depositar tu cuerpo en la tierra y por la gran piedra que ponen encima de tu tumba como recordatorio.
He descubierto una única cosa por la que no se pide dinero y de la que todo el mundo puede tomar tanto como quiera: el aire para respirar. Pero sospecho que eso ha escapado meramente a su atención y no dudo en decir que, si mis palabras pudieran ser oídas en Europa, inmediatamente pedirían metal y papel tosco por eso también. Porque cada europeo siempre está a la búsqueda de una razón para pedir continuamente más dinero.
Estar en Europa sin dinero es como ser un hombre sin cabeza, sin miembros, un cero. Debes tener dinero. Necesitas dinero como necesita la comida, beber y dormir. Cuanto más dinero tienes más fácil es la vida. Cuando posees dinero puedes comprar tabaco, anillos y hermosos taparrabos. Puedes comprar tanto tabaco, anillos y taparrabos como quieras, tanto como tu dinero te permita. Si tienes mucho dinero, puedes comprar muchas cosas. Por consiguiente todo el mundo quiere más del que tiene el otro. Por eso todos van tras el dinero y los ojos de todo el mundo lo persiguen constantemente. Cuando tiras una pieza de metal redondo en la arena, los niños se arrojan detrás y luchan por él, y el que lo coges es el vencedor y está muy feliz. Sin embargo no se tiran regularmente piezas de dinero en la arena. ¿De dónde viene el dinero?, ¿Cómo puedes obtener mucho? Oh, de todas las formas, fácil y difícil. Cuando cortas el cabello a tu hermano, cuando quitas la suciedad de enfrente de su casa, cuando vas en una canoa por el agua y cuando tienes un gran pensamiento. Sí, en este documento debe mencionarse que no sólo se pide el metal redondo y el papel tosco para casi todo; también puedes obtenerlo haciendo casi nada. Lo único que tienes que hacer es realizar una acción que en Europa es llamada «trabajo». «Trabaja y tendrás dinero», es la norma común europea. Existe, sin embargo, una gran injusticia que el Papalagi tiende a ignorar, y que no considerará porque significaría reconocer esta injusticia. No toda la gente que tiene mucho dinero también trabaja mucho. (Naturalmente a todo el mundo le gustaría tener mucho dinero sin tener que trabajar por ello). Así es como funciona; tan pronto como un blanco tiene suficiente dinero para su comida, su cabaña y su estera, y un poco para ahorrar, por ese poco deja a su hermano trabajar con él. Empieza dejándole hacer el trabajo que pone sus manos toscas y sucias. Le deja que limpie la suciedad que él hace. Y si es una mujer, alquila una muchacha para hacer el trabajo por ella. La chica debe limpiar las esferas sucias, los utensilios para la comida y las pieles de los pies. Debe remendar los taparrabos rasgados y no puede hacer nada que no sea agradable o útil a la señora. De este modo él o ella ganan tiempo para hacer un trabajo mayor, más importante o más agradable, por el que reciben más dinero y no tienen que ensuciarse las manos o fatigar sus músculos. Si él es un constructor de botes, ellos tienen que ayudarle a construir botes. Del dinero que él gana con el trabajo de otro hombre, dinero que con todo derecho debiera pertenecer a este hombre, aparte la mayor parte y tan pronto como puede, alquila a otro hombre para trabajar por él y más tarde a un tercero; más y más hermanos están construyendo botes para él, algunas veces hasta más de cien. Finalmente ya no hace nada más que tumbarse en su estera, beber kaua europea y quemar esas cañas humeantes. Él da los barcos cuando están listos y recibe el metal redondo y el papel tosco, que los otros ganaron por él. La gente dice que es rico. Todo el mundo le envidia, le adula, le habla de un modo amistoso. Porque en la tierra de los blancos un hombre no es respetado por su nobleza o su valor, sino por la cantidad de dinero que tiene, cuánto gana en un día y cuánto puede recoger en sus cajas fuertes de hierro, que son tan pesadas que ni siquiera un terremoto puede menearlas. Hay muchos blancos que ahorran todo el dinero que los otros ganan para ellos; entonces lo llevan a un sitio donde está muy bien guardado. Siempre llevan más dinero allí, hasta que ni siquiera necesitan ya a los otros para hacer el trabajo por ellos, porque el dinero hace el trabajo por sí solo. Cómo una cosa así es posible, sin nada en absoluto de hechicería, nunca me resultó del todo claro, pero parece que el dinero llama al dinero; como las hojas creciendo en un árbol, así un hombre se va haciendo cada vez más rico, incluso cuando está dormido.
Ni siquiera cuando alguien tiene mucho dinero, mucho más del que la mayoría de gente tiene, tanto que cientos de miles de trabajadores podrían reducir con él su aflicción, cede nada de él. Cubre el metal redondo con sus manos y se sienta sobre el papel tosco; avaricia y avidez arden en sus ojos. Y cuando le preguntas qué proyecta hacer con todo ese dinero, dándote cuenta de que no puedes hacer mucho más en la tierra que vestirte y saciar tu hambre y tu sed, entonces no sabe qué decir o contesta: «Quiero ganar más dinero, siempre más y más». Entonces pronto te percatas de que el dinero le ha vuelto enfermo, que su sentido común ha escapado ante la enfermedad del dinero.
Él está enfermo y poseído, porque su alma ha sido atrapada por el metal redondo y el papel tosco, y ya nunca parará de acumular tanto como sea posible. Nunca puede razonar: quiero dejar éste mundo sin haber hecho ninguna maldad y sin llevar lastre alguno, porque así es como el Gran Espíritu me envió al mundo, sin metal redondo o papel tosco. De este hecho sólo unos pocos se dan cuenta. La mayoría permanecen enfermos para siempre, nunca vuelven a estar sanos de corazón otra vez y sólo se complacen en el poder que las enormes cantidades de dinero les proporcionan. Se hinchan con orgullo, como la fruta tropical tras un chaparrón. Con júbilo dejan a sus hermanos ejecutar la labor pesada, mientras ellos crecen gordos y echan carnes. Hacen eso sin entrar en conflicto con su conciencia. Muy orgullosos, miran sus dedos limpios, que nunca volverán a ensuciarse otra vez. El conocimiento de que continuamente roban la fuerza de los otros para añadirla a la suya propia, no les preocupa o les roba el sueño por la noche. No entra en sus mentes compartir con los otros el dinero para aliviar su carga.
Por eso hay dos clases diferentes de gente en Europa: el primer tipo tiene que trabajar duro y el segundo trabaja sólo un poco, o nada en absoluto. Un grupo nunca tiene tiempo para sentarse al sol, mientras que los otros no hacen nada más. El Papalagi dice: «No toda la gente puede tener tanto como tienen algunos». En este refrán basa el derecho a ser cruel cuando trafica con dinero. Su corazón es como una piedra y su sangre es fría. Sí, él engaña, miente, y es siempre deshonesto y peligroso cuando sus manos van a conseguir dinero. Ocurre a menudo que un Papalagi mata a otro, sólo por dinero. O le mata con el veneno de sus palabras o le droga para despojarle después de todo. Usualmente es ésta la razón por la que uno no confía en el otro; todos ellos conocen su debilidad. También por eso es imposible averiguar si un hombre con mucho dinero tiene también buen corazón. Es posible que sea muy malo. Nunca puedes averiguar cómo y dónde ha amasado sus riquezas.
Pero por esta misma razón, un hombre rico nunca sabe si los honores que se le hacen son por su metal redondo o por él; normalmente es por su metal redondo. Por consiguiente, tampoco entiendo por qué las personas que no poseen metal redondo y papel tosco se sienten avergonzadas y envidian a las otras, en lugar de dejar a las otras envidiarlas a ellas. Porque no es ni honorable ni bueno llevar muchos cordeles con conchas. Tampoco es bueno ser bendecido con tanto dinero. Deja a la gente sin aliento y estorba los movimientos naturales del cuerpo.
Pero ni un simple Papalagi osa despreciar el dinero. Aquellos que no aman el dinero son ridiculizados, son ualea6. Riqueza es tener mucho dinero, es ser feliz, esto es lo que el Papalagi dice. Y también dice: el país más rico es el más feliz.
Mis hermanos de piel luminosa, todos nosotros somos pobres. Nuestra tierra es la más pobre de todas las tierras bajo el sol. No tenemos suficiente metal redondo o papel tosco para llenar ni siquiera un cofre. De acuerdo con las normas de los Papalagi somos desdichados mendigos. Y todavía, cuando miro a vuestros ojos y los comparo con aquéllos de los ricos allí, encuentro los suyos cansados, mortecinos y perezosos, mientras que los vuestros brillan como la gran luz, emitiendo rayos de felicidad, fuerza, vida y salud. Sólo he visto ojos como los vuestros en los niños de los Papalagi, antes de que puedan hablar. Porque antes de esa época no tienen todavía conocimiento del dinero. ¡Qué poderosa es la gracia del Gran Espíritu, que nos protege de ese aitu! El dinero es un aitu, porque todo lo hace malo y a todo el mundo hace malo. Incluso si sólo tocas el dinero, caes bajo su hechizo y aquél que lo ama debe servirlo y consagrarle toda su fuerza durante el resto de su vida. Amemos nuestras formas nobles y despreciemos al hombre que pide una afola7 a cambio de su hospitalidad o por cada fruto que te da. Respetemos nuestras normas que no permiten a uno tener mucho más que a otro, o a alguien tener mucho y al otro no tener nada en absoluto. Así no llegaremos a ser como los Papalagi y no estaremos felices y contentos cuando nuestro hermano, al lado, se sienta infeliz y triste.
Pero, sobre todo, pongámonos a salvo del dinero. Los Papalagi también agitan el metal redondo y el papel tosco delante de nuestros ojos, para despertar nuestra codicia. Declaran que nos harán más ricos y felices. Muchos de entre nosotros hemos sido casi tocados y cegados por esta espantosa enfermedad.
Pero vosotros creéis las palabras de vuestro humilde y sabéis que cuento la verdad cuando digo que el dinero no hace nunca más o menos feliz, sino que lanza el corazón a la confusión infinita, que con dinero nadie es nunca ayudado por sí mismo, que no os hará más contentos, más fuertes, más felices; odiad el metal redondo y el papel tosco, del mismo modo que odiáis a vuestro peor enemigo.
(1) Alemania
(2) Francia (3) Inglaterra
(4) Cárcel, prisión (5) Periódicos (6) Estúpido
(7) Regalo o recompensa

És molt fàcil prendre el pel a qui no vol pensar...

2010-03-21T18:02:00.008+01:00

Tot just acabo de veure al Canal Odisea un documental sobre el Sagrari de Torí (El llençol Sant) on desvel·la allò que sempre he sabut, que és una pressa de pel, i a més, a qui possiblement la va crear, qui mes no que el gran geni Leonardo da Vinci; puntualitzo "possiblement" perquè l'Església Catòlica no deixa fer més proves perquè se'ls desmunta tota la parada de segles i segles d'enganys i manipulacions de les ments que volen creure en un Deu i saber com actuar per ser millor humans (mala mestra s'han triat, més aviat, ens han imposat; va ser la primera globalització peti qui peti).
Comentaré les fotografies de dalt:
La petita és un autoretrat de Leonardo da Vinci confirmat per experts.
La del cantó és el negatiu d'una fotografia de la faç del Sudari en qüestió.
I la de dalt de tot seria la prova que demostraria que és podria tractar del mateix Leonardo; m'explico: el quadre de Leonardo, que no recordo ben bé el nom si es Cristo Salvador o un altre, també diuen el experts que com a model agafaria la seva pròpia imatge, llavors l'experta en art i consultora gràfica Lillian Schwartz, que es va popularitzar als anys 80 per deduir que el rostre de la Monalisa i Leonardo coincidien en les proporcions, també va demostrar a principi del 2009 que el rostre del Sudari coincideix en les proporcions de les distàncies i ubicacions de les parts de la cara (que son com una impremta que no hi ha dues iguals) amb el rostre del quadre. El llençol ja va quedar demostrat i datat als anys 80 que va ser creat just en l'època en la qual Leonardo feia els seus experiments amb cossos de difunts i, a més a més, també experimentava amb lents i càmeres fosques; el que donaria suport a la teoria que és podria tractar del seu rostre degut al cas que el cos d'esquena del llençol es mes alt que el cos de cara, a més, que el cos de cara te el cap molt reduït en proporcions a la resta del cos, i els braços massa llargs per la resta d'aquest. I com el va plasmar?... doncs en les anal·lisis fetes van trobar restes de sulfat de plata.
Mentre l'Església Catòlica el mantingui protegit i no permeti realitzar cap mes altra prova, això no deixarà de ser una hipòtesis, però, jo prefereixo creure aquesta hipòtesis a creure en miracles que no es poden demostrar científicament amb proves.
Vosaltres creieu el que mes us convenci.

I continuo amb les dedicatòries....

2010-03-13T18:02:00.004+01:00

Aquesta cançó trobo estrany fins i tot que no hagi sortit encara cap muntatge amb bon humor fet per les nostres joventuts socialistes, els hi deixa a ou l'Alaska, potser no els ha donat permís tot i semblar feta a mida per ell.... Poseu la cançó avanç de continuar, llegint amb la música de fons queda més àcid perquè te'l imagines i tot.

MÁS ES MÁS (Resulta obvi que és pel Artuuuurrrrrr Más, com li diu la tieta de la meva parella, uitx!)
Guardando
todo por duplicado
sin cansarme jamás
afán sin control por acumular
lo que no es necesario
suele ser extraordinario.
Cúbreme de lamé y tergal.
Poliéster, charol.
Vamos a bailar. (Com si l'estigués veient davant del mirall dient-se guapo...)

Quiero flamencos rosas
y otras cosas que no sirven para nada.
Me quiero retocar, remodelar
hay mucho por mejorar. (Clar que si! No cal que et pintis el pel que les canes estil Clooney posen molt, però, potser un lifting?...)

La evidencia es como te la cuento
por qué dudas de que más es más.
Orgullosos de cualquier exceso
en el baile de la vanidad. (Aquí, aquí!)
Y si cuentas, cuenta por millones (Li sumeu també els d'Unió que tot és el mateix)
nadie duda de que más es más.
Bacanal de falsificaciones
en el reino de lo artificial.(Ui si sortiguès tot!... jo no vull parlar que desprès tot se sap!)

Vamos a brindar con copas de champagne (Perquè el cava és pels pobres)
para celebrar que más es más.
Sólo tienes que pensar que
lo estrafalario brilla más que lo normal. (Oi tant! mai millor expressat!)
Como en un cabaret donde soy la vedette
borracha de frivolidad, hedonismo sicalíptico
la vorágine del capital
y déjame enloquecer, fumar y beber
en todo haciendo varietés
y quiero una explosión superproducción
confeti, traca y megatron. (Guapuuuuu!... Gràcies!)(No cal dir més)

La evidencia es como te la cuento
porque dudas de que más es más.
Orgullosos de cualquier exceso
en el baile de la vanidad.
Y si cuentas, cuenta por millones
nadie duda de que más es más.
Bacanal de falsificaciones
en el reino de lo artificial.

No te engaño con lo que te cuento
porqué dudas de que más es más
es radiante el lujo del exceso
es el glitter de la superstar
me abandono a las tentaciones de la hoguera de la vanidad
obligada a sus falsificaciones
viva todo lo superficial (I si de cas dubteu, ja ho veureu a la campanya, ja!....)

Millor que no imaginis tant i pensis més.

2010-03-05T21:10:00.001+01:00

Aquesta versió del "Imagine" mostra més la realitat del ésser humà i el cec que arriba a ser davant del món que està devastant, on tot allò que li fa nosa precisament és tot allò que està cultivant. L'equilibri mundial mai serà una realitat perquè en el fons no el volem pas... tant sol ens cal contemplar com un petit exemple un metre al nostre voltant: un ordinador, alguna cosa de menjar o beure, uns mobles, un sostre on viure... i no estic dient que sense això podem viure (nosaltres ja no), tant sol dic que el poc que tenen ells també els hi volem arrebatar, tant si els ajudem perquè siguin com nosaltres o ens vulguin imitar, com si els volem okupar per crear els nostres mercats a base de multinacionals; no vivim i no deixem viure, i si de debò els volem ajudar ho hauriem de fer sense deixar cap empremta nostra, però per això també és massa tard, el canvi climàtic que nosaltres hem provocat a ells els hi passa factura.

El Valor del Respecte

2010-03-01T19:57:00.003+01:00

Com és pot ser respectuós quan és parla d'algun fet tant cruel i entristidor com és la mort d'un familiar en dramàtiques circumstàncies, i a més, que aquesta mort serveixi de alè per algú altre?...
Doncs En Pep Guàrdiola ho ha aconseguit.
Us deixo l'article íntegre publicat avui pel diari online El Periòdico que fins i tot a mi m'ha fet plorar i pensava trobar quelcom diferent, però, un altre cop ens demostra la seva saviesa malgrat la seva jove edat per ser comparat a un savi, tot i que ell no s'ho consideraria mai. Els homes/dones bons tenen aquest do:

1/3/2010 LA TEMPORADA BLAUGRANA|LA GESTIÓ PSICOLÒGICA|LA LLIÇÓ DE L’ANNAPURNA
Guardiola va recórrer a un vídeo de la fallida operació de rescat d’Iñaki Ochoa a l'Annapurna per motivar la plantilla

• El tècnic va convidar a Sant Joan Despí els germans de l’alpinista

JOAN DOMÈNECH
BARCELONA
Un vídeo inspirat en la pel·lícula Gladiator va ser un dels recursos que Guardiola va utilitzar per motivar el Barça en una de les cites estrella de la temporada passada: la final de Roma contra el Manches-ter. Dissabte el tècnic blaugrana va tornar a recórrer a aquest procediment. En una situació molt més prosaica, tant pel moment (jornada 24 de Lliga) com pel rival que tenia al davant. Encara que el Màlaga s’hagués passat tota la segona volta sense perdre.
Però aquesta vegada les imatges no eren una fantasia sortida de Hollywood. Ni tampoc un producte de la ficció cinematogràfica. L’argument es basava en un fet verídic. Dramàtic. I cruel, molt cruel. El vídeo relatava la fallida operació de rescat d’Iñaki Ochoa de Olza, un alpinista navarrès (Pamplona, 29 de maig de 1967) que va morir a la muntanya Annapurna (23 de maig del 2008) després de cinc dies d’agonia. Ochoa havia renunciat a fer el cim a cent metres d’arribar-hi perquè se sentia indisposat. Els metges van afirmar que va patir un edema pulmonar i cerebral.
Ni per terra ni per aire
Durant cinc dies, Horia Balisabanu, un alpinista romanès que l’acompanyava, es va estar al costat seu mirant de mantenir-lo amb vida mentre es mobilitzaven tota mena de mitjans per rescatar Ochoa. Des de Pamplona i al Nepal. Ni per terra, amb una altra expedició d’urgència comandada per l’alpinista rus Denis Urubko i el suís Ueli Steck, alertats pel drama que es vivia, ni per aire. Cap helicòpter va poder superar les greus inclemències meteorològiques per salvar Iñaki Ochoa, que va morir sol en una de les arestes de l’Annapurna (8.091 metres). «La muntanya amb l’índex de mortalitat més alt del món», va explicar ahir Pablo, un dels germans del muntanyenc navarrès, a Catalunya Ràdio.
El programa Informe Robinson (Canal +) va emetre un reportatge d’aquesta epopeia amb un desenllaç tan trist, Guardiola el va veure i va quedar tan commogut que el 18 de febrer passat va convidar els germans Ochoa a la ciutat esportiva de Sant Joan Despí. Va conèixer de fonts directes l’amarga experiència familiar malgrat l’esforç internacional protagonitzat per 14 homes i una dona durant el rescat. També la van conèixer alguns
jugadors.
I per a tots, en una situació una mica difícil –un mal moment de joc reflectit en una victòria en tres partits–, Guardiola va voler recalcar els valors en què acostuma a aprofundir. Tot i que va haver de precisar els moviments tàctics amb el retoc del sistema que va idear. «Ens ha volgut donar un missatge de solidaritat, de no deixar tirats els companys. Això va bé de veure-ho en qualsevol moment, abans d’un partit o a casa perquè ens demostra que hi ha coses molt dures al món», va afirmar Víctor Valdés al programa Hat trick de Canal 33.
El 9 de Cruyff
L’operació que es va forjar a l’Annapurna és un cant al sacrifici desinteressat i altruista per ajudar el company, posant en risc la pròpia vida. La gespa és molt més tova que les arestes de qualsevol muntanya, i cap futbolista corre el perill d’un alpinista. «El Pep ens ha preguntat com ens podia ajudar», va dir Pablo Ochoa, en referència a l’orfenat de Kàtmandu, un hospital i una escola que el seu germà promovia de construir. «Una de les imatges que recordo d’Iñaki és veure’l de petit amb la samarreta del Barça, amb el 9 de Cruyff a l’esquena», va dir Pablo, després de declarar que tota la família era barcelonista.

Acabaràs essent fort?

2010-02-26T20:21:00.001+01:00

Apunt - Nick Vujicic és un noi nascut el 1982, creador de Life Without Limbs, una organització per als físicament discapacitats. Va néixer a Melbourne, Austràlia, sense extremitats, faltant-li ambdós braços a nivell de les espatlles, i amb sol un petit peu amb dos dits a la seva cuixa esquerra. Després d'una vida de lluita i superació, Nick es va graduar de la Facultat a l'edat de 21 i va començar els seus viatges com a orador motivacional, enfocant-se en els temes amb què li toca enfrontar-se a la joventut d'avui dia.

Qui ho té tot és aquell que sempre es queixa per tot perquè troba a faltar el més essencial i massa sovint no ho sap.
Ens ensenyen a llegir, a escriure, a parlar, cultura general, educació bàsica i/o superior, etc... però, no se pas perquè, mai ens ensenyen a gaudir de la vida tal qual, a no trobar problemes on no hi son.
Els pares amb tota la bona voluntat del món ens preparen per un futur de lluita i superació, però, malauradament massa sovint això es transforma en frustració, m'explico: no pas tots tenim el do nat de esdevenir bons en tot allò que ens exigeix la societat que ens envolta, i aquesta té el mal costum de rebutjar a tot aquell que no està al seu nivell tot produint individus que es senten fracassats i inútils (d'acord! això és feina pels psicòlegs i psiquiatres, però no és pas el més políticament correcte) .
Si els pares poguessin tornar a ser pares i ensenyar els valors de la vida als seus fills, i la societat valorés més a la persona com a tal i menys al seu estatus social, potser, i dic potser, tots seriem molt més forts.

Guernica, el que me expressa aquesta obra d'art.

2010-02-15T20:58:00.007+01:00

Avui m'han enviat un video on es veu el Guernica de Picasso en 3D, però, tot i la bona intenció de la realitzadora del montatge, des del meu parer no es prou fidel al significat del quadre.
Tothom diu que és el bombardeig del poble de Guernica, però, jo d'aquest poble tant sol hi veig el seu nom.
Els experts en art saben prou que Picasso no pintava i prou, que ell utilitzava els seus quadres moltes vegades per fer crítica social (un pintor de grafitis amb molt de classe i genialitat).
Tot tenint de base aquesta idea us exposo el meu parer: el primer que va pintar va ser la dona i el cavall; la dona és Espanya que plora pels seus fills i tot restant sota el toro (la pell de toro) crec que dona suport a la meva hipòtesis. Desprès va ser el cavall i de tots és conegut la devoció que tenia el Franco per anar sempre a cavall (quan va ser pintat encara no hi havien tants monuments eqüestres), aixafada pel cavall desbocat hi ha una persona esquarterada que per mi representa la massacre que va fer sempre al seu pas i, segons ell, protegit per Deu (la làmpada en forma d'ull que hi ha just a sobre el cap del cavall). Però hi ha una finestra per on entra un braç amb un llum i un cap que s'ho mira tot espantat, per mi això és la resta del món que s'esgarrifava del que estava passant i volia donar al poble espanyol un xic d'esperança (això al 1937, desprès ja es va encarregar prou el Hitler de que el món li prestes única i exclusivament a ell tota l'atenció). La mà amb el punyal trencat i del qual floreig una flor, simbolisme més clar imposible: el poble lluitava per la Pau, però, aquesta es va trencar.
La resta dels dibuixos sé que també tenen el seu significat, però, em temo que no sé encara prou del que va passar de debò.
Com ho veieu vosaltres?...

Si s'analitzen les coses tot pot canviar...

2010-02-12T20:28:00.001+01:00

El que semblava per molts una cançó més de la Madonna emulant a la rosa Marilyn al video original d'aquesta cançó, és un altra cosa si s'observa de prop..., per això us fico aquesta versió subtitulada.
La novia de Amèrica era la Marilyn, doncs la Madonna va fer servir la seva imatge per situar com la protagonista de la cançó a USA tal qual; doncs bé, un cop desxifrada la veritable protagonista de la cançó: Oic que es veu com en el seu decurs es va desxifrant la prepotent USA que ha esdevingut sempre?... Fins i tot no s'oblida del "Tio Sam".

Això no t'ho creus ni tu!... (I)

2010-02-07T14:06:00.001+01:00

José Zaragoza ha dit que “Artur Mas ha acabat ben ràpid la seva recerca d’independents pel seu equip”; Zaragoza es tot un professional i té motius i arguments fonamentats per fer aquestes afirmacions i no els hi qüestionaré mai per respecte i confiança plena en la seva feina i dedicació, però, com ho veu un possible votant que encara no té clar a qui votarà?...
No soc cap experta titulada en llenguatge corporal ni res que se li assembli, però, sempre m'ha agradat observar a la gent, a més de realitzar algun que altre curset d'oratòria on ens ensenyen a mirar "d'un altra forma" als ponents i he decidit donar la meva opinió personal sobre com veig jo al líder de l'oposició en els seus discursos.
- Així d'entrada no interessa gens ni mica el que està dient: tots els que formem part d'un partit sabem que els nois del darrere son membres de les seves joventuts i partit... potser son imaginacions meves, però, vosaltres veieu a alguna persona atenta al que està dient?...
- Vol fugir: sabem que quan algú s'agafa es que vol fugir per qualsevol motiu. En el seu cas descartem nervis i timidesa, està més que bregat a fer discursos davant de la gent, a més, que li va molt tot això del "bany de masses"... també podria semblar que es vol refermar en allò que diu, però, dintre del context no hi te lloc cap reafirmació, tant sol ens queda una opció, li incomoda, no es creu allò que està dient cada cop que s'agafa.
- A la part final d'aquest tros està cercant la part triomfal, però, no se la creu gens ni mica: una persona segura i convençuda del que diu el braç que gesticula el situa prop del cos, paral·lel a aquest i senyalant cap on mira la seva cara, com ha fet ell mateix moments abans, però ara l'allunya i apunta a ves a saber on, a més a més, quan et creus allò que dius gesticules al ritme de les teves paraules, el seu braç en aquest cas va per lliure.
Però, o amaga una carta o li ha fallat algú perquè quan diu "les seves millors persones, que les té" ell mostra alegria, i aquesta alegria tant sol pot respondre a que sap o sabia que algú de pes mediàtic era o és dels seus (i els mediàtics sabem que son els que mouen masses quan els polítics estan mal vists com ara).
Ens sorprendran o tant sol li han fet portada?...

Helping Haiti - Everybody Hurts

2010-02-05T19:50:00.001+01:00

Penseu en tots els que en aquests moments estan patint, tenen gana, tenen por, tenen xoc... penseu molt i penseu en positiu, sempre amb positiu...
Som energia, Einstein ens ho va confirmar.
El pensament és energia, si ho fem entre molts aquesta energia es transforma en força.
La nostra energia no els hi traurà la gana, no els curarà les ferides, no els confortarà del dolor, però, els hi donarà força per continuar.
He triat aquest vídeo on tal sol surten ments que pensen i senten en positiu perquè la crueltat de les altres fotografies ens podrien interferir en la nostra transmissió d'energia (provoquen estat de xoc).
El patiment es negatiu, i ja ho sabem prou que el poble haitià el senten a cada moment a cada instant.
No ens hem d'oblidar mai de pensar en positiu per tots aquells que estan patint qualsevol mena de dolor arreu del món, fins i tot el dolor de no arribar a final de mes perquè ni tant sol tenen principi de mes.
Tot això que us podria semblar massa "rollito ZEN" o Budista, no és res més que pura ciència i física. Si tornéssim a pensar i creure en el bàsic, potser les nostres ments tornarien a moure el món com volguéssim nosaltres, no pas com volen els "altres": en negatiu per esdevenir "ells" la solució, quan "ells" tant sol son el problema i utilitzaran un altre cop aquest desastre natural (com ja van fer quan el sunami) per imposar el seu "Ordre".
No deixeu mai de pensar en positiu o serem per sempre els seus números.

Tancat per no tenir hora

2010-02-04T19:04:00.004+01:00

Goethe a la seva obra "Teoría dels colors" hi podem llegir: "L'home que tant sol és servidor pels seus semblants i no és profitós per si mateix, és com un rellotge de sol pintat a una façana d'una casa; marca les hores als veïns i gent que passa pel carrer, però, a qui viu en ella no".
Doncs hi ha homes que ni això!; pinten el rellotge de sol a dintre de casa seva perquè tenen por d'influenciar en el temps dels altres, no els volen donar l'hora a cada particular perquè aquests facin d'aquest temps el que vulguin, creuen que donar l'hora serà efecte directe en allò que facin els "P"articulars en el seu temps.
Això si! donen l'hora si els hi entrevisten públicament als media, escriuen sobre l'hora als seus diaris que comparteixen tot fent advertències intimidadores per seleccionar qui pot i qui no rebre aquesta hora, com si s'hagués de menester dots especials per mirar l'hora, o publiquen llibres tot comentant l'hora... Que això no es mostrar el rellotge solar públicament!... Nooooo! I ara! On va a parar!...
Píllalo!.

Herois

2010-02-03T19:37:00.001+01:00

Ningú vol ser oblidat, ningú vol que desprès de mort no se'l recordi, poc o molt, tots anhelem que algú ens recordi durant algun temps o millor molt.
N'hi ha que volen passar per la vida com algú indispensable en l'historia de l'humanitat i es desviu per fer el nota, que és al màxim que arriben aquests que tant cerquen ser algú en vida, o almenys sentir que incordi-en o incomoden als altres per servir a les seves particulars opinions i de quatre més convençuts dels seus arguments (qui diu quatre, diu 10 milions o potser alguns menys).
N'hi ha que estan convençuts que ells son la sol·lució de tot plegat i no entenen, els hi és completament inadmissible com la resta de l'humanitat no els veuen així; s'acostumen a envoltar de vulgars aduladors que els hi riuen totes les gràcies tot recordant-los hi sovint los "guapos" que son.
N'hi ha que per les ànsies de ser recordats com a entregats fan promeses irrealitzables o, de poder-se realitzar, espatllen d'altres situacions que ja funcionaven. Actuen tant sol pensant en el present, com si demà ja no hi fossin, però, hi ha un demà, i un altre, i un altre... i s'ha de saber estar en tot moment per ser recordat com es vol.
N'hi ha que donen tota d'impressió que no volen ser recordats; el seu silenci alhora els delata. Tot conscients que s'han de dedicar als altres van fent via sense soroll, realitzen les seves obres sense soroll, ajuden en tot el que els deixen els i als altres sense soroll; no volen ser aclamats, però, el seu silenci diu "Vull que us sentiu a gust amb tot el que faig per vosaltres i em demaneu".
I per mi, els herois preferits son aquells que romanen en l'ombra, que no la foscor. No fan grans proeses, ni tant sol es desviuen per complaure, tant sol saps que sempre, ni que no els vegis, ni que no els parlis, ni que no hi tinguis contacte... saps de segur que sempre hi son amb tu, aquest son els que veritablement s'han guanyat romandre sempre recordats.

Als adults tan sol ens interessen les xifres....

2010-01-24T15:07:00.004+01:00

"Als adults els agraden les xifres. Quan se'ls parla d'un nou amic, mai no pregunten sobre l'essencial de ell mateix. Mai no se'ls ocorre preguntar: " Quin to té a la seva veu? Quins jocs prefereix? Li agrada col·leccionar papallones? " Però en canvi pregunten: "Quina edat té? Quants germans? Quant pesa? Quant guanya el seu pare? " Només amb aquests detalls creuen conèixer-lo.

El Petit Príncep (Antoine de Saint Exupéry, 1943)

però... "Hay males mayores que los de Haití, como nuestra situacion espiritual" Bisbe Munilla.

2010-01-15T07:15:00.005+01:00

Y per aquest impresentable no hi ha acusació de xenofobia ni res de semblant com a mínim?...

En aquest enllaç hi ha una foto prou explicativa de la situació de Haití. No he pogut trobar cap de pitjor que expliqui la nostra "situació espiritual" perquè les podeu comparar.

Decenas de cadáveres se apilan en la calle junto al edificio de la morgue en Puerto Príncipe, totalmente desbordado por el constante traslado de cuerpos. / afp

Miles de cadáveres se amontonan
en las calles de Puerto Príncipe
La carencia de medios y las dificultades para que llegue la ayuda
internacional convierten la capital de Haití en una gran morgue

PABLO ORDAZ, Puerto Príncipe
ENVIADO ESPECIAL El Pais

A tres calles del aeropuerto, un
trozo de plástico apenas consigue
ocultar los tres primeros cadáveres.
Durante las dos horas
siguientes, en un trayecto a veces
imposible hacia el centro de
Puerto Príncipe, todas las esquinas
sin excepción van ofreciendo
al recién llegado una postal
dramática de lo que aquí sucedió
el pasado martes.
De lo que sucedió y de lo que
sigue sucediendo. Porque, aún
más que los cadáveres sin enterrar,
que los hospitales y colegios
que se desplomaron por
completo sobre sí mismos, lo
que más impresiona es el silencio.
El silencio y un gesto. El silencio
de los ancianos y de los niños
heridos que esperan sin demasiadas
esperanzas que alguien
los atienda. Y el gesto de
un hombre que con sus manos
desnudas arranca las vigas de
hierro de un supermercado de
la calle Dalma. De pronto, se gira
hacia la multitud que lo observa
y se lleva un dedo a la boca
pidiéndole, ordenándole, silencio.
El hombre ha creído escuchar
una voz que pide ayuda.
Una voz que, todavía, clama en
el desierto.
En la capital de Haití, los miles
de cadáveres se apilan sin
control en las calles y las aceras
y las enfermedades acechan a
los supervivientes.

... y desprès em pregunten perquè estic tant en contra de la gerarquía Eclesiàstica i l'Esglèsia?... que no dels cristians, pobrets meus.

2010-01-13T19:58:00.003+01:00

A aquestes alçades del mes suposo que no em cal recordar per recordar-vos el nom "d'això" d'aquí a dalt que fa de Arquebisbe a Granada?....

Un dia com aquet...

2010-01-12T21:02:00.002+01:00

La lletra potser és el que menys importa en aquesta cançó.
La lletra l'hem de posar nosaltres cada dia, perquè tant sol de nosaltres depen que cada dia sigui un dia meravellós, ni que aquest ens prepari coses dolentes, ni que aquest ens fiqui a prova amb situacions complicades, ni que aquest sigui el darrer per algú conegut, estimat o no, o el darrer per nosaltres mateixos... Cada dia hem de procurar que sigui un meravellós dia.
Hem de aprendre les lliçons que ens ensenyen cada dia, hem d'acceptar cada prova com un examen, l'avaluació d'aquest serà la que ens farà ser millor persones.
No hem de permetre mai que cada dia deixi de ser meravellós, ni que aquest l'hàgim de forçar a ser meravellós tot finalitzant-lo escoltant una cançó que ens agradi, que ens faci emocionar, que ens faci pensar...
Que no us manqui ni un sol dia la bona companyia de la música.

Fe

2010-01-11T20:28:00.001+01:00

Perquè s’ha de considerar un bon valor tenir fe?...

Perquè hem de tenir fe?...

Què treu que nosaltres tinguem fe en les coses que no veiem, o en els actes o actuacions de les persones que, per molt que creguem amb elles, primer que tot són persones i, com a norma, no som perfectes?...

Per mi el fet de tenir fe tant sol és demostrar la feblesa mental de la persona.

Massa segles de manipulacions mentals de tota mena m’avalen aquest argument; siguin aquestes fetes per religions, sectes, governants, règims polítics, persones dominants, grups socials, etc…

Aquesta negativa voluntària a pensar, a posar en dubte qualsevol qüestió per, acte seguit, treure el cap de les coses per un mateix, o assessorat, contrastant sempre diferents punt de vista efectuats per experts per, finalment, quedar-te amb la millor opció segons el teu propi criteri, aquesta necessitat de preferir estar sempre romandran amb una vena als ulls a mi em fa entristir, i molt.

Però, insistentment ens vendran la història que la fe és bona degut al cas a que és una forma de mantenir els valors propis dels creients, ciutadans, parelles, simpatitzants de qualsevol ideologia, membres de qualsevol grup… (en resum esclaus): humilitat, submissió, obediència, sacrifici… Que ens porta tot això si deixem de pensar per nosaltres mateixos? Quin enriquiment moral tenim amb empassar-nos ho tot el que ens volen fer creure amb “fe cega”?...

No estic dient en absolut que formar part d’algun “grup” sigui dolent, ans tot el contrari, estic reivindicant el dret que tenim les persones a pensar, a raonar, a dubtar, a verificar… a ser animals racionals en definitiva.

Per la contra si que estic d’acord amb l’expressió: “Confia en mi”, aquesta si que és una bona expressió que ens respecta i ens fa respectar a les persones.

Ley de Godwin, la que més es fa anar

2010-01-09T13:11:00.003+01:00

Avui he conegut aquesta Llei, i, de veritat que es compleix sempre, sempre i sempre.

Darrerament ho ha fet l'arquebisbe de Granada en la seva darrera encíclica (o com es digui, tampoc em preocupa com s'anomenen exactament les pocasoltades que diuen alguns a les misses) contra la Llei de abortament; tot i que, insisteixo, es fa anar sempre; tothom que no tingui o se li esgotin els arguments per defensar la seva posició acaba dient la frase (o similar): "... la culpa és que ets un nazi!" O,no?...

Enllaç amb Wikipedia:

Ley de Godwin

La ley de Godwin, o regla de analogías nazis de Godwin, es un enunciado relacionado con la interacción social propuesto por Mike Godwin en 1990. La ley estipula que:

"A medida que una discusión en línea se alarga, la probabilidad de que aparezca una comparación en la que se mencione a Hitler o a los Nazis tiende a uno"

Existe una tradición general en muchos grupos de noticias de Usenet: en cuanto se mencione una determinada comparación el hilo se cierra y quienquiera que la usara pierde la discusión. Así, la ley de Godwin proporciona un límite a los hilos en Usenet y otros grupos. De hecho, así es como muchos participantes conocen la ley.

No obstante, se considera soez usarla deliberadamente con el único objetivo de acabar la discusión y, es más, existe un corolario reconocido que afirma: fracasará cualquier invocación premeditada de la ley de Godwin para concluir una disputa. Vid. infra la Excepción de Quirk.

Cal matar-se pensant en el que ja ha passat?...

2010-01-08T17:59:00.001+01:00

Les coses mai ens passen per passar. Massa sovint, per no dir sempre, son una lliçó que hem d'aprendre, però, en contades ocasions ho entenen així.
Habitualment ens trobem a persones que pensen en la forma que haurien d'haver actuar correctament, en voler canviar el ja passat, en rectificar l'error que es va cometre, en voler tornar les coses tal i com eren avanç de.... Sempre malbaratant matèria gris i fosfora per no res. Perquè capficar-se? Potser hauria estat pitjor d'actuar diferent...
Tant sol cal prendre nota i continuar fent via tot reflexionant cada pas, però, reflexionar no es pas sinònim de quedar-se passiu per no cometre errors, extremar la prudència fins al punt de no actuar o de no actuar i viure a la teva "p...a bola" separat de tot. Reflexionar es fer allò que vols fer tot evitant les conseqüències que et farien voler tornar a canviar les coses.
Reflexionem i, sobretot... Actuem!

Deu???????...

2010-01-06T12:24:00.002+01:00

L'Home, dins del seu orgull, va crear a Deu a la seva imatge i semblança.

Friedrich Nietzsche

filòsof 1844-1900

Sabiduria Indígena

2010-01-03T11:17:00.001+01:00

Un vell cacic d'una tribu estava tenint una xerrada amb els seus néts sobre la vida.

Ell els va dir: " Una gran baralla està ocorrent dins meu!... és entre dos llops!
"Un dels llops és maldat, temor, ira, enveja, dolor, rancúnia, avarícia, arrogància,
culpa, ressentiment, inferioritat, mentides, orgull, egolatria, competència, superioritat.

L'altre és Bondat, Alegria, Pau, Amor, Esperança, Serenitat, Humilitat, Dolçor, Generositat, Benevolència,
Amistat, Empatia, Veritat, Compassió, Tolerància.
Aquesta mateixa baralla està ocorrent dins vostre i dins de tots els éssers de la terra.
Ho van pensar per un minut i un dels nens li va preguntar al seu avi:
" I quin dels llops creus que guanyarà? "
El vell cacic va respondre, simplement...
"El que alimentis. "

Carpe Diem

2010-01-01T19:51:00.004+01:00

Aquest és el meu propòsit per aquest Nou Any.

Però, depenent del recaragolament de les ments, aquest propòsit pot esdevenir la millor idea del món, o passar a ser un perdut de la vida...

Carpe Diem; el poeta romà Horacio en la seva obra Odas, I, 11 va dir: Carpe diem quan minimun credula postero (Aprofita el dia, no confiïs en demà) i això es pot entendre de dues formes.

1ª- No deixis per demà allò que puguis fer avui: el que ens porta a ser unes persones treballadores, responsables, eficaços, qualificats per qualsevol propòsit que volguéssim dur a terme... es a dir unes persones com cal, entregades a tot per sentir-se plenes.

O....

2º- Viu cada moment de la teva vida com si fos el darrer de la teva existència: i aquest la gent, no sé perquè, sempre l'ha interpretat com no fotre cop i estar de gresca i mà sobre mà tot el dia.

Doncs jo defenso aquest segon però, en un concepte més ple, més humà, més constructiu, més altruista... degut al cas que el primer concepte massa sovint fa que les persones s'oblidin d'elles mateixes o de la dedicació que deuen als seus, per mi aquest segon concepte defensa el nostre dret a ser persones, a fer tot allò que volem fer a cada moment, sigui no fer res o sigui ajudar a tot aquell que ens necessita; sigui estar en un bar de borratxera o sigui estar en un bar de tertúlia enriquidora amb els teus coneguts; sigui estant de "tumbing" en una platja de Colombia o sigui col·laborant en la reconstrucció d'un poblat colombià...

La forma en la qual volem viure els nostres moments no l'ha de definir cap ésser humà segons les seves particulars versions de les frases, la forma en la qual volem viure els nostres moments l'hem de definir amb la forma en la qual nosaltres ens trobem més realitzats.

Todos los caminos nos llevan al Cristianismo... quina coincidència, ves per on!?!

2009-12-26T10:41:00.010+01:00

No! no es tracta de cap profecia, tant sol es un poema escrit per Publio Virgilio Marón entre el 42a.c i 32a.c. titulat Églogas IV- Bucólicas, coincidència?... més aviat apostaria per "interessos personals" i un descarat oportunisme dels creadors del Cristianisme. Vosaltres mateixos.

A POLIÓN

Cantemos, ¡oh Sicilianas Musas!, mayores asuntos;
pues no a todos deleitan las florestas ni los humildes tamarindos:
si cantamos las selvas, que dignas sean las selvas, oh cónsul.

Ya viene la última era de los Cumanos versos:
ya nace de lo profundo de los siglos un magno orden.

Ya vuelve la Virgen, vuelve el reinado de Saturno;
ya desciende del alto cielo una nueva progenie.

Tú, al ahora naciente niño, por quien la vieja raza de hierro
termina y surge en todo el mundo la nueva dorada,
se propicia ¡oh casta Lucina!: pues ya reina tu Apolo.

Por ti, cónsul, comenzará esta edad gloriosa,
¡oh Polión!, e iniciarán su marcha los meses magníficos,
tú conduciendo. Si aún quedaran vestigios de nuestro crimen,
nulos a perpetuidad los harán por miedo las naciones.
Recibirá el niño de los dioses la vida, y con los dioses verá
mezclados a los héroes, y él mismo será visto entre ellos;
con las patrias virtudes regirá a todo el orbe en paz.

Por ti, ¡oh niño!, la tierra inculta dará sus primicias,
la trepadora hiedra cundirá junto al nardo salvaje,
y las egipcias habas se juntarán al alegre acanto.
Henchidas de leche las ubres volverán al redil por sí solas
las cabras, y a los grandes leones no temerán los rebaños.
Tu misma cuna brotará para ti acariciantes flores.
Y morirá la serpiente, y la falaz venenosa hierba
morirá; por doquier nacerá al amomo asirio.

Cuando puedas leer las alabanzas de los héroes
y los hazañas de tus padres, y saber qué es la virtud,
amarillearán los lentos campos blandas espigas,
rosadas uvas penderán de las incultas zarzas,
y los duros robles sudarán un rocío de miel.
Con todo persistirán las huellas de las viejas maldades,
cuyas naves ofenderán a Tetis, cuyos muros ceñirán
ciudades, cuyos surcos hincarán todavía la tierra.
Habrá entonces otro Tifis, otra Argos conducirá
selectos héroes; habrá también otras guerras,
y de nuevo se lanzará sobre Troya el gran Aquiles.

Después, cuando alcances la edad viril plena,
el viajero dejará de cruzar el mar, y el náutico leño
no mercará los bienes: todo campo surtirá todas las cosas.
No sufrirá el arado la tierra, ni la vid será podada;
y a su vez el labriego desuncirá los robustos bueyes.
No aprenderá la lana a mentir con variados colores;
antes, ya en rojo múrice, ya en azafranada ajedrea,
mudará el morueco en los prados su suave vellón;
por sí mismo el minio vestirá al cordero que pace.

¡Rodad tales siglos!, dijeron a sus husos las Parcas
acordes con la inmutable voluntad de los Hados.

¡Lánzate a estos altos honores!, cumplido está el tiempo,
¡oh progenie amada de los dioses! ¡oh magno vástago de Jove!
¡Contempla cómo bajo la celeste bóveda se inclinan los astros,
y las tierras, y el vasto mar, y el profundo cielo!
¡Contempla como el siglo venturo regocija todas las cosas!

¡Oh! ¡Que mis últimos años sean tan largos
y me alcance el aliento para cantar tus hazañas!
No vencerán mis versos ni el tracio Orfeo, ni Lino,
aún si la madre a aquel y el padre a este asistieron,
Calíope a Orfeo, y a Lino el hermoso Apolo.
También Pan si compitiera conmigo, juzgando Arcadia,
también a Pan declararía vencido el juicio de Arcadia.

Comienza, ¡oh parvulillo!, por la sonrisa a conocer a tu madre:
por diez meses un largo fastidio acompañó a tu madre.
Comienza, ¡oh parvulillo! A quien no sonríen sus padres,
no se le digna la mesa del dios ni el lecho de la diosa.

El veritable motiu que va inspirar aquest poema va ser: L'any 40 a. C., després d'una llarga guerra civil, a la ciutat de Brindisi es va celebrar un tractat de pau aconseguit per mediació de Mecenes i d'Asinio Polión: Occident va quedar a càrrec d'Octavio, Orient d'Antonio i el Nord de l'Àfrica, Sicilia i Sardenya de Sexto Pompeyo. Poc després Polión va prendre possessió del consolat de Roma i va tenir un fill. En aquella època corria la fama, recolzada pels oracles sibil·lins del famós santuari de Cumas, que una nova edat del món estava per començar.

Els esforços de Polión van treure de les seves desgràcies a Itàlia: Virgilio el felicita com a qui, sota els seus auspicis, renaixerà l'edat d'or, i prediu que el nen inaugurarà un segle d'altíssims destins.
La pau no va durar gaire: eliminat Pompeyo el triumvirat es va reduir a la dualitat d'Octavio i Antonio. A finals de l'any 31 Octavio va derrotar Antonio, i amb el nom d'Augusto, atorgat pel Senat, va restaurar la república i va iniciar l'era de pau que durarà dos segles. Durant el regnat d'Augusto neix a Palestina Jesucrist, ja que Augusto mor l'any 14 d.C..

Que asco de Navidad K.O.

2009-12-25T03:22:00.001+01:00

Doncs... això mateix!. Que hi farem si li tinc al·lèrgia a la hipocresia.

Perquè us costa tant ser bon polítics si una dona de poble ho va aconseguir?...

2009-12-19T17:39:00.001+01:00

De segur que molts coneixeu l'historia de Eva i el Comandante Perón, ambdós sempre al cantó del poble, ambdós amb política socialista.
Potser aquesta versió no és la més bonica, la política no es mai, o no hauria de ser mai bonica... aquesta versió és la més fidel als continguts reals dels seus discursos, als de la companya Evita.
Tant de bo algú m'entengui!, però, almenys els que us dediqueu a la política escolteu bé la lletra.

Epicuris

2009-12-19T09:44:00.002+01:00

El saber pel saber mateix manca de sentit. El saber és un saber per a la vida, i el seu valor es coneix per la seva utilitat per a ella. La Filosofia ha de conduir-nos a la felicitat i el saber adquireix valor quan ens porta en aquesta direcció.

Com es pot tolerar l'humiliació i despreci i, alhora, defensar "a muerte" l'Esglèsia?...

2009-12-17T06:57:00.003+01:00

Hipocresia és una paraula massa bonica per definir i/o justificar l'Església Cristiana.

Test de Litmus

2009-12-16T20:34:00.002+01:00

Prometre, creure i convèncer...

Si és reuneixen aquest tres requisits qualsevol grup de persones amb fins comuns serien automàticament qualificats de Secta, malgrat els grans grups siguin anomenats Religions...

Per això, jo que soc militant d'un partit, i aquests sempre haurien de donar negatiu en aquest test, prefereixo emparar-me en els fets dels triats per representar al nostre grup i, aquí a Catalunya, puc comprovar que no s'han fet promeses per fer, que no ens han fet creure en allò irrealitzable, i que van voler que verifiquéssim el treball què es faria en el decurs de la legislatura... i Montilla ho està complint dintre del marge de maniobra que li dona l'Estatut congelat i algun que altre protocol a respectar.

És difícil governar quan et fiquen traves, però, no és impossible; és difícil governar quan els altres distreuen amb assumptes que ara no toquen perquè n'hi ha de més greus, però, no és impossible; és difícil governar quan gent en la que confies te la juga i et fa quedar malament, però, no és impossible...

Impossible és Prometre, Creure i Convèncer i no ser una Secta....

Algú m'entendrà!...

Com es pot ser tant ximple i, a sobres, estar orgullós de ser-ho?...

2009-12-15T21:09:00.006+01:00

Les darreres campanyes del PP a l'Aragó són de patètiques cap a munt; ja no queden prou qualificatius desqualificadors als diccionaris per definir les ments malaltisses dels seus dirigents.

Les Cortes de Aragon volen aprovar el proper dia 17 la Ley de Lenguas de Marcelino Iglesias, per preservar el català a tota la Franja degut al cas que per els seus habitants es una llengua d'us habitual i la volen conservar.

Doncs aquest personatges del PP ja donen per fet que el Català s'imposarà a tot Aragó i no tant sol han fet ridículs anuncis tot dient que estan farts que al ben mig de Saragossa la gent parli als altres conciutadans en català (a veure si ara serà més normal sentir la nostra llengua a Saragossa que a Barcelona!), ans que també han signat un manifest i han fet manifestacions en contra d'aquesta llei... aquí us deixo un retall i enllaç de Libetad Digital sobre aquest fet (pel cert, el concepte Llibertat el tenen força errat, més aviat el seu concepte seria: La llibertat meva de fer que tothom pensi igual que jo i punt):

FRENTE A LAS CORTES REGIONALES

Manifestación contra la imposición del catalán en Aragón

Convocados por la Plataforma No Hablamos Catalán, un centenar de personas se ha concentrado este jueves ante la entrada de las Cortes de Aragón y han protestado contra la imposición del catalán en la Ley de Lenguas que Marcelino Iglesias y el PSOE quieren aprobar el próximo 17 de diciembre.

La Plataforma No Hablamos Catalán informa en un comunicado que la protesta, aunque ha sido cívica y pacífica, ha sido muy ruidosa y colorista. Los asistentes no han parado de entonar cánticos durante la misma y, entre los más coreados, se ha podido escuchar: "PSOE y CHA catalanistas"; "Charro aragonés, no catalán"; "Marcel.lí catalán"; "El catalán no es lengua de Aragón"; "El chapurreau no es catalán"; "Referéndum, referéndum", "Marcelino dimisión" o "Elecciones, elecciones".

Antes de finalizar el acto, cuatro representantes de laPlataforma No Hablamos Catalán han entrado en el Palacio de la Aljafería y han hecho entrega de un Manifiesto. Asimismo, han departido con diputados de PAR y PP.

Adolfo Herrera, vicepresidente de la Plataforma, ha acusado a PSOE y CHA de "no querer buscar el consenso y romper la convivencia entre los propios aragoneses. Ambos partidos pasarán a la historia como los que quisieron catalanizar Aragón, pero la sociedad civil no se lo permitirá".

«Objectivament, no van enlloc»

2009-12-12T08:45:00.004+01:00

Aquesta va ser la resposta de Zapatero ahir a Brussel·les quan els periodistes li van preguntar a ran de les Consultes independentistes a 167 municipis catalans...

I jo dic, bé i?... que importa que no siguin vinculants?, que importa que no es pugui fer ara res per poder dur a terme el seus resultats?, el que importa es que tot un poble s'està mobilitzant i part del motiu d'aquesta mobilització es que el seu Estatut, aprovat, retallat i ratificat pel poble "Objectivament, tampoc va enlloc"... i perquè tampoc vull recordar ara les promeses fetes al Palau Sant Jordi enmig d'un munt d'eufòrics catalans... i recordem que estem en democràcia i el poble mana, i la seva decisió a les urnes, si que va enlloc...

Si al llarg de d'història els catalans hem demostrat que som com som és, perquè, a les bones ho donem tot, però, les preses de pel ens fan reaccionar.

Perduda entre llibres?...

2009-12-07T18:54:00.003+01:00

Massa informació contenen les imatges, no cal llegir-les, tant sol cal observar-les i et desxifren en un moment tot allò que trigaries mesos a conèixer d'una persona, per no dir anys si aquesta persona no es gaire amant de xerrar per xerrar.

Però, un llibre tancat no diu absolutament res de res tant sol amb observar-lo, obligatòriament com a mínim demana ser llegit i fullejat una mica.

Normalment es sol dir que les persones que no coneixem son com un llibre tancat, no puc estar d'acord en absolut.

Al llarg de la meva vida he passat moltes hores en Biblioteques i mai he après res dels llibres que mai he tret del seu lloc del prestatge, ans si que he après molt de les persones a les quals ni tant sol he gosat saludar al passar pel seu cantó.

Aquesta tarda he estat perduda per l'Eix Comercial, com molts; no cercava res, no comprava res, tant sol llegia els llibres tancats que passaven al meu cantó. Avui molts m'han ensenyat que els costums de "tota la vida!" s'han de fer tant sol pel "... Què diran?...". Pocs m'han ensenyat l'alegria i il·lusió de les dates que s'atansen, aquests poquets eren llibres infantils aturats a l'aparador on tots els lleidatans en algun moment de la nostra infantessa o hem fet també en l'aproximació del Nadal; i, com en tota bona Biblioteca, sempre es troben aquells llibres plens de pols que ningú vol llegir per ser de poc interès general, però, aquest son els que expliquen més coses, sense ser oberts, sobre les misèries de les persones.

No!, definitivament per mi les persones no som llibres tancats. I per vosaltres?...

Simplement Pau en majúscules

2009-12-07T12:16:00.001+01:00

Gaudiu d'un moment de Pau al dia, és molt bo per la salut mental de qualsevol esser viu.

Dissabte nit... anem al cine?

2009-12-05T19:57:00.001+01:00

Sense veure els títols us convido a que encerteu de quina pel·lícula és tracta. Això si! no vulgueu pas competir amb mi perquè, tot i que no he vist ni una quarta part de les pel·lícules proposades, em considero tot una experta en bandes sonores degut al cas que la majoria dels autors d'aquestes bandes son compositors del meu gust.
I de totes les bandes i pel·lícules per mi: "...and the winner is: Hans Zimmer for Gladiator"

Som esclaus del temps

2009-11-29T19:10:00.003+01:00

Us fico un dels discursos escrits per Tuiavii de Tiavea cap de Samoa, pel seu pople entre els anys 1910 i 1920 desprès de viure un temps entre l'home blanc "Papalagis"; reflexioneu davant d'aquesta perspectiva, és veritablement certa i preocupant:

LOS PAPALAGI

NO TIENEN TIEMPO

os Papalagi adoran el metal redondo y el papel tosco; les da mucho placer poner los zumos del fruto muerto y la carne de los cerdos, bueyes y otros animales horribles dentro de sus estómagos. Pero también sienten pasión por algo que no podéis comprender, pero que a pesar de esto existe: el tiempo. Lo toman muy en serio y cuentan toda clase de tonterías sobre él. Aunque nunca habrá más tiempo entre el amanecer y el ocaso, esto no es suficiente para ellos.
Los Papalagi nunca están satisfechos con su tiempo y culpan al Gran Espíritu por no darles más. Sí, difaman a Dios y a su gran sabiduría dividiendo cada nuevo día en un complejo patrón, cortándolo en piezas, del mismo modo que nosotros cortamos el interior de un coco con nuestro machete. Cada parte tiene su nombre. Todas ellas son llamadas segundos, minutos u horas. El segundo es más pequeño que el minuto y el minuto más pequeño que la hora. Pero todos ellos ensartados juntos forman una hora. Para hacer una hora, necesitas sesenta minutos y muchos, muchos segundos.
Ésta es una historia increíblemente confusa, de la cual yo mismo no he entendido todavía los puntos más sutiles, puesto que es difícil para mí estudiar esta tontería más allá de lo necesario. Pero los Papalagi le atribuyen mucha importancia. Hombres, mujeres y hasta niños demasiado pequeños para andar, llevan una máquina pequeña, plana y redonda, dentro de sus taparrabos. atada a una cadena de metal pesado, colgando alrededor de la garganta o alrededor de la muñeca; una máquina que les dice la hora. Leerla no es fácil. Se les enseña a los niños arrimándolos a sus orejas, para despertar su curiosidad.
Estas máquinas son tan ligeras que puedes levantarlas con los dedos y llevan una maquinaria dentro de sus estómagos, como los grandes barcos que todos vosotros conocéis. Hay también grandes máquinas del tiempo, que permanecen de pie en el interior de sus cabañas, o colgando de una gran casa para así ser más visibles. Ahora bien, cuando una parte del tiempo ha pasado, queda indicado por dos pequeños dedos sobre la cara de la máquina y, a la vez, grita y un espíritu hace chocar el hierro en su interior. Cuando en una ciudad europea ha pasado cierta parte del tiempo, estalla un espantoso y clamoroso estrépito.
Al sonar este ruido del tiempo, los Papalagi se lamentan: «¡Terrible, otra hora esfumada!». Y entonces, como una norma, ponen el rostro sombrío de alguien que tiene que vivir una gran tragedia. Asombroso, pues inmediatamente después empieza una nueva hora.
Nunca he sido capaz de comprender eso, pero creo que debe ser una enfermedad. Lamentos comunes a la gente blanca son: el tiempo se desvanece como el humo, el tiempo corre y dame sólo un poco más de tiempo.
He dicho que probablemente es alguna clase de enfermedad; porque cuando el hombre blanco siente deseos de hacer algo, cuando por ejemplo su corazón desea ir caminando por el sol, navegar en un bote por el río o hacer el amor a su amiga, usualmente se priva de su propia dicha al ser incapaz de encontrarlo. Mencionará miles de cosas que se llevan su tiempo. Malhumorado y farfullando soporta un trabajo que no siente ganas de realizar, que no le da ningún placer y al que nadie más que él mismo le obliga. Y cuando, repentinamente, descubre que en verdad tiene tiempo o cuando otros se lo dan -los Papalagi se dan a menudo unos a otros tiempo y ningún regalo es más preciado que ése- entonces descubre que no sabe qué hacer durante ese tiempo en particular, o que está demasiado cansado de su trabajo, sin alegría. Y siempre está determinado a hacer esas cosas mañana, porque hoy no tiene tiempo.
Hay Papalagi que dicen no tener nunca tiempo. Caminan aturdidos como si hubieran sido tomados por un aitu y dondequiera que se muestren provocan desastres, porque han perdido su tiempo. Estar poseído es una terrible enfermedad que la medicina del hombre no puede curar y que contagia a muchos otros, volviéndolos profundamente infelices.
Porque los Papalagi siempre están asustados de perder su tiempo, no sólo los hombres, sino también las mujeres y hasta los niños pequeños; todos saben exactamente cuántas veces el sol y la luna se han levantado desde el día en que vieron la gran luz por primera vez. Sí; juega un papel tan importante en sus vidas, que lo celebran a intervalos regulares, con flores y fiestas. Muy a menudo he observado que la gente tenía que avergonzarse por mí, porque me preguntaban mi edad y yo empezaba a reírme y no la sabía. «Pero tú tienes que saber tu propia edad». Entonces guardaba silencio y pensaba: es mejor para mí no saberla.
¿Cuántos años tienes?, significa cuántas lunas han vivido. Examinar y contar de ese modo está lleno de peligros, porque así se ha descubierto cuántas lunas suele vivir la gente. Entonces guardan eso en la mente y cuando han pasado una gran cantidad de lunas, dicen: «Ahora tengo que morir pronto». Se vuelven silenciosos y tristes y, en efecto, mueren después de un corto período.
En Europa hay realmente poca gente que tenga tiempo. Puede incluso que ninguna. Ésa es la razón por la que la gente corre por la vida como una piedra lanzada. Casi todos mantienen sus ojos pegados al suelo cuando caminan y balancean sus brazos para llevar mejor el paso. Cuando alguien les para, le gritan malhumoradamente: «¿Por qué me has parado? No tengo tiempo,
¡Haz buen uso de tu propio tiempo!» Parece que piensan que un hombre que camina rápido es más valiente que uno que camina despacio.
Una vez vi la cabeza de un hombre casi explotar, sus ojos girar sobre sí mismos, su gaznate hacerse ancho, abierto como el de un pez moribundo, y pegar con sus manos y pies, sólo porque su criado había llegado un poco más tarde de lo que había prometido que haría. Se suponía que ese respiro era una pérdida considerable que nunca podría recuperarse de nuevo. El criado tuvo que abandonar la choza; el Papalagi le perseguía y le llamaba nombres. «Esto es ya el límite, porque me has robado mucho tiempo! ¡Un hombre que no respeta el tiempo es una pérdida de tiempo!»
Otra vez vi a un Papalagi que tenía tiempo y nunca se lamentaba a causa de él. Pero ese hombre era pobre, sucio y despreciado. La gente caminaba a su alrededor trazando un gran círculo y nadie le concedía ninguna atención. No entendí eso, porque su paso era lento y seguro, y sus ojos tranquilos y amistosos. Cuando le pregunté cómo había sucedido eso, movió su cabeza y dijo tristemente: «Nunca he sido capaz de aprovechar mi tiempo; por eso ahora soy pobre y un zoquete despreciado». Ese hombre tenía tiempo, pero no era feliz.
Con toda su fuerza y todas sus ideas, los Papalagi intentan ensanchar el tiempo tanto como pueden. Usan agua y fuego, tormentas y relámpagos del firmamento, para refrenar el tiempo. Ponen ruedas de hierro bajo sus pies y dan alas a sus palabras, sólo para ganar tiempo. Y ¿para qué sirve todo ese trabajo y esos problemas? ¿Qué hacen los Papalagi con su tiempo? No he averiguado nunca lo bastante, aunque a juzgar por sus palabras y ademanes uno pensaría que están invitados personalmente por el mismo Gran Espíritu a un gran fono.
Creo que el tiempo resbala de sus manos como una serpiente, deslizándose de una mano húmeda, sólo porque tratan siempre de agarrarse a él. No permiten que el tiempo venga a ellos, sino que lo persiguen con las manos extendidas. No se permite malgastar el tiempo tumbándose al sol. Siempre quieren mantenerlo en sus brazos, darle y dedicarle canciones e historias. Pero el tiempo es tranquilidad y paz amorosa, amar, descansar y tenderse en una estera imperturbable. Los Papalagi no han entendido al tiempo y, por consiguiente, lo han maltratado con sus bárbaras prácticas.
¡Oh, mis hermanos amados!, nosotros nunca nos hemos lamentado del tiempo, lo hemos amado como era, sin perseguirlo o cortarlo en rebanadas. Nunca nos da preocupación o pesadumbre. Si hay entre vosotros alguno que no tiene tiempo, ¡dejadle que hable! Nosotros tenemos tiempo en abundancia, siempre estamos satisfechos con el tiempo que tenemos, no pedimos más tiempo del que ya hay y siempre tenemos tiempo suficiente. Sabemos que alcanzaremos nuestras metas a tiempo y que el Gran Espíritu nos llamará cuando perciba que es nuestro plazo, incluso si no sabemos el número de lunas gastadas. Debemos liberar al engañado Papalagi de sus desilusiones y devolverle el tiempo. Cojamos sus pequeñas y redondas máquinas del tiempo, aplastémoslas y digámosles que hay más tiempo entre el amanecer y el ocaso del que un hombre ordinario puede gastar.

Dedicada a tots els del PSC

2009-11-28T18:45:00.001+01:00

Soroll... sento soroll dintre del PSC,
i si hi ha soroll es que quelcom és belluga dintre,
hi ha quelcom que vol sortir,
hi ha quelcom que no es rendeix,
hi ha quelcom que vol cridar,
hi ha quelcom que cerca la revolució,
hi ha quelcom que no vol que les paraules de la dreta "... tots són iguals..." continuïn quallant a dintre de la nostra societat,
hi ha quelcom que vol continuar treballant perquè el fet del socialisme arribi a tot aquell que vol creure en ell i confiar.
La política té un altra realitat i l'hem de fer arribar.

Però, què s'ha fumat Losantos?... Què no "ruli" si us plau!!!!

2009-11-28T13:38:00.003+01:00

"Los españoles somos los judios preferidos de los nazis catalanes"

Jiménez Losantos

A més en el seu bloc acusa i fa responsables a Zapatero i Rajoy del "asesinato de España".

Imbecil·litat: Privació de la facultat de raonar... No! Aquesta seria una excusa massa bona per justificar els raonaments d'aquest "periodista??!!!"...

Si es poden tractar de raonaments a unes idees malaltisses i destructives sense cap mena de prova que les argumenti.

Em sembla recordar que no fa gaire a les persones amb problemes per donar explicacions lògiques i coherents (siguin aquests problemes de diferents naturaleses) se les ingressaven en centres especialitzats on professionals de la medicina que toca la part de neurologia i salut mental, els ajudaven a reconduir les seves ments destructives... Ai! Quins temps aquells quan la humanitat volia restar sana i tranquil·la, i no com ara, malalta i carregada de absurdes neures i considerats com a referents d'opinió.

Al cantó d'aquests si Franco aixequés el cap li agafaria complex de Gandhi.

¡Socorro! ¡Ya es Navidad!

2009-11-27T19:58:00.001+01:00

Doncs això mateix, han encès ja els llums a Lleida i n'estic farta de tot això!. Si pogués hivernaria un mes i mig cada any per no passar aquest extres de festes absurdes i consumistes.

Realitat i fets

2009-11-25T20:31:00.003+01:00

La vida no està feta de desigs i sí dels actes de cada un.

Paulo Coelho

Un altra dia us parlaré de la Enveja, que és capaç de destruir vides i enfonsar persones per sempre... Molts perden inútilment el temps desitjant la vida de algú altre i ni tant sol son bons per viure i gaudir la seva pròpia amb honor i orgull. La solució no es emprovar-te una altra vida i endur-te la posada, tant sol és saber conduir la teva; qui et diu que no duries al fracàs la nova vida si no ets ara capaç de reconduir la teva?...

Sant Cirilo... que cabró!

2009-11-21T18:14:00.008+01:00

Sant Cirilo, que vol dir "el que té autoritat" (usease: el puto amo) fundador de la Santa Església Catòlica, però... a quin preu i de quina manera?.

El seus sermons radicals contra tot allò que estigués en contra de la Església van incentivar el brutal assassinat de Hypatia, i no cola el fet que tingués un esclau, això no justifica cap mort, com a molt una reprimenda, o potser eliminar un fetus de tres mesos es un genocidi i matar a sang freda a una dona, atea, sàvia i que posseeix un esclau es considerat la cosa més normal i sensata del món?(Ezo e mu normaa!)... Clar, que si! se l'ha d'exterminar perquè desprès es reproduirà, tindrà fills, nets, besnéts, etc savis i amb tanta cultura no podrem viure del xollo la resta de la història! De què parlaran els llibres d'història sense totes les mogudes organitzades per nosaltres, La Santa Església Catòlica? (Tatxan!) que les Creuades i les seves massacres son l'església Catòlica; les Missions que van exterminar llengües, tribus i civilitzacions son l'església Catòlica; La Santa Inquisició i tot el que va liar son l'església Catòlica; La Reconquista Espanyola a Al Andalús que van fer fora de casa seva als àrabs i mocàrabs, que ja feia més de 700 anys que hi vivien i s'havien convertit a l'Islam voluntàriament (l'Islam d'abans que era molt més culte i savi que el Cristianisme, no pas el integrisme fanàtic, sense cervell i curt de gambals que hi ha ara), són l'església Catòlica; els mossèns i frares que donaven classes i abusaven dels nens son l'església Catòlica; els que per 7000 eclesiàstics morts van eliminar a la Guerra Civil més de 150000 persones son l'església Catòlica; el Holocaust nazi son l'església Catòlica... i d'altres atrocitats sota el nom de Deu son l'església Catòlica.

¡Cuanto cinismo San Cirilo!... ho dic en castellà perquè m'entenguin.

Ikaruna

2009-11-21T11:11:00.002+01:00

"No m'enfado", això vol dir el títol d'aquest post.

No resulta gens ni mica fàcil controlar aquesta emoció i menys si el teu entorn, cultura, educació, circumstàncies personals o sexe han marcat el teu tarannà.

Aquesta emoció massa sovint la manifestem en forma de ira, sentiment massa fort que pot causar un dany considerable a un mateix i als altres.

No es deu defugir de la ira tot negant la seva existència, tant sol experimentar-la sense passar a l'acció. Per aquell que vol viure en pau resulta molt incòmoda la experiència de estar enfadat, però, la serenor ens hauria d'ajudar a trobar la naturalesa d'aquest enuig, entendre el seu perquè i trobar la forma d'expressar-ho sense causar cap dany i aclarir la situació.

Per difícil i complicada que sigui una situació sempre hi ha una solució i aquesta mai és fugir ni apartar-se, fent això el problema tant sol queda escombrat a sota de la catifa... El fet que no el vegis no vol dir que hagi deixat d'existir.

Com la ira, l'aigua al mar es indomable, en qualsevol moment pot fer molt de mal... com l'aigua, la ira pot ser canalitzada, podem fer que aquesta sigui un bon catalitzador de canvis. Enlloc de deixar que ragi per tot arreu, destruint-ho tot al seu pas, ens hauria de situar al lloc exacte on es trobem, perquè hem arribat fins aquí, i que hem de fer a partir de aquí: salvar obstacles, no pas arrasar-los.

Si experimentem la ira enlloc de tenir-li por, si la controlem, estudiem i coneixem, pot esdevenir tot una eina per posar solucions a tot allò que fins ara no li trobàvem.

Observar la ira de les persones, i la nostra pròpia, hauria de ser la forma de resoldre els problemes tot pensant diferent a quan els vam o van ser creats, perquè resoldre problemes sense canviar la nostra forma de pensar es un treball en va.

Els Tres Preceptes Purs

2009-11-20T19:29:00.004+01:00

Abandona el mal

Fes tant sol el bé

Fes el bé per tothom.

Sí, però, de vegades la vida et fica proves molt dures, i la pitjor de totes és la imbecil·litat nata d'algunes persones que amb el seu assidu victimisme et fan consumir poc a poc fins que un dia descobreixes que al teu interior regna aquell que havies estat abans i ara consideraves aplacat...

Dominar la Ira és una virtut reservada a pocs.

Espècie nocturna

2009-11-14T18:36:00.001+01:00

Observant la nit
sucumbia al poder que els humans
donem a la seva foscor.
Serena,
com una mare contemplant
al seu fill que dorm.
Pausada,
com la Natura esperant
el seu més de floració.
Alerta,
com la pantera que guaita
la seva presa.
Esperant,
no se pas el què,
no hi ha res que esperar.
La foscor no em fa por,
tant sol ens fa por el desconegut;
potser per això la humanitat
dorm tranquil·la a les nits
fosques i serenes.
A la llum del dia
tot es veu més clar...
Segur?....
Massa llum ens pot enlluernar.
No estem pas acostumats.
Paranoies i conspiracions
envolten el nostre enlluernament.
La ceguera que ens produeix
ens fereix inútilment.
Amb unes ulleres que
ens retornin a la nostra necessària foscor,
tot ho veiem millor.
Mai ho reconeixerem,
però..., som, i volem ser, espècie nocturna.
Leptis

Dedicada a tots aquells que es dediquen a la política tant sol "¡Para forrarme!"...e

2009-11-13T20:39:00.001+01:00

Escolteu bé la lletra perquè no te desperdici....

Pensament d'un socialista, en aquest cas, francés.

2009-11-08T14:25:00.002+01:00

La nostra crítica consisteix en retreure als altres el no tenir les qualitats que nosaltres creiem tindre.

Jules Renard

Fòbia social

2009-11-07T18:14:00.007+01:00

Resulta incoherent ser socialista i alhora patir fòbia social, però, és millor per un socialista patir això que robar a aquell pel qual ha de treballar...

No és pas de lladres que anirà el present escrit, d'aquest assumpte s'encarrega la nostra justícia que no es tant dolenta com moltes vegades "alguns" per conveniència volen fer creure.

M'ha costat molt admetre que pateixo aquesta fòbia, sempre m'he excusat que era timidesa i punt, però, ja estic farta de tantes mentides al meu voltant, ara, ni tant sol de mi, penso tolerar un sol engany.

Vaig començar a escriure aquest bloc tot desitjant que, tant de bo, a algú li fes gràcia els posts escrits, i les visites i comentaris em diuen que a algú, algun cop, li han arribat; tot un gran pas en les meves relacions amb els altres. I alhora he descobert que l'individualisme també fa palesa en aquest món. Es respira un aire de competició per veure qui és més llegit, o qui col·lecciona més premis o reconeixements, o qui acapara el major nombre de visites, o qui escriu més posts o te més comentaristes assidus... i jo em pregunto: La gent escriu perquè li agrada, o perquè vol ser algú reconegut?...

A les diferents xarxes socials també vaig intentar entrar com a teràpia de xoc per vèncer la meva fòbia social, encara va ser pitjor. Mai faig anar el meu nom complert perquè per mi és una forma d'amagar-me de la meva estimada i alhora temuda societat, com a molt a blocs on qui escriu es mereix un respecte per la seva trajectòria professional, treball i dedicació escric nom, cognom i inicial del segon cognom. En aquestes xarxes vaig fer anar un pseudònim i vaig dir de mi tant sol allò que no considero transcendental (com diria Kant); però, molts, per no dir tots, ho explicaven absolutament tot sobre ells "-jo, jo, jo, jo, jo...", ben pocs vaig trobar de diferents, ben pocs vaig llegir que parlessin en plural, ben pocs tractaven d'assumptes que de forma coherent i cohesionada formessin part d'un ample entorn social... de nou l'individu tornava a ser el principal protagonista "Jo i tot allò que jo soc, jo tinc i jo vull"...

I de nou em pregunto: estarà la nostra societat patint fòbia social i, a l'igual que em passava a mi, no ho vol reconèixer?...

O encara més trist i preocupant per socialistes i ments d'esquerres (pels de dretes seria el gran xollo i sense haver-s'ho de currar): estarà la societat en perill d'extinció i s'imposarà l'individualisme enlloc de l'estatisme actual?...

A veure si us faig riure...

2009-11-02T20:09:00.003+01:00

Els troben tres Ingeniers de Camins, un americà, un francès i un espanyol; estan intercanviant idees dels seus particulars estils alhora del disseny de carreteres.

Comença l'americà:

-Els americans quan dissenyem carreteres ens agafem el mapa i tracem rutes ben llargues, planes i rectes, d'aquelles tant avorrides que hi ha per dormir-se i tot, però, ens agrada conduir molt tranquils i sense ensopegades.

Continua el francés:

-Doncs a nosaltres els francesos ens agraden les carreteres envoltades d'arbres i natura, amb moltes zones de descans on conduir esdevingui tot un plaer sense esgotament, amb les corbes i pujades imprescindibles per no alterar gaire la natura.

I l'espanyol, que se'ls mirava sorprès de tants miraments, diu:

- Nosaltres els espanyols ens ho fem més fàcil, fora complicacions: aviem la cabra de La Legión, per allà on ella vol passar nosaltres la seguim i anem marcant la carretera, i a cada lloc on fa una cagadeta, allí hi plantem una rotonda, i ja està!.

Les paraules també prenen mal

2009-10-31T17:55:00.001+01:00

Deixeu-me que us escrigui un capítol del llibre d’Erik Orsenna, entre d’altres coses membre de l’Academia Francesa (a Trifó segur que li agradarà), titulat L’illa de les paraules. És, o no, un conte per nens on els ajuda a apreciar el valor de les paraules.

Tretze

Les paraules dormien.

S’havien posat a les branques dels arbres y ja no es movien. Caminàvem poc a poc per la sorra per no despertar-les. Jo, tota ximpleta, afinava l’oïda: m’hagués agradat tant desvelar els seus somnis... M’agradaria saber que els hi passa pel cap... Per descomptat que no sentia res. Tant sol la remor de l’onatge al nostre darrere, rere un turó. I un vent lleuger. Potser tant sol la respiració del planeta Terra tot avançant en la nit.

Ens apropàvem a un edifici mal il·luminat per una creu roja que feia pampallugues.

- Això és l’hospital – xiuxiuejà el Sr Enric.

Em vaig entristir.

L’hospital? Un hospital per les paraules? No ho podia creure. Vaig sentir vergonya de cop i volta. Alguna cosa em deia que els responsables dels seus patiments érem nosaltres, els humans. Ja saps, com de les morts dels indis d’Amèrica, causades per malalties dutes pels conqueridors europeus.

En els hospitals de paraules no hi ha recepció ni infermeres. Els corredors estaven deserts. Tant sol ens feien de guia les resplendors blaves de les làmpades. Tot i la nostra cura, les nostres sabates cruixien per sobre el parquet.

Com de resposta, vam sentir un soroll molt dèbil. Dos cops. Una suau queixa. S’escolava per sota d’una porta, com una nota rellisca discretament, per no molestar.

El Sr Enric em llançà una ràpida mirada tot decidint-se a entrar.

Allí es trobava, immòbil al seu llit. Era una frase molt petita i molt coneguda, massa coneguda: T’estimo.

Dues paraules primes i pàl·lides, molt pàl·lides. Les set lletres ben just si sorgien per sobre la blancor dels llençols. Dues paraules unides per llurs tubs de plàstic a una sonda plena de líquid.

Em va semblar que la frase ens regalava un somriure.

Em va semblar que ens parlava.

- Estic un xic cansada. Crec que he treballat massa. He de reposar.

- Au vinga, T’estimo – li va respondre el Sr Enric – ja ens coneixem. Amb la de temps que fa que rodes... Ens enterraràs a tots. Uns dies de descans i com nova.

Desprès es va passar una bona estona dient-li tota aquesta colla de mentides que per costum es diuen als malalts. El Sr Enric li ficà al front un guant de bany mullat amb aigua freda.

- De nit és un xic més dur. Durant el dia, les altres paraules venen a fer-li companyia.

“ Un xic cansada”, “ un xic més dur”... T’estimo tant sol es queixava a mitges i afegia “ un xic” a totes les frases.

- No parlis més, descansa. Ens has donat tant... Recupera les forces que ens fas molt de falta.

I el Sr Enric li cantà a cau d’orella una dolça cançó.

- Vine, Joana, anem-se’m. S’ha quedat dormida. Tornarem demà.

- Pobra T’estimo. Aconseguiran salvar-la?.

El Sr Enric estava tant afectat com jo.

Les llàgrimes se’m feien un nus a la gola, però, no es sortien de arribar als meus ulls. Duem al nostre interior llàgrimes massa pesades. Aquestes mai les podrem plorar.

- T’estimo... tot el món diu i repeteix “ t’estimo”. Et recordes del mercat?. S’ha d’anar amb molt de comte amb les paraules. No repetir-les a la babalà. Ni fer-les anar sense cohesió, unes per unes altres, tot dient mentides. Ans, les paraules es gasten. I de vegades es massa tard per salvar-les. Vols que visitem d’altres malaltes? – El Sr Enric em va mirar – No et desmaiaràs ara, oic? .

I, tot agafant-me pel braç, em va treure de l’hospital.

Els delinqüents? A la garxola, amb manilles i punt.

2009-10-31T13:15:00.002+01:00

Doncs si! I com a mínim un partit que sent i vol defensar uns ideals ha de fer fora ipso facto als membres corruptes que fan anar a aquests amb l'únic propòsit d'omplir-se les butxaques; com va dir crec que era Trillo del PP al prendre el seu escó de diputat "¡Ahora me voy a forrar!", o una expressió semblant, doncs continua tant ample en el món de la política i a sobres defensarà que no tots son iguals!...

Es per això, tot i la vergonya de tot plegat pel cas Pretòria i es dona per suposat que encara no ha sortit tot, que el PSC ha optat per expulsar directament del partit als implicats, com va fer en el 1992 amb el tal Luigi per alguna cosa semblant en la que també va fer tractes amb membres de CIU que encara militen i militaran (i que ves per on també porta bigoti!....).

I el tracte rebut pels sospitosos de delinquir i ara delinqüents, el considero perfectament correcte i legal, quina diferència troba Duran i Lleida entre un Senegalès que ha fet un furt d'un tros de formatge, sense violència, d'un supermercat i se li han tirat a sobre dos mossos d'esquadra apuntant-lo amb les pistoles, llençant-lo a terra i emmanillant-lo (això ho vam presenciar diversos testimonis a la Plaça Europa d'aquí Lleida ciutat farà cosa de dos anys) entre uns delinqüents que han sostret de les arques públiques, en aquest cas Ajuntaments, un munt de milions d'euros?... Jo tant sol hi trobo que es va fer un abús de poder exagerat amb un noi que tenia gana; que no es correcte el que va fer? D'acord, però, no es mereixia aquesta humiliació.

El que si que trobo abusiu i ofenós per tota la ciutadania és que un delinqüent com es va declarar (delinqüent: el que comet delictes) el Millet volti passejant tant tranquil pels carrers i encara no se li hagi fet cap judici. I també trobo de presa de pel per tots els catalans és que no es faci fora d'un partit a membres que han acceptat suborns, diners de procedència dubtosa, han comés delictes com tractes de favors, enriquiment ilegítim, estafes, i tota mena de incongruències pels càrrecs públics exercits.

Com pretenen els membres d'aquests partits, que ja els hi està bé tindre a estafadors en les seves files, fer creure a la població que no tots el polítics són corruptes, i que la seva feina es vetllar pels interessos de la població?...

Francament, quan veus que som quatre els que volem "Mans netes" i "Transparència" i hi ha partits, tots de dretes pel cert, que protegeixen als seus delinqüents i a sobres els volen netejar l'imatge i treure llenya al que han fet... decideixes que vols que es produeixi el Canvi Climàtic ja, per tornar a començar de nou tot partint de cero.

Soc pessimista i catastrofista, d'acord!, però, no es que em deixen cap mes altra opció.

Qui el va parir en Millet!

2009-10-29T22:16:00.001+01:00

Bé, el Millet i uns quants més, que d'estafadors està ple aquest món... per desgràcia pels únics que ho paguem tot directa o indirectament.
Almenys les ganes de riure no ens les poden robar i farem mofa que és l'únic que podem fer en defensa pròpia.

Siiiii! Jo també soc de Barcelona!

2009-10-29T00:27:00.002+01:00

SOM DE BARCELONA
Vaig a cantar aquesta cançó amb tots els meus amics
i som tots de Barcelona.
L'amor és un sentiment que no entenem
però volem regalar-t'ho.

Anem aconseguir les estrelles
Anem a aconseguir-les pel teu cor quan arribi la nit
I et portarem l'amor,
I seràs un de nosaltres quan arribi la nit.

(I es torna a repetir tot)

Val!, d'acord! La traducció és patètica, espatlla la cançó, però, som molts els nats a Barcelona que ens trobem fora, però, ens agrada gaudir-la; i son molts els no nats que la gaudeixen com a seva.
Ep, a tu també et conto Albert Arquè!
La llàstima es que cada cop hi hagi més esnobs i impresentables entre la seva població, el sol fet que sigui la capital de Catalunya no vol dir que ells siguin els fills de Deu i la resta de catalans siguem els seus subordinats... alguns ja m'entenen!...

Ser Lliure

2009-10-27T20:29:00.002+01:00

Sense desig,

sense meta,

sense cercar res,

sense pensament,

sense obtenir ni rebutjar,

sense lligar ni abandonar,

ser lliure.

Principis del Kendo

Perquè inventem el ja inventat?...

2009-10-23T07:11:00.004+02:00

La importància de Comenius en la Pedagogia
Comenius és considerat el pare de la Pedagogia. Va ser teòleg, filòsof i pedagog, però la seva força està en el seu convenciment que l'educació té un important paper en el desenvolupament de les persones, en l'esforç que va fer perquè el coneixement arribés a tots, homes i dones per igual, sense maltractaments, buscant l'alegria i motivació dels alumnes. L'establiment de la pedagogia com a ciència autònoma i la inclusió en els seus mètodes d'il·lustracions i objectes, va ser el pioner de les arts de l'educació i de la didàctica posterior. Va idear les bases per a la cooperació intel·lectual i política entre els estats, la qual cosa va donar com a resultat el concepte de «federació dels pobles», idea que el col·loca com a precursor del pensament modern.
A Orbis Pictum, mostra un món visible en dibuixos, un llibre per a l'aprenentatge del llatí, que sembla ser el primer llibre il·lustrat per a nens. La seva gran obra, Didàctica Magna, el va fer famós a tot Europa i va donar una gran importància a l'estudi de les llengües.

Si al 1632, quan va escriure Didàctica Magna, va representar una gran revolució en la pedagogia, i els segles li han donat la raó, què és el que ens ha impulsat a canviar la forma d'ensenyar i educar als nois perquè és produeixi cada cop més absentisme, menys respecte envers els professors, i cap ni una motivació per voler aprendre?... Què està fallant en aquest sistema tant innovador imposat als anys 90 que els únics fruits que dona és l'avorriment de l'alumnat i la desesperació dels professors?... I no em refereixo a la gestió ni organització del sistema Educatiu, em refereixo al més bàsic, relació professor-alumnat.

Potser que és tornin a fer les coses com va dir Comenius al segle XVII per evitar un futur pitjor.

Dedicatoria amb molt carinyo

2009-10-21T20:33:00.001+02:00

Aquesta va dedicada a tots nosaltres, els espectadors que dia a dia contemplen les grans posades en escena per part del Poder i del Capital (en totes les seves vessants) i no ens deixen interactuar directament, però, indirectament som al ben mig de tot plegat.
El millor que tenim, pel cert, és ser normals.

Doctor Aznar-house

2009-10-19T06:35:00.002+02:00

Montserrat Nebrera: "Per Aznar, Catalunya és una població malalta".

Ja veus tu!... Jo penso d'ell el mateix, estem amb paus.

Protección del menor nascut i viu.

2009-10-18T18:14:00.007+02:00

Ley Española de Protección del menor:

Artículo 4. Derecho al honor, a la intimidad y a la propia imagen.

1. Los menores tienen derecho al honor, a la intimidad personal y familiar y a la propia imagen. Este derecho comprende también la inviolabilidad del domicilio familiar y de la correspondencia, así como del secreto de las comunicaciones.

2. La difusión de información o la utilización de imágenes o nombre de los menores en los medios de comunicación que puedan implicar una intromisión ilegítima en su intimidad, honra o reputación, o que sea contraria a sus intereses, determinará la intervención del Ministerio Fiscal, que instará de inmediato las medidas cautelares y de protección previstas en la Ley y solicitará las indemnizaciones que correspondan por los perjuicios causados.

3. Se considera intromisión ilegítima en el derecho al honor, a la intimidad personal y familiar y a la propia imagen del menor, cualquier utilización de su imagen o su nombre en los medios de comunicación que pueda implicar menoscabo de su honra o reputación, o que sea contraria a sus intereses incluso si consta el consentimiento del menor o de sus representantes legales.

4. Sin perjuicio de las acciones de las que sean titulares los representantes legales del menor, corresponde en todo caso al Ministerio Fiscal su ejercicio, que podrá actuar de oficio o a instancia del propio menor o de cualquier persona interesada, física, jurídica o entidad pública.

5. Los padres o tutores y los poderes públicos respetarán estos derechos y los protegerán frente a posibles ataques de terceros.

Doncs jo em pregunto: En aquestes imatges no hi ha més d'un menor i sense pixelar? http://www.larazon.es/noticia/galeria-por-la-vida-busque-su-foto-en-la-manifestacion#

Per no remenar més la ferida i questionar la possible manipulació de les seves persones per part dels seus pares per representar els propis pensaments i/o opinions....

"Tengo una corazonada"...

2009-10-18T10:42:00.004+02:00

Que dos milions de ciutadans tenen problemes seriosos de cultura general.

Segons els organitzadors de la 17-O contra l'avortament, va ser aquesta quantitat el nombre de manifestants; segons ells aquest va ser el lema més repetit.

I segons l'Enciclopèdia Catalana:

genocidi

Extermini parcial o total d'un grup humà

Tanta hipocresia, falàcia i demagògia em col·lapsa. I encara més quan t'assabentes que a les clíniques privades han avortat algunes de les filles o algunes de les mateixes manifestants. Tant sol s'enganyen a ells mateixos, i tant sol son quatre els que veritablement estan en contra, fins i tot quan perilla la vida de la mare.

Cada vida és particular, i cada dona sap els motius pels qual ha d'optar a fer una cosa o un altra, les lleis tant sol estan per facilitar les coses als ciutadans, si tu vols la teva criatura, cap llei t'obligarà a avortar, si tu tens 16anys i s'ha trencat el preservatiu, podràs prendre la pastilla del dia desprès sense que els teus pares denunciïn als facultatius per avortament il·legal (aquest buit legal existeix, i aquesta és la causa de la problemàtica reforma).

Els que tant defensen el dret a decidir actuen massa sovint com a tirans quan s'oposen rotundament a lleis que defensen que puguis decidir, tot magnificant-les, perquè tampoc són tant permissives com ells proclamen.

L'únic pecat mortal que conec és el cinisme.

Henry Lewis Stimson (1867-1950) Estadista americà.

Camps augura que "algun dia la història passarà factura" al PSOE

2009-10-16T20:19:00.002+02:00

Ui,si! Quina por!... Per començar, la història ja li va passar factura al PSOE pels GALS i FILESA, que pel cert els del PP, recordo perfectament que estava comprant el dia del "judici" (si es pot dir així, potser era un Congrés extraordinari, llavors no seguia la política com ara) en uns grans magatzems, i ells estaven (simpatitzants i militants que es trobaven on hi era jo) amorrats a tots els aparells de televisió com si miressin una corrida de toros, fins i tot em va semblar sentir algú que aclamava les dues orelles i la cua! una emoció i alegria que sentien! lleig, molt lleig.... (Hi ha una dita castellana, així l'entendran millor, que diu: "no te rias de las penas del vecino que las tuyas estan de camino").

I ara surt aquest "cara", que de moment esquiva força bé la justícia, fent tal amenaça qual vulgar inquisidor! (he sentit dir que els periodistes han sentit trons i han vist llamps quan llançava la maledicció!, pots creure-ho!), però, perquè no admeten que als estafadors se'ls ha de jutjar?, perquè volen donar les culpes als altres de les corrupcions que carreguen a les seves esquenes?.

Ei! Guapet de cara! Que la justícia se li ha d'aplicar a tothom, sigui del partit que sigui, ningú hauria d'estar mai esclós de culpa, i... si tant segur estàs de la teva innocència, perquè reclames constantment l'atenció sobre la teva persona? Que ens amagues que encara no hagi sortit a la llum?....

Crec que la sèrie aquesta de "Mienteme" farà molt de mal!...

Dedicatoria que xerra sola

2009-10-16T11:15:00.002+02:00

L'equip de professionals encapçalat per Toni Soler simplement són fantàstics.
La vida és prou seriosa com per restar sempre emprenyat i de mal humor, prefereixo riure de tot, sobretot dels "listos pillats" que es creuen que els rucs (es a dir, la gent de carrer, nosaltres) que no pensen, ni tenen estatus social, ni "classe"? com ells, no s'enteren de res del que fan... pobres ximples prepotents!, tant sol calen proves físiques i algú que estigui fart de tanta "cara" per destruir-los la seva festa particular...

De Referendums i Consultes Populars

2009-10-14T12:50:00.002+02:00

Us deixo un enllaç i post complert fet per experts i estudiosos del tema en qüestió. Son ells els que més saben d'aquests temes, la resta tant sol expressem la nostra opinió:

CRÒNICA - ANÀLISI POLÍTIC

Marc Sanjaume - Dimarts, 13 d'octubre de 2009 16:23

Aprofitant la tramitació parlamentària del Projecte de llei de consultes populars via referèndum, el passat divendres 9 d’octubre el Departament de Governació i Administracions Públiques organitzà unes jornades

sobre aquesta qüestió. L’objectiu de les jornades era aprofundir en el debat sobre aquest tema i, a aquest efecte, s’hi van reunir acadèmics experts en la matèria. En les diverses taules rodones que s’hi organitzaren, a més a més del conseller Ausàs, van intervenir: Paolo Carrozzo, catedràtic de dret públic de l’Scuola Superiore Sant'Anna, de Pisa; Toni Fine, professora de dret constitucional de la Universitat Fordham, de Nova York; els catedràtics de dret constitucional de la Universitat Carlos III de Madrid, Luis Aguilar i Enrique Álvarez; Cesáreo Rodríguez-Aguilera, Creu de Sant Jordi i catedràtic de ciència política de la Universitat de Barcelona; Xavier Arbós, catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Girona, i Josep Maria Castellà, professor de dret constitucional de la Universitat de Barcelona. L’acte va estar marcat per un to institucional, defugint algunes crítiques al Projecte de llei que s’han formulat des del terreny polític, que bàsicament buscava legitimar-lo. Malgrat tot, oferí reflexions interessants sobre el referèndum com a eina dels governants per consultar el poble.

En primer lloc, fent un exercici de política comparada, quedà molt clar que hi ha molt camp per córrer en matèria democràtica. Països com ara els Estats Units tenen una regulació molt més àmplia pel que fa a aquests mecanismes en l’àmbit autonòmic (estatal per al cas americà). El fet que Catalunya sigui la primera Comunitat Autònoma de l’Estat espanyol que regula l’ús del referèndum en el seu àmbit d’actuació és una prova de l’endarreriment de la democràcia participativa; però també de l’atreviment fet a casa nostra. No obstant això, cal recordar que les resistències a emprar aquest mecanisme vénen de les connotacions negatives que tenen els referèndums en la cultura política espanyola, sovint associats a períodes dictatorials. Aquesta primera reflexió duu a la segona: és realment una eina de democràcia participativa o directa, el referèndum? Els experts solen contestar que no. La consulta popular via referèndum és vista com un complement a la democràcia representativa, com una manera de consultar la ciutadania. Cal tenir present que el Projecte de llei català estableix que les consultes no han de ser vinculants legalment. I tal com recordà Josep Maria Castellà, “opinar no és decidir”. D’aquesta conclusió, se’n deriva que el referèndum sol ser una opció simplista ja que el fet d’haver de votar “sí” o “no” genera divisió més que no pas consens, que és allò que generalment es busca a través dels mecanismes de participació ciutadana.

Finalment, les qüestions sobre les quals el Govern català podria preguntar a la ciutadania sembla ser que només podrien fer referència a aspectes sobre els quals aquest tingui competències. Evidentment aquesta limitació està subjecta a les interpretacions competencials pertinents, però, tal com s’apuntà durant les jornades, un hipotètic referèndum autodeterminista requeriria una autorització de Madrid, que seria denegada per il·legal. La tasca del conseller Ausàs, doncs, si el Projecte de llei s’aprova tal com està, serà doble. D’una banda, convèncer la ciutadania que aquesta llei és bona per a ampliar les eines democràtiques de què disposa el Govern de Catalunya per consultar la ciutadania, però no representa un canvi radical de model vers la democràcia participativa. De l’altra, fer veure a aquells que esperaven una llei ad hoc per elevar les consultes municipals sobiranistes a nivell principatí que no servirà per a aquest fi.

Democràcia

2009-10-14T12:03:00.002+02:00

"La democràcia té almenys un mèrit, i és que un membre del Parlament no pot ser més incompetent que aquells que l'han votat."

Elbert Hubbard 1856-1915. Assagista de EEUU.

Amb aquesta afirmació les llistes obertes tindrien un bon argument, degut al cas que, almenys a la meva persona, mai se li hagués passat pel cap votar pel Parlament Central (pel Congrés de Diputats més amb concret) a certs personatges que saben més de llepar culs que de política (i parlo des del punt de vista de militant del PSC i votant d'aquest partit amb alguns candidats que, suposo, aquells que els van escollir per les posicions "segures" de les llistes, són més incompetents que aquests en qüestió. Per no parlar d'altres candidats del PSOE als quals tampoc podria triar amb llistes obertes (per molt que interessats insisteixin que som el mateix i estem barrejats, tot i que a "un" dels pocs incompetents ja li agradaria, ja!).

Torno a dir, com sempre que faig crítica interna en públic, que tant me fa que m'expulsin, però, prefereixo estar fora que haver de tolerar que incompetents representin i facin malbé amb la seva ineficàcia i ignorància política el nostre partit PSC; mireu que els hi passa als altres partits per col·locar a qualsevol al capdavant!.

L'altra Diada a Lleida....

2009-10-14T00:11:00.002+02:00

14 d'Octubre de 1707 Lleida, les tropes borbòniques, que dos dies abans havien assaltat la ciutat, donen un escarment a la població tot saquejant-la; no obstant van permetre la seva rendició "voluntària" i abandonant les muralles de La Seu, tot baixant per La Baixada de Magdalena fins la Plaça Sant Joan, on els van "convidar" a abandonar la seva ciutat (per dir-ho finament).

Per aquells als quals els agrada celebrar derrotes i augmentar les víctimes que van passar "a cuchillo" per El Roser, és avui que han de fer ofrenes florals (que documentat, per testimonis presencials de l'època, van ser quatre, un mossèn valencià i tres desconeguts; doncs, actualment els de la CUP asseguren que van ser 700... d'haver estat així, més aviat haurien mort ofegats i aplastats; en aquella època era més petit que en l'actualitat.... quan el més lògic hagués estat que la població busqués protecció a les muralles de La Seu, bastant més segures... com ens agrada exagerar i fer pena per un grapat de vots!...).

Per la resta que van tenir entre els seus avantpassats a víctimes d'aquest saqueig, el meu sentit condol.

A Catalunya SI que es vetlla per la música, la seva cultura i patrimoni.

2009-10-13T21:00:00.001+02:00

No pas tots els catalans som uns cares que, amb la excusa del Catalanisme, ens omplin les butxaques tot jugant amb els sentiments de la nostra gent i els nous vinguts que volen formar part de Catalunya. El piano d'Enric Granados és una petita mostra de com tenim cura per la música i tot allò que l'envolta; i la gran demostració ens la trobem en tots els treballadors del Palau que en condicions, de vegades precàries, duien i duen a terme la seva tasca de difusió de la nostra música.
Un aplaudiment per tots ells que no tenen pas cap de culpa, malgrat algú estigui temptat a acusar-los de ceguera; malauradament no pas sempre els de sota veiem allò que fan els de dalt...

Acudit per inteligents, o no?...

2009-10-12T12:40:00.003+02:00

En un laboratori s'està duent a terme un experiment que consisteix en barrejar l'ADN de persona amb l'ADN de cargol.

Arriben de visita uns altres investigadors de diversos laboratoris molt interessats en els resultats obtinguts; en entrar a la sala es troben amb dos pots grossos plens de cargols, un tapat i l'altre completament descobert. Molt encuriosits pregunten:

- A què és degut que aquest pot estigui tancat, potser son els que tenen l'ADN humà?.

- No, aquests son els cargols sense alterar, i romanen tancats perquè, com és obvi s'escaparien.

- I l'altre, doncs?.

-Aquests son els que tenen l'ADN humà i no cal tapar-los degut el cas a que quan un de ells intenta sortir, els altres automàticament es tiren a sobre per enfonsar-lo.

Finançament (explicació bàsica per ximples)

2009-10-10T09:25:00.003+02:00

M'han passat aquesta explicació del Finançament per "rucs" i comunitats o regions pocavergonyes que volen viure la resta dels seus dies del "cuento" i treure profit. Una cosa és solidaritat i un altra de molt diferent es ser un mantingut per la resta de la societat, sense "fotre cop", és a dir, el mateix que va fer el "Senyor"? Millet que amb l'excusa que els diners dels impostes no se'ls quedes Madrid ell gaudia dels diners públics de Catalunya i del Govern Central, però, tot això a escala de comunitats i regions.

Us explico això del finançament amb cerveses perquè ho pugueu entendre.
Tots els dies 10 homes es reuneixen en un bar per xerrar i beure cervesa.
El compte total dels deu homes és de 100 €.
Acorden pagar-la de la manera proporcional, amb la qual cosa la cosa seria més o menys així, segons l'escala de riquesa i ingressos de cada un:

Els primers 4 homes (els més pobres) no paguen res.

El 5è paga 1€

El 6è paga 3€

El 7è paga 7€

El 8è paga 12€

El 9è paga 18€

El 10è (el més ric) paga 59€

A partir de llavors, tots es divertien i mantenien aquest acord entre ells, fins que, un dia, l'amo del bar els va posar en un problema: "Ja que vostès són tan bons clients, " els va dir, "Els reduiré el cost de les seves cerveses diàries en 20€ Els glops des d'ara costaran 80€
El grup, tanmateix, va plantejar continuar pagant el compte en la mateixa proporció que ho feien abans.
Els quatre primers van continuar bevent gratis; la rebaixa no els afectava en absolut.
Però què passava amb els altres sis bevedors, els que realment abonen el compte? Com havien de repartir els 20 € de rebaixa de manera que cada un rebés una porció justa?
Van calcular que els 20 € dividits en 6 eren 3,33 €, però, si restaven això de la porció de cada un, llavors el 5è i 6è home estarien cobrant per beure, ja que el 5è pagava abans 1 € i el 6è 3€ Llavors el cambrer va suggerir que seria just reduir el compte de cada un per, aproximadament, la mateixa proporció, i va procedir a calcular la quantitat que cada un hauria de pagar.

El 5è bevedor, el mateix que els quatre primers, no pagaria res: (100% d'estalvi).

El 6è pagaria ara 2 € en lloc de 3€ (estalvi 33%)

El 7è pagaria 5 € en lloc de 7€ (estalvi 28%).

El 8è pagaria 9 € en lloc de 12€ (estalvi 25%).

El 9è pagaria 14 € en lloc de 18€ (estalvi 22%).

El 10è pagaria 49 € en lloc de 59€ (estalvi 16%).

Cada un dels sis pagadors estava ara en una situació millor que abans: els primers quatre bevedors continuaven bevent gratis i un cinquè també.
Però, una cop fora del bar, van començar a comparar el que estaven estalviant.

"Jo només vaig rebre un euro dels 20 € estalviats, " va dir el 6è home: va assenyalar al 10è bevedor dient Però ell va rebre 10! "

"Sí, és correcte, " va dir el 5è home. "Jo també només vaig estalviar 1€ és injust que ell rebi deu vegades més que jo. "

"Veritat!! " , va exclamar el 7è home. " Per què rep ell 10 € de rebaixa quan jo rebo només 2? Els rics sempre reben els majors beneficis! "

"Un moment! ", van cridar els quatre primers alhora. "Nosaltres no hem rebut res de res. El sistema explota els pobres! "

Els nou homes van envoltar el 10è i li van donar una pallissa.
La nit següent el 10è home no va acudir a beure, de manera que els nou es van asseure i van beure les seves cerveses sense ell. Però a l'hora de pagar el compte van descobrir una cosa inquietant: Entre tots ells no ajuntaven els diners per pagar ni tan sols LA MEITAT del compte..
I així és, els catalans estem entre les que més paguen perquè som els que més riquesa produim, en conseqüència hauriem de gaudir de majors avantatges. Les comunitats que paguen més impostes són les que deurien rebre majors beneficis. Fiqui'ls impostes molt alts, ataquin-les per ser les que més produeixen, i el més probable és que no apareguin mai més. De fet, és gairebé segur que començaran a beure en algun bar a l'estranger on l'atmosfera és una mica més amigable...

Per als qui comprenen, no és necessària una explicació.

Per als que no comprenen podem complicar-lo i escriure-ho en castellà.

Aquesta dedicatoria me l'han deixat a ou!...

2009-10-07T20:01:00.001+02:00

Dedicada a tots els implicats en la trama Gürtel, Tots! que no quedi cap ni un a fora, i molt en especial al Correa.... li agrada que l'anomenin Vito Corleone, perquè serà?....

El "Senyor"(?) Millet.

2009-10-03T11:17:00.002+02:00

Al diari El Periódico publica una entrevista que li van fer a l'any 2001 amb motiu d'un llibre que estaven escrivint, però, us la ficaré integra amb els meus comentaris entre parèntesis....

3/10/2009 EL SAQUEIG D'UNA INSTITUCIÓ|L'ENTREVISTA|MILLET SEGONS MILLET

Millet: "Suposo que a moltes entitats em criden perquè surti el meu cognom"

• "Els del tèxtil no ho tenien tan clar, això del país. Els Rodés, Bertrand, Sedó no es mullaven tant, jugaven a altres coses"
• "Als jesuïtes de Sarrià vaig conèixer Juncadella, Milà i Bertrand. Després, a l’escola Virtèlia, Pujol, Roca i Pasqual"
A principis del 2001, el llavors factòtum del Palau de la Música i de l’Orfeó Català va ser entrevistat pels periodistes Pere Cullell i Andreu Farràs. Estaven escrivint un llibre, ‘L’oasi català’ (Planeta, 2001), sobre les elits polítiques, econòmiques i culturals de Catalunya i Fèlix Millet Tusell constituïa una peça clau per analitzar aquest entramat, no només pels càrrecs directius que ocupava en nombrosíssimes entitats, sinó també pel fet de pertànyer a una de les famílies més il·lustres de Catalunya del segle XX. En l’entrevista que va concedir Millet fa vuit anys i que EL PERIÓDICO publica ara íntegra per primera vegada, el que va ser directiu del Palau, el Liceu, La Caixa i el FC Barcelona exposa sense embuts les seves experiències i opi nions sobre la flor i nata de l’anomenada societat civil.

–Hem volgut parlar amb vostè perquè, d’una manera o d’una altra, el trobem al capdavant de dues de les institucions més importants del país: el Barça i el Palau de la Música. ¿Per on vol començar?
–És indiferent.

–¿Comencem pel Barça?
Jo entro al Barça perquè m’ho va demanar Josep Lluís Núñez. Ja fa uns anys, en temps d’Agustí Montal, el Barça tenia la intenció de fer una fundació. Fins i tot jo vaig trobar uns estatuts de l’època d’Agustí en un calaix. Vaig entrar a la junta directiva l’any 1993. I a la fundació el 1994. Vaig a dinar amb Núñez i em diu que vol que m’hi incorpori. M’agrada la idea i m’agrada el Barça, més enllà de les polèmiques futboleres que si a Guardiola li fa mal la panxa, etc. M’agrada el futbol. El futbol es mou ara en uns paràmetres que només cal mirar els diaris. Li dic a Núñez que d’acord. Entro al Barça com a vicepresident del club i com a vicepresident de la Fundació. En carrego uns estatuts nous i la Fundació del Barça comença a desenvolupar-se. Primer per atendre les necessitats internes, perquè el Barça, a més del futbol, té les seccions, i hi ha els xavals que estudien, i que si hi ha entrenament de juvenils i cadets, coincideix amb hores de classe. Dels 3.000 potser en sortiran dos, tres o quatre que puguin ser grans jugadors. I si no els dónes una formació els fas un trist favor.
La fundació dedicava 1.000 milions [de pessetes] l’any, una mica més de 900, per a activitats no professionals de l’entorn del club. Futbol, handbol, bàsquet i hoquei… I això ho va absorbir la fundació, perquè eren diners del futbol, sobretot diners de televisió i companyia. Vaig posar en marxa la fundació, i al cap de tres anys ja recaptava aquests 1.000 milions. Demà ja presento l’equip de bàsquet de minusvàlids que patrocina el Barça. Hi ha coses que tindran més imatge a l’exterior. Ara entrarem en activitats socials, civicoculturals. La primera etapa amb Núñez va ser aquesta.
Després hi ha unes eleccions [a la presidència del FC Barcelona]. Jo dono suport a Lluís Bassat. Joan Gaspart, que en principi no s’hi presentava, s’hi presenta i guanya. El Joan em va demanar que continués portant la fundació. Li vaig posar unes condicions i endavant.

–¿La seva entrada a la directiva del Barça s’ha d’entendre com l’entrada de l’anomenada societat civil de sempre al Barça?
–Una mica sí, al Barça de Núñez. El Barça ja havia sigut un club d’aquest tipus, en temps de Montal i de Narcís de Carreras. En l’època de Núñez hi va haver una ruptura, fins i tot provocada pels de sempre, els del porró, que deia [Nicolau] Casaus. Potser sí. Ell sabia el que s’havia fet aquí [al Palau de la Música], jo també vaig intervenir en tot el que era la Fundació del Liceu, i també m’agrada el futbol. Els pensaments de Josep Lluís Núñez són molt difícils d’endevinar. No sé si va ser per fer entrar la societat civil o per a què.
Jo diria que volia impulsar la Fundació, tirar-la endavant i no se’n sortia. Amb una cosa com el Barça, que té aquesta popularitat que sembla molt més fàcil des del punt de vista d’imatge i de publicitat, trobes de seguida gent que hi vol col·laborar. Però els diners no els donen perquè sí. Hi ha una contraprestació sobrevalorada, es donen unes tribunes, es dóna un packpublicitari. Més que mecenatge és un patrocini, perquè si val un milió te’n donen 15. Però la gent s’hi apunta per anar a la llotja del Barça, perquè si vols parlar amb el [ministre d’Afers Estrangers] Josep Piqué l’enganxes allà a la mitja part i no cal que demanis hora i t’esperis 15 dies. És veritat.
I com aquest cas, molts. Ja els ho dic als polítics: «Al Palau [de la Música] no us veig el pèl i a la llotja del Barça, us veig a tots». I ara em trobo que de tot el que els donava no em queda res. I estic en llista d’espera. És una Fundació impensable.
I el mateix que vaig fer amb Núñez ara ho puc ampliar amb altres activitats que abans el pressupost no ho permetia. Josep Lluís és bastant garrepa. No li agradava ampliar les activitats potenciant els patrons. A través de patrons ara he posat Josep Carreras, Antoni Tàpies, Miquel Roca, gent així a la junta directiva. Una fundació com el Barça ha de tenir gent representativa del país, tu. No ens hem de limitar. I Núñez deia «les votacions, les votacions». (I suma i segueix amb els amics col·locats...).

–O sigui que la Fundació del Barça no va funcionar fins que vostè va arribar, mentre que la del Palau funcionava. ¿Ara els patrocinadors de les famílies prefereixen anar al Barça?
–Jo en aquests moments, a la Fundació del Palau, estic incorporant gent jove. Gent jove, per mi, va dels 28 als 35 anys, que són de totes aquestes famílies, que en aquests moments alguns ocupen càrrecs, però d’altres no, són gent de l’empresa familiar que acabarà... i llavors els vull involucrar dins del que és aquesta casa. Els Rodés, Uriachs, Viladomius, Juncadellas, tot aquest nucli que, és clar, ja té tota una generació al darrere, i vull que s’incorpori als òrgans de govern. Perquè aquesta casa té una característica molt curiosa, i és que totes les activitats es financen amb diner privat (Segur!, perquè el públic se'l polia amb mansions, Quina barra!). No hi ha subvenció (Ha! Ha! i Ha!, i la que li va donar el PP quan governava a Madrid?...). Hi ha subvenció quan fem obres, en inversió. Però en activitat, no (Poz claro! tot quadra!, les obres a casa seva! si en el fons ja ho va confessar al 2001).

–Vostè també pertany a altres entitats, està a tot arreu… (i també a la sopa!)
–A La Caixa, sóc vicepresident de l’Agrupació Mútua, diverses fundacions... Ja us donaré un currículum. M’hi he anat ficant. En algunes no sé ni per què em volen. Suposo que perquè aparegui el nom de Fèlix Millet. Bàsicament jo estic al Palau de la Música, Agrupació Mútua, La Caixa i el Barça.

–I el Liceu.
–Sí, és clar.

–¿El Barça és avui el que abans va ser el Liceu?
–Al Liceu ha passat un fenomen. Sempre ha sigut, quan va néixer, de la societat alta, catalana, que va crear el Liceu, va fer òpera. No era de tots els catalans, era una mica elitista per dir-ho així. I l’edifici, que es va cremar per desgràcia, no era un símbol, era un lloc on la gent ana-va per vestir. Quan va morir Franco ("pobret tant amic del papa", això no ho dirà, no! que ara va de catalanista esclar!), teníem problemes perquè la gent ens llançava ous quan hi anàvem (Què pensàveu? que la gent d'aquella època era tant ruc i desmemoriada com la d'ara?...). No té la representativitat del Palau. El Palau ha estat vinculat a moltes coses que no eren música. Els fets del Palau, el Palau i el camp del Barça van ser tancats el mateix dia i al mateix moment, pels mateixos motius... Ha viscut més el país. Molta gent m’envia cartes, atacant-me i no són ni socis del Palau ni tenen res a veure amb la Fundació [del Palau], són ciutadans catalans normals i em diuen: «Senyor Millet, no hi ha dret que al Palau hagi fet no sé què». El senten seu (Com no ho han de sentir seu si ho estan pagant amb els seus diners? també sentim nostres les seves mansions; Au vinga! a repartir que hi ha gent sense sostre catalana de tota la vida!). Amb les obres que fem ara, hem tingut aportacions de gairebé cinc milions de pessetes amb talons de 1.000 i 25.000 pessetes. Em diuen: «Estic jubilat, no tinc res més, però vull participar, endavant i no sé què» (Poca vergonya! robava als jubilats i tant ample i orgullós!). El senten seu, que ja és bo. La contrapartida és que si hi ha alguna cosa que no els agrada et claven una garrotada, però són les regles del joc. Ara al Liceu s’està fent una tasca més oberta... és diferent, una altra cosa.

–¿El Barça i el Palau han agafat el testimoni del Liceu?
–Fonamentalment sí. Hi estic d’acord.

–¿Quina mena de relacions mantenen entre elles persones de cognoms il·lustres?
–Molt senzilles. Ho dic sempre. Hi ha unes 400 persones, no n’hi deuen haver gaire més, que ens trobem a tot arreu (aquests són els de l'olla... jo de ser ells tremolaria). Ens trobem aquí, ens trobem al Liceu, hi ha un nucli familiar, la mateixa empresa familiar, ens veiem coincidint en moltes coses, tant si som parents com si no. A tots aquests els conec de tots els llocs on ens trobem.

–¿Des de l’escola?
–Jo vaig estar als jesuïtes de Sarrià i allà ja hi havia el Juncadella, el Bertrand... A tots aquests els vaig conèixer allà, era tot un grup. Dels 14 als 16. Després vaig anar a l’escola Virtèlia. El director, Llongueres, era assistent de Lluís Maria Millet, aquí al cor de l’Orfeó, i sempre deia al meu pare: «Has de portar el teu fill al Virtèlia». I allà vaig coincidir amb Pujol, que era confrare major, amb [Miquel] Roca, que anava darrere meu, i amb el Pasqual [Maragall], que encara anava més avall.

–¿I llocs d’estiueig comuns?
–Estiueig amb els Maragall, a l’Ametlla del Vallès, que era la casa pairal dels Millet, del meu avi, i allà hi havia tota la família del Pasqual. Els Maragall i els Millet estàvem molt involucrats. Nosaltres hem continuat i els Maragall s’han diluït. Nosaltres, el que és la Costa Brava, molt poc. L’Ametlla, sí. I també [el marquès de] Castellflorite, que en aquella època era president de la Diputació. La Garriga estava més de moda. Recordo estius tranquils, dins de casa, amb la teva piscina, el teu jardí, els teus cosins, no fèiem vida social de sortir fora.

–¿I a la universitat?
–Jo no. Potser els meus germans. Jo vaig estudiar pèrit agrònom i vaig estar 10 anys treballant a l’Àfrica, en una empresa agrícola a [l’excolònia espanyola de] Fernando Poo. Feia tres mesos allà i un aquí. I em vaig desvincular una mica. Fins que es va morir el meu pare el 1963 i vaig tornar.

–¿I algun altre tipus de relacions en què coincideixin amb persones d’altres famílies conegudes?
–Els vincles són de signe catalanista (Pa desimular y taparce laz vergüenzas de zu familia que le l...o el c...o a Franco; a mi me lo va a negar!....). Amb els Carulla, els Guardans, els Cendrós era un vincle que em venia del meu pare, perquè durant molts anys el secretari del meu pare va ser Josep Benet. Ara s’ha jubilat, encara que Josep és un home dels que no es jubilen mai. Tot el que està relacionat amb qüestions catalanistes, amb la fundació d’Òmnium Cultural, tota la feina que es feia dins del Palau durant el franquisme estava molt lligada a aquestes qüestions. Famílies distingides per la seva defensa d’una cultura, d’un idioma...(Canta misa, canta misa! que els catalanistes de debò van estar en camps de concentració i exiliats) Així com hi havia un grup diguem-ne elitista, el del tèxtil i tal, no era una qüestió de diners sinó de supervivència del país. I amb aquests hem tingut una relació continuada. Era gent que fugia, exiliats, tot el que vulguin, perseguits per catalanistes. (Aquestos, aquestos son els bons! no la colla d'esnobs amagadets al Palau vivint de la "dieta" dícese "regimen").

–L’associació Benèfica Minerva, que va presidir el seu pare, va donar feina al pare de Miquel Roca i al pare de Pasqual Maragall… (Ui que rumboso! vol dir que estaven tant apurats que necessitaven beneficència?)
–I a d’altres (Necessitats també, oic?). El pare va estar subvencionant durant molts anys Josep Maria de Sagarra perquè fes les traduccions de les obres de Shakespeare al català. Tinc poemes de Sagarra de pròpia mà, perquè els escrivia a casa, els escrivia a l’Ametlla. Finançava coses d’aquesta mena. Com [Josep de] Togores, el pintor, de qui tinc una gran quantitat de quadros seus... va estar-se molt de temps a casa. Parlava per senyes, perquè era mut.
El meu pare venia del món financer, perquè havia estat president del Banco Popular (Que és molt català aquest banc, eh!, moltíssim!). Els Valls Taberner són cosins del meu pare, i quan ell va dimitir els va posar a ells i encara hi són. Però, malgrat que venia d’aquest món, el seu gran hobby era el país, el catalanisme, i finançava coses d’aquest tipus per defensar-se de l’opressió que teníem en aquell moment, que sembla molt llunyà, però que jo he viscut. Els meus fills no ho entenen, però era cert. Es va ficar dins del món cultural i tal. També hi va haver molta relació a casa amb Montserrat, amb tots els pares abat que ha tingut, molta, perquè era un símbol, el nostre. I a Jordi Pujol l’havia vist moltes vegades a casa de jove amb els seus afanys catalanistes. Els del ram del tèxtil no ho tenien tan clar, això del país. Jugaven a una altra mena de coses. Parlo del tèxtil per entendre’ns: els Rodés, els Bertrand, els Sedó no es mullaven tant.

–Sembla que hi ha certa distància entre unes famílies i unes altres, amb els Milà, per exemple…
–Amb un Milà vaig estar als jesuïtes.

–¿I els Serra i Feliu? Sembla que la distància parteix del fet que a uns els interessa el catalanisme i a altres no.
–Manolo Bertrand, que és el president del Liceu –jo sóc el vicepresident–, amb mi parla en català, però ell normalment parla en castellà.

–¿És cert això que es diu que una certa burgesia opta pel castellà per una qüestió de poder?
–Sí, per fer calés. (Ui que desenrosooooooooo! Clar és millor robar-los i estafar-los, és més xic)

–¿D’on ve la seva relació amb els Valls Taberner?
–Som cosins a través de la meva àvia. Fa tres o quatre anys vaig reunir tota la família Millet. Molts no ens coneixíem. Alguns van venir des de Bèlgica. I ens vam fer una foto.

–El seu germà Xavier va ser el primer candidat de Convergència i Unió a l’Ajuntament de Barcelona.
–Sí.

–¿Amb Narcís Serra també són parents?
–Llunyans, a través de Narcís de Carreras.

–El seu germà Xavier també va ser membre de la Junta del Barça.
–Sí, vicepresident amb Montal. Es van barallar perquè van fer fora Buckingham i va dimitir.

–També va estar al Cercle d’Economia…
–Sí, amb el Corominas...

–Un altre germà, el Joan, va ser a Banca Catalana. (Apa! a tots col·locats! i tant orgullós que ho diu. Uitx! però, si ha sortit la famosa Banca Catalanaaaaa, ai pillin!, si de fet al final tot quadra!)
–I el Xavier també. Amb els Pujol, [Raimon] Carrasco, [Josep Lluís] Vilaseca, que ara està a la [Agrupació] Mútua. Estaven tots al consell i el Xavier a la [comissió] delegada. El Joan es va casar i se’n va anar a viure a Madrid.

–¿Quines famílies creu que no hauríem de deixar de citar en el llibre? (Això, això! que no quedi cap ni un sense investigar! sort que la meva és de les esquerres pobres, però, la del meu home i el seu cosí de Convergència.....)
–N’hi ha de molt antigues. Hi ha Bertrand i Serra… No us el podeu deixar. Tèxtil pur. Manolo Bertrand és l’actual president del Liceu. Sempre els ha agradat molt l’òpera i són més aviatcastellanufos. Els Carulla són més moderns. La vinculació Carulla-Millet és de tota la vida. M’explicava el meu pare que la dona de [Lluís] Carulla feia els sobres de l’Avecrem (el que us deia, fins i tot a la sopa) i ara és un imperi. Ara els tinc tots a la junta. Hi ha la Mariona, que es va casar amb Jaume Tomàs, que és l’actual president de la Fira de Barcelona. També els [Ferrer] Bonsoms. Va ser president del Banco Atlántico i professor dels meus germans.

–¿Quina relació hi ha entre vostès i els Millet i Bel?
–Hi ha un encreuament entre els Millet i Bel amb els Millet i Millet. Al Masnou hi havia dos Millet. Es va mirar que no fossin parents. Vas al cementiri del Masnou i és impressionant, tots són Millets o Maristanys. Ple. Totes les làpides. Hi ha una altra branca Millet Maristany que no és la nostra. Totes dues vivien al carrer de Muntaner i hi havia embolics amb el correu.

–El seu germà Xavier va entrar a la directiva d’Òmnium Cultural i vostè a la de l’Orfeó…
–El Xavier va entrar a Òmnium quan es va morir el pare. Jo vaig entrar a l’Orfeó perquè Joan Anton Maragall m’hi va posar.

–¿Quina relació tenia amb Joan Anton Maragall?
–Jo estimava molt el seu pare perquè és qui em va cridar i em va fer entrar a la Junta. En vida no es va presentar a la reelecció i em va demanar que fos jo qui continués a la presidència. L’hi dec a ell. En aquesta casa, normalment, el que diu el president és seguit per tots els socis, poques guerres. El fill, per respecte al pare... Estava a la Sala Parés i ara s’ha ficat al Cercle del Liceu. L’aprecio i l’ajudaré en tot el que pugui, però actualment han anat massa de pressa i té un conflicte a dins. Hi ha una votació que guanyarà, jo el votaré, però la divisió està feta. La divisió és molt perillosa.

–¿Hi ha algun altre àmbit en què es trobin?
–Hi ha el grup d’institucions, el G-16, que ens reunim cada mes o mes i mig per dinar. Intercanviem opinions sobre situacions d’aquí. El Centre Excursionista de Catalunya, l’Ateneu, l’Orfeó, el Barça, l’Espanyol, el Círculo Ecuestre, que és una història d’un altre tipus, el Cercle del Liceu, el Tennis Barcelona, el Polo... Són institucions… El Cercle d’Economia… Jo a Piqué el vaig conèixer en un d’aquests dinars, perquè ell va ser president del Cercle d’Economia, i un dinar cada mes et dóna una relació... Quan hi ha un criteri únic, cadascú en el seu camp, l’explica. A vegades ha vingut l’alcalde de Barcelona.

–Volem titular el llibre L’oasi català, perquè siguin de dretes o d’esquerres o d’empreses rivals, les elits catalanes estan unides per relacions de parentiu, matrimoni o amistat i solen trobar la manera que les coses es facin suaument i tranquil·lament (usease, roban a la descarada i tractats de "Senyors"). ("L'oasi" que fisnos... "El Paradís Fiscal" directament!")
–Això és veritat. És la mateixa força de l’empresa familiar (ara resulta que ser uns lladres de guant blanc és una empresa familiar, bé, no deixa de ser una forma de guanyar-se la vida lliure d'impostos, a costa dels impostos dels que paguem i els diners dels enganyats), que aconsegueix que li canviïn els impostos (la cara us canviaran alguns com us pillin!). Ho discutia amb uns de Madrid fa uns quants anys. Que si les inversions, les infraestructures i tal. I els dic, mirin, quan aquí no hi havia impostos, es va fer el Palau de la Música i el Liceu. El Liceu es va cremar i es va tornar a fer en dos anys, que és acollonant, i vosaltres no sé de cap lloc on féssiu res. Vull dir que la vinculació del sentiment de país que hi ha hagut a Catalunya ni a Extremadura ni a Andalusia ni res. ¿I ara què passa? Ara no ajuden, diuen. Perquè estem pagant impostos. Ara contribueixen a tot l’Estat, s’ho queden a Madrid i allà munten auditoris, teatres reials, metros... amb una part dels nostres calés (perquè amb l'altra part dels cales tu vius com un rei!, de això se'n diu fer falàcia maco! i rentar-se la cara. Qui més crida es sempre qui ha de callar).

Com molen les dedicatories!.....

2009-10-02T22:14:00.003+02:00

Aquesta va per un munt de gent.
Els primers son el Millet i tot el seu entorn. Per dir un exemple, algú que al matí exclamava "això és un atemptat i persecució al catalanisme!...." a la tarda confessava "bé, potser si que he agafat algo".
Els segons VEO TV i Intereconomia, que per ser que els hi fa tanta nosa Catalunya, no hi ha manera que la fotin fora d'Españñññññiiiiiiiiiiiia, NI PARLAR-NE!.
Els tercers els del PP Valencià, que n'hi ha per llogar cadires.
I una llarga llista més.

Un parer sobre la Política de Confuci

2009-09-30T23:51:00.002+02:00

La política va esdevenir el primer i principal interès de Confuci; però, en general, això també pot aplicar-se a l'antiga filosofia xinesa. En el seu conjunt (amb la única excepció sublim del taoista Zhuang Zi), el pensament primitiu xinès va girar
essencialment al voltant de dues qüestions: l’harmonia de l'univers i l’harmonia de la societat, en altres paraules, la cosmologia i la política.

La vida eremita pot ser temptadora per a un savi; però, degut el cas que no som ocells, ni mamífers, no podem escapar-nos i viure entre aquestos. Hem d'associar-nos amb els nostres semblants. I quan el món perd la Via, el savi té el deure moral de reformar la societat i tornar a encarrilar-la.

La política és una extensió de l'ètica: «El govern és sinònim de rectitud. Si el rei és recte, com podria atrevir-se ningú a ser deshonest?» El govern és dels homes, no de les lleis (fins avui dia, això segueix sent una de les esquerdes més perilloses de la
tradició política xinesa). Confuci desconfiava profundament de les lleis: les lleis conviden a les persones a tornar-se tramposes, i treuen el pitjor d'elles. La veritable cohesió d'una societat s'assegura, no mitjançant normes legals, ans a través del compliment del ritual. La importància central dels ritus en l'ordre confucià pot semblar al principi desconcertant per a alguns occidentals (que evoquen en la seva ment pintoresques imatges
de cavallers orientals somrient i inclinant-se'n incessantment uns davant de d'altres), però la raresa és merament semàntica; n'hi ha prou amb substituir simplement la paraula «ritu» per conceptes com «costums», «usos civilitzats», «convencions morals», o fins i tot «decència ordinària», i immediatament hom se'n dóna compte què els valors confucians, són extraordinàriament propers als principis de la filosofia política que el món occidental va heretar de la Il·lustració. Montesquieu en particular (que, paradoxalment, no va compartir l'eufòria xinesa de la seva època, ja que va detectar un despietat despotisme en la
pràctica política de la Xina del segle XVIII) va desenvolupar conceptes que, sense saber-lo, recuperava els punts de vista de Confuci que és preferible un govern de ritus que un govern de
lleis; Montesquieu considerava que un augment de l'activitat legislativa no era un signe de civilització, ans a la contra, indicava una crisi de la moral social. Eus ací la seva famosa
afirmació què «Quand un peuple a de bonnes moeurs, les lois deviennent simples» [«Quan un poble té bons costums, les lleis es tornen simples»] podria haver estada treta directament de les Analectes de Confuci.

28 de setembre aniversari del naixement de Confuci (II)

2009-09-29T07:17:00.000+02:00

Segundo.. Libro ..Clásico

La situación en que nos hallamos cuando todavía no se han desarrollado en

nuestro ánimo la alegría, el placer, la cólera o la tristeza, se denomina "centro". En

cuanto empiezan a desarrollarse tales pasiones sin sobrepasar cierto límite, nos

hallamos en un estado denominado "armónico" o "equilibrado". El camino recto del

universo es el centro, la armonía es su ley universal y constante.

Cuando el centro y la armonía han alcanzado su máximo grado de

perfección, la paz y el orden reinan en el cielo y en la tierra, y todos los seres

alcanzan su total desarrollo.

El hombre noble, cualesquiera que sean las circunstancias en que se

encuentre se adapta a ellas con tal de mantenerse siempre en el centro. En

cuanto conseguía una nueva virtud, se apegaba a ella, la perfeccionaba en su

interior y ya no la abandonaba en toda la vida.

Mucho más excelente es la virtud del que permanece fiel a la práctica del

bien, aunque el país se haya carente de leyes y sufra una deficiente administración.

El camino recto o norma de conducta moral debemos buscarla en nuestro

interior.

No es verdadera norma de conducta la que se descubre fuera del hombre,

es decir, la que no deriva directamente de la propia naturaleza humana.

Quien desea para los demás lo mismo que desearía para sí, y no hace a

sus semejantes lo que no quisiera que le hicieran a él, éste posee la rectitud de

corazón y cumple la norma de conducta moral que la propia naturaleza racional

impone al hombre.

La perseverancia en el camino recto y la práctica constante de las buenas

obras, cuando han alcanzado su prado máximo de perfección, producen óptimos

resultados; del mismo modo, el fiel cumplimiento del deber dará lugar a beneficios

sin límite, siendo su causa unas fuerzas de naturaleza sutil e imperceptible.

Existen cinco deberes fundamentales, comunes y tres facultades para

practicarlos.

Estos deberes se refieren a las cinco relaciones siguientes: las relaciones

que debe existir entre el príncipe y los súbditos, entre el padre y sus hijos, entre el

marido y la esposa, entre los hermanos mayores y los menores, y entre los

amigos. El recto comportamiento en estas cinco relaciones constituye el principal

deber común a todos los hombres.

Para el buen gobierno de los reinos es necesaria la observancia de nueve

reglas universales: el dominio y perfeccionamiento de uno mismo, el respeto a

los sabios, el amor a los familiares, la consideración hacia los ministros por ser los

principales funcionarios del reino, la perfecta armonía con todos los funcionarios

subalternos y con los magistrados, unas cordiales relaciones con todos los

súbditos, la aceptación de los consejos y orientaciones de sabios y artistas de los

que siempre debe rodearse el gobernante, la cortesía con los transeúntes y

extranjeros, y el trato honroso y benigno para con los vasallos.

Si antes de ponernos a hablar determinamos y escogemos previamente las

palabras, nuestra conversación no será vacilante ni ambigua. Si en todos nuestros

negocios y empresas determinamos y planeamos previamente las etapas de

puesta actuación, conseguiremos con facilidad el éxito. Si determinamos con la

suficiente antelación nuestra norma de conducta en esta vida, en ningún momento

se verá nuestro espíritu asaltado por la inquietud. Si conocemos previamente

nuestros deberes, nos resultará fácil su cumplimiento.

El que no es fiel y sincero con sus amigos, jamás gozará de la confianza

de sus superiores.

Cuando el hombre prudente es elevado a la dignidad soberana, no se

enorgullece ni envanece por ello; si su posición es humilde, no se rebela contra los

ricos y poderosos.

Cuando el reino es administrado con justicia y equidad, bastará su palabra

para que le sea conferida la dignidad que merece; cuando el Reino sea mal

gobernado, y se produzca disturbios y sediciones, bastará su silencio para salvar

su persona.

Todos los seres participan en la vida universal, y no se perjudican unos a

otros. Todas las leyes de los cuerpos celestes y las que regulan las estaciones se

cumplen simultáneamente sin interferirse entre sí. Las fuerzas de la naturaleza se

manifiestan tanto haciendo deslizar un débil arroyo como desplegando

descomunales energías capaces de transformar a todos los seres, y en esto

consiste precisamente la grandeza del cielo y de la tierra.

El sabio pretende que sus acciones virtuosas pasen desapercibidas a

los hombres, pero día por día se revelan con mayor resplandor; contrariamente, el

hombre inferior realiza con ostentación las acciones virtuosas, pero se

desvanecen rápidamente. La conducta del sabio es como el agua: carece de

sabor, pero a todos complace; carece de color, pero es bella y cautivadora; carece

de forma, pero se adapta con sencillez y orden a las más variadas figuras.

Contrólate a ti mismo hasta en tu casa; no hagas, ni aún en el lugar más

secreto, nada de lo que puedas avergonzarte.

Sin ofrecer bienes materiales el sabio se gana el amor de todos; sin

mostrarse cruel ni encabezado, es temido por el pueblo más que las hachas y las

lanzas.

La pompa y la ostentación sirven de muy poco para la conversión de los

pueblos.

28 de setembre aniversari del naixement de Confuci

2009-09-28T19:56:00.001+02:00

Primer.. Libro ..Clásico

Es preciso conocer el fin hacia el que debemos dirigir nuestras acciones. En

cuanto conozcamos la esencia de todas las cosas, habremos alcanzado el estado

de perfección que nos habíamos propuesto.

Desde el hombre más noble al más humilde, todos tienen el deber de

mejorar y corregir su propio ser.

¿No sería más eficaz lograr que fueran innecesarios los juicios?, ¿No

resultaría más provechoso dirigir nuestros esfuerzos a la eliminación de las

inclinaciones perversas de los hombres? .

Para conseguir que nuestras intenciones sean rectas y sinceras debemos

actuar de acuerdo con nuestras inclinaciones naturales.

Cuando el alma se haya agitada por la cólera, carece de esta fortaleza;

cuando el alma se halla cohibida por el temor, carece de esta fortaleza; cuando el

alma se halla embriagada por el placer, no puede mantenerse fuerte; cuando el

alma se halla abrumada por el dolor, tampoco puede alcanzar esta fortaleza.

Cuando nuestro espíritu se haya turbado por cualquier motivo, miramos y no

vemos, escuchamos y no oímos, comemos y no saboreamos.

Raras veces los hombres reconocen los defectos de aquellos a quienes aman, y

no acostumbran tampoco a valorar las virtudes de aquellos a quienes odian.

Lo que desapruebes de tus superiores, no lo prácticas con tus

subordinados, ni lo que desapruebes de tus subordinados debes practicarlo con

tus superiores. Lo que desapruebes de quienes te han precedido no lo

practiques con los que te siguen, y lo que desapruebes de quienes te siguen no

lo hagas a los que están delante de ti.

No dar importancia a lo principal, es decir, al cultivo de la inteligencia y del

carácter, y buscar sólo lo accesorio, es decir, las riquezas, sólo puede dar lugar a

la perversión de los sentimientos del pueblo, el cual también valorara únicamente

las riquezas y se entregará sin freno al robo y al saqueo.

Si el príncipe utiliza las rentas públicas para aumentar su riqueza personal,

el pueblo imitará este ejemplo y dará rienda suelta a sus más perversas

inclinaciones; si, por el contrario, el príncipe utiliza las rentas públicas para el bien

del pueblo, éste se le mostrará sumiso y se mantendrá en orden.

Si el príncipe o los magistrados promulgan leyes o decretos injustos, el

pueblo no los cumplirá y se opondrá a su ejecución por medios violentos y también

injustos. Quienes adquieran riquezas por medios violentos e injustos del mismo

modo las perderán por medios violentos e injustos.

Sólo hay un medio de acrecentar las rentas públicas de un reino: que sean

muchos los que produzcan y pocos los que disipen, que se trabaje mucho y que

se gaste con moderación. Si todo el pueblo obra así, las ganancias serán siempre

suficientes.

Franco va ser qui més va treballar per fer creixer els nacionalismes al nostre país.

2009-09-26T17:49:00.004+02:00

Doncs, si! és cert, no hi ha res com fomentar lleis que prohibeixen coses, imposar alguna cosa, obligar a... com per voler fer tot allò que ens han prohibit "peti qui peti"!.

Penseu que sense Franco ETA no hauria existit mai!, i ara quin argument tindrien per fer campanya el PP al País Basc i a la resta del país?...

Penseu que sense Franco de fatxes no haguessin hagut mai! i ara com anomenarien els independentistes catalans a tots aquells que volen fer les coses d'un altra forma diferent a les consultes populars?...

Penseu que sense Franco, moltes famílies no s'haurien vist obligades a deixar les seves terres atacades en la guerra, expropiades pel franquisme i les seves famílies "roges" obligades a pidolar, per anar a altres més riques on no eren coneguts a treballar! i ara, quin arguments tindrien per fomentar la seva independència si no serien les comunitats que més diners aporten al Govern Central?...

Sense Franco de segur que els diferents nacionalismes hi serien, és irrefutable que grups de persones amb llengua i cultura pròpia vulguin conservar per sempre la seva nacionalitat, però, sense Franco existirien els independentistes?...

Les coses no s'han d'improvisar mai perquè s'està emprenyat i es vol canviar "peti qui peti", les coses que afecten a moltes persones, que pateixen, que tenen parers diversos, que senten diferent... aquestes coses s'han de rumiar com s'han de fer perquè siguin la millor solució per tothom, amb una consulta popular no hi ha prou, aquesta seria com si a un nen petit li fessis un regal on dintre de una capsa de bicicleta hi trobes un caramel... voler que la gent demostri allò que vol en una consulta popular i no poder dur-ho a terme ara, perquè en una arcaica Constitució així hi consta, és més cruel que no fer-les.

El ser humà és extraordinari... tot depend a quina banda del món li toca viure...

2009-09-23T22:56:00.001+02:00

Aquest curtmetratge és real. De ben segur que sabreu que no cal anar al tercer món per trobar a persones que s'alimenten de les restes dels altres, però, i a quelcom més extraordinari en aquest film, el seu protagonista no tant sol recull el menjar per la seva família, també el recull per altres nens que també tenen gana...
Això aquí no passa, podeu pensar que entre les persones de recursos baixos poden fer pinya entre ells, doncs no!, he vist una història que em demostra que en la nostra societat l'egoisme no és patrimoni de qui té, és patrimoni de la nostra societat en general; us explicaré:
Fa temps vaig escriure un post d'un home que demanava caritat perquè era al carrer i la seva dona estava malalta a l'Hospital i una dona li va donar un caramel perquè és trobes més bé... doncs aquest bon home, de pel i barba blanca, que no arriba als seixanta i el podreu veure per tot l'Eix Comercial de Lleida, va estar acollit per una família d'aquest Eix, que també son de recursos baixos. És cert que la dona es trobava a l'Hospital, en nombroses ocasions vam coincidir, i ara és fora, malalta encara, però, per motiu que desconec, aquesta família que el va acollir els han fet fora, i ara, juntament amb la seva senyora, fan via per tot l'Eix, esquivats per les mirades, dormint a la banda de caixers de La Caixa del cantó de L'Auditori, i rebutjats per tothom, per-tot-hom...
En la banda de món que ens toca viure el ser humà és un hipòcrita interesat de m................

Bombes fetes amb lleis.

2009-09-22T18:49:00.002+02:00

"Un conflicte armat entre nacions ens horroritza. Però, la guerra econòmica no és millor que un conflicte armat. És com una operació quirúrgica; una guerra econòmica és una tortura prolongada. I els seus saqueigs no són pas més petits que els que s'expliquen en la literatura sobre guerra pròpiament dita. No ens sembla res extraordinari perquè, estem acostumats als seus efectes mortals... El moviment contra la guerra és segur. Prego perquè tingui èxit, però, no puc evitar la por persistent que el moviment fracassarà si no arriba a l'arrel de la malvada avarícia humana."

M.K. Gandhi

Non-violence: The Greatest Force,1926

TV3 - APM? - "Canti qui pugui": Com mola tornar a currar

2009-09-18T22:06:00.001+02:00

Simplement, boníssima!... Que guai! que guai! que guai! Com mola anar a currar!...
Llàstima que no pas tothom la pugui cantar amb la mateixa alegria, tant de bo ni triguin massa a fer-ho.
Bona sort als que ara no la teniu, i als que la teniu, que no la perdeu.

Perquè he tret l'enllaç de La Asociación de Internautas?...

2009-09-17T20:21:00.004+02:00

Doncs per una simple i raonada explicació: d'imparcial i lliure no té res, al darrere hi ha tot de membres del PP, i com a conseqüència, interessos per mantenir les seves quotes electorals.

El fet que de cop i volta enlloc de sortir notícies de la xarxa, o relacionades amb ella, sortís notícies del Govern i els mitjans de comunicació, em va fer sospitar. Indagant vaig trobar noms cognoms i càrrecs, bastants d'ells relacionats amb el PP, doncs he decidit no fer campanya a favor d'ells. Apa! que se j........!

Si mai trobo un altra associació d'internautes no lligada a cap partit, que de debò parli de forma lliure sense manipulacions, que ataqui als abusos, vinguin del partit que vinguin, si mai la trobo... tornaré a penjar un enllaç.

En una parella sempre hi ha un tercer que ho espatlla tot.

2009-09-14T19:43:00.002+02:00

Em sap molt de greu que per culpa de ex dirigents que abandonen un partit d'esquerres, republicà i independentista per fer-se de centre-dreta, monàrquic i força recolzador i partidari d'un Govern Central, ens hàgim "discutit" els de ERC i PSC; sort que aquest ex dirigent sempre s'ha considerat pacifista!?... (de fet s'ha de reconèixer la seva bona acció de convèncer als de Terra Lliure que deixessin les armes), però, aquest ex dirigent porta massa temps entre la centre-dreta i, pel que es veu, està convençut que el pacifisme es el seu Monopoli i no admeteix que els membres del PSC practiquem aquest estil de fer política i llança contra nosaltres greus acusacions infundades, amb l'únic propòsit de provocar actes violents infligits per ciutadans amb els seus sentiments greument ferits per les manipulacions i tergiversacions de la informació per part d'altres persones interessades en aquesta "interessant" agitació del poble català per efectuar el tant recorregut "acoso-derribo" contra qui governa, en el cas de Catalunya, el Tripartit.

Lamento molt que rere un acte profund i important per tots aquells catalans que van decidir amb orgull dir la seva, ni que no fos de forma vinculant, es produeixi un interès de quotes electorals.

I tampoc voldria pas que els meus ciberamics d'esquerres ens tinguessin a tots com uns fatxes, falsos i arrogants; dintre dels partits es cola de tot, prou que ho saben els d'ERC..., però, això no vol dir que tots els seus membres pensin igual que els "falsos militants".

Quan la Religió és més sensata que la laicitat...

2009-09-12T12:54:00.001+02:00

El sionisme és un moviment polític internacional que va propugnar des dels seus inicis el restabliment d'una pàtria per al poble jueu a Eretz Israel, ("Terra de Israel"). Dit moviment va ser el promotor i responsable en gran manera de la fundació del modern Estat d'Israel.
Encara que els seus orígens són anteriors, el moviment polític laic actual va ser establert oficialment pel periodista austro-húngaro Theodor Herzl a finals del segle XIX. El moviment té com objectivo fomentar la migració jueva a la Terra Promesa i va ser reeixit a l'establiment de l'Estat d'Israel el 1948 (desprès de la Guerra Mundial per l'Holocaust patit pels jueus, entre d'altres torturats als camps de concentració), sent actualment l'únic Estat jueu del món. El sionisme constitueix una branca del fenomen més ampli del nacionalisme modern. Descrit com un "nacionalisme en la diàspora", el sionisme s'autodefineix com un moviment d'alliberament nacional, l'objectiu del qual és la lliure determinació del poble jueu.
No recolzo cap banda, tant sol desitjo la Pau incondicional i per sempre entre ambdós pobles, que als de baix (la gent del carrer) ja els hi toca descansar de les hipocresies dels de dalt (els que manen, directa o indirectament).

El agujero negro, un original corto

2009-09-12T09:43:00.001+02:00

Si ho vols tot, perquè tot el que has aconseguit et sembla poc, a la llarga seràs víctima de la teva pròpia ànsia.
Tot el que aconseguim sense cap esforç esta mancat d'importància per nosaltres, per molt valuós que sigui.
I no tant sol parlo de coses materials...

11 de Setembre. Diada de Catalunya o de tota Espanya?...

2009-09-10T21:30:00.000+02:00

Vosaltres mateixos!...

Bando que Rafael Casanova y Antonio Villarroel mandaron pregonar por todas las calles de Barcelona el 11 de Septiembre de 1714: «Se hace saber a todos generalmente, de parte de los tres Excelentísimos Comunes, considerando el parecer de los Señores de la Junta de Gobierno, personas asociadas, nobles, ciudadanos y oficiales de guerra, que separadamente están impidiendo que los enemigos se internen en la ciudad; atendiendo que la deplorable infelicidad de esta ciudad, en la que hoy reside la libertad de todo el Principado y de toda España, está expuesta al último extremo de someterse a una entera esclavitud. Notifican, amonestan y exhortan, representando así a los padres de la Patria que se afligen de la desgracia irreparable que amenaza el favor e injusto encono de las armas franco-españolas, haciendo seria reflexión del estado en que los enemigos del Rey N.S., de nuestra libertad y Patria, están apostados ocupando todas las brechas, cortaduras, baluartes del Portal Nou, Sta. Clara, Llevant y Sta. Eulalia. Se hace saber, que si luego, inmediatamente de oído el presente pregón, todos los naturales, habitantes y demás gentes hábiles para el ejercicio de las armas no se presentan en las plazas de Junqueras, Born y Plaza de Palacio, a fin de que unidos con todos los Señores que representan los Comunes, se pueda rechazar los enemigos, haciendo el último esfuerzo, esperando que Dios misericordioso, mejorará la suerte. Se hace también saber, que siendo la esclavitud cierta y forzosa, en obligación de sus cargos, explican, declaran y protestan los presentes, y dan testimonio a las generaciones venideras, de que han ejecutado las últimas exhortaciones y esfuerzos, quejándose de todos los males, ruinas y desolaciones que sobrevengan a nuestra común y afligida Patria, y extermine todos los honores y privilegios, quedando esclavos con los demás españoles engañados y todos en esclavitud del dominio francés; pero así y todo se confía, que todos como verdaderos hijos de la Patria, amantes de la libertad, acudirán a los lugares señalados, a fin de derramar gloriosamente su sangre y su vida por su Rey, por su honor, por la Patria y por la libertad de toda España Y finalmente dicen y hacen saber, que si después de una hora de publicado el pregón, no comparezca gente suficiente para ejecutar la ideada empresa, es forzoso, preciso y necesario llamar y pedir capitulación a los enemigos, antes de llegar la noche, para no exponer a la más lamentable ruina de la Ciudad, para no exponerla a un saqueo general que profane los Santos Templos, y al sacrificio de niños, mujeres y a los religiosos. Y para que a todos sea generalmente notorio, que con voz alta, clara e inteligible sea publicado por todas las calles de la presente ciudad. Dado en la casa de la Excelentísima Ciudad, residiendo en el Portal de S. Antonio, presentes los mencionados Excelentísimos Señores y personas asociadas, a 11 de Septiembre, a las 3 de la tarde, de 1714».

No volia parlar... però, en parlaré.

2009-09-09T19:18:00.006+02:00

Una jutge confirma el veto al referèndum independentista d'Arenys

EFE
BARCELONA

Una jutge de Barcelona manté la suspensió de l'autorització per al referèndum d'autodeterminació del dia 13 a l'Ajuntament d'Arenys de Munt (Maresme).

En el seu acte, la jutge confirma la resolució que va dictar la setmana passada per prohibir provisionalment el referèndum, arran d'un recurs que va presentar l'Advocacia de l'Estat.

Segons el Jutjat d'Instrucció número 14 de Barcelona, l'acord municipal que recolza la celebració de la consulta popular "envaeix manifestament competències reservades expressament a l'Estat per la mateixa Constitució i, per tant, la vulneren".

El referèndum suposa "un incompliment de la llei"

Davant de l'argument d'Arenys que el consistori es limita a facilitar una sala per celebrar-hi la consulta, la jutge manté que l'ajuntament sí que en va autoritzar la consulta i recorda que aquest suposa "una invitació a l'incompliment de la llei" perquè excedeix l'àmbit de competències locals.

A veure! On està el problema per realitzar aquesta Consulta Popular enmig de la Plaça del poble si tantes ganes se'n té de fer-la? (com faran els feixistes la "mani", al carrer, no pas dintre d'un ente local) A que ve aquesta tossuderia e insistència a fer-la dintre d'unes instàncies pertanyent a l'Estat Espanyol i sota la seva Constitució? A que ve aquesta tossuderia d'anomenar-la Referèndum, si a tot arreu hi ha cartells de Consulta?... Si us plau! de veritat que hi ha tanta poca cultura política per aquest món? o, potser en el fons l'únic que es cerca de veritat és el conflicte intencionat entre independentistes i els d'"una grande y libre" i punt?.

Si no es fa aquesta consulta no serà pas perquè no hi hagi carrers i places a la vila d'Arenys de Munt, ans l'únic que els falta son les ganes de debò de fer-la.

Per altra banda a mi, fins que no es comenci a parlar de Catalunya com Estat Federal dintre d'Europa, i millor amb la monarquia havent abdicat, que no em vinguin a buscar, però, sempre respectaré els desitjos de tot català del meu entorn, perquè, tot català sempre hauria de desitjar el millor pels seus conciutadans, i no pas per ell com a individu únic........ algú ja m'entendrà!. Però, com diria En Montilla (faré meves les seves paraules): "Alguns polítics busquen rendiment electoral fent grans els petits problemes, o fins i tot creant problemes on no n’hi ha. Si el país ha d’estar sempre sotmès a un estat d’agitació permanent. D’inquietud. De tremendisme.

Amb mi que no hi comptin!."

La pressió Fiscal a l'OCDE i els fans de Suècia

2009-09-08T19:59:00.002+02:00

Pressió Fiscal: Segons l'OCDE, la pressió fiscal es defineix com la part de la riquesa d'una economia que és recaptada per l'administració pública. Es calcula com el quocient de la suma d'impostos (directes i indirectes) més cotitzacions socials respecte el Producte Interior Brut. Es diferencia de la pressió tributària pel fet que aquesta última no inclou les cotitzacions socials.

La pressió Fiscal del 2007 a l'OCDE publicades avui, a Espanya era del 37,08 i a Suècia del 48,20; no cal ser cap "Cum Laude" en Econòmiques per veure una significant diferència, oïc?...

Doncs tot bé al cas a que, si fem un xic de memòria, en el decurs de les passades campanyes de CIU per la Generalitat, o per les del Govern Central, en nombroses ocasions va donar com a model de referència i a seguir l'estil de fer política de Suècia... i això em fa recordar que recentment han continuat fent referència pel que fa al sistema educatiu, i a més els del PP se'ls han afegit per copiar el sistema de regulació de la prostitució, violència al carrer, i d'altres cosetes...

Doncs... si tant els hi agrada el model de Suècia, on hi troben el problema pel que fa a la pujada de la pressió Fiscal?...

L'home corrent, quan emprèn una cosa, la fa malbé per tenir pressa en acabar-la. Lao-Tse

2009-09-05T10:19:00.001+02:00

Coincideixo plenament amb l’ideal per fer Política i per viure que ens explica En Antoni Gutierrez-Rubí Assessor amb comunicació especialitzat amb Política, a l’article que publica avui El Periódico i el qual transcric a continuació.

5/9/2009 EL NECESSARI EQUILIBRI EMOCIONAL (El Periodico Online)

La política meditada

1. • El socialisme democràtic, amb base sociològica, no pot ignorar la faceta espiritual de la persona

ANTONI Gutiérrez-Rubí*

En el món de l’empresa innovadora, la pràctica de la meditació regular i freqüent es va imposant amb naturalitat, i de la mateixa manera es promouen espais de silenci per poder mirar l’entorn (i mirar-se) amb dosis més grans d’imparcialitat i equilibri. La meditació obre, cada vegada més, les oportunitats cap a una gestió de les organitzacions en la qual les emocions tinguin un paper més valorat i reconegut al mateix nivell que les aptituds i les actituds.
L’estrès i l’ansietat, per exemple, s’han convertit en una de les causes més grans de falta de competitivitat i de baixa laboral. Si hi afegim la falta de relaxació i de descansos adequats, es produeix un alarmant descens de la nostra energia vital, que evidentment condiciona el nostre estat d’ànim i aquest, alhora, el nostre comportament i rendiment globals.

El context de crisi, amb els seus escenaris d’incertesa i complexitat, ha castigat durament els delicats equilibris emocionals que la vida moderna exigeix a les persones. «No he parat ni un minut», és la frase recurrent que reflecteix una ocupació constant, sense pausa (descans) ni silencis (reflexió), cosa que perjudica enormement la qualitat de qualsevol tasca. Les empreses s’han adonat del potencial que per a la productivitat i la innovació tenen el silenci reflexiu i la calma serena.
Mentrestant, la política sembla que ignora totes aquestes consideracions i menysprea la meditació i la cura de l’esperit com a estructura medul·lar del caràcter dels nostres representants. La dimensió espiritual de la persona, per exemple, no pot ser ignorada, tampoc, des de l’esquerra renovadora, i molt menys encara des del socialisme democràtic, que té una base electoral i sociològica de cultura catòlica molt àmplia i un ancoratge històric amb les comunitats de base cristianes i els sectors renovadors de la jerarquia.
Però no estem parlant de religió ni d’esglésies. S’ha de multiplicar els gestos cap a les comunitats laiques i creients que estan compromeses amb l’acció social, sí; però també acostar-nos amb respecte i interès cap a altres espais de transcendència espiritual no específicament religiosa.
Fins ara, l’esquerra s’ha mogut amb un reduccionisme simplista, en el qual considerava tot allò que era espiritual com un fenomen merament religiós. Gran error. L’espiritualitat, entesa com el sentit que donem a les coses i a la nostra vida, permet fer residir en valors i principis els autèntics reguladors del nostre comportament. I aquí és on rau el seu potencial per a la política. Un gestor públic ha de ser una persona de densitat moral i ètica, i per aconseguir-ho és imprescindible una actitud reflexiva i pausada i una vida interior rica i equilibrada.

La política, amb els seus ritmes mediàtics i la seva immediatesa tàctica, allunya massa vegades els nostres representants de la ponderació i la distància imprescindibles. Ningú reclama, per exemple, temps necessari per avaluar una resposta adequada, per estudiar una proposta, per pensar-la amb calma. És com si la distància cautelar, que tantes vegades hauria de guiar l’actuació pública, fos un demèrit o un defecte. Ben al contrari.
Hi ha un nou espai per a la política meditada. La ciutadania ho està demanant a crits. La meditació, el silenci, el retir, l’estudi, han d’estar presents en la vida política i en els nostres líders. Necessitem polítics amb més capacitat d’escoltar el seu interior i de compartir experiències de profunda i intensa concentració personal. Una espiritualitat humana, profundament humanista, com a base d’una altra política.
Necessitem líders reflexius, capaços de meditar, de buscar en el seu equilibri personal la força i les idees que guiïn la seva activitat. Pot ser una dimensió religiosa, però no necessàriament. Hem de fomentar les pràctiques que busquen l’equilibri i l’harmonia, com ara el ioga o el tai-txi, i acostar-nos-hi amb una nova naturalitat. A Espanya encara hi ha un prejudici latent cap a aquestes disciplines que, ignorants i petulants, alguns identifiquen com rares.
Martin Boroson, autor del best-seller Respira (Urano), ens anima a recuperar el control personal amb només un minut al dia. I recomana seguir quatre passos: crear un lloc de silenci i soledat; asseure’s en una cadira amb l’esquena ben dreta, amb les mans i les cames relaxades però immòbils; activar el rellotge avisador en un minut exacte i tancar els ulls, centrant l’atenció de la ment en la respiració fins que soni l’alarma. ¿S’ho imaginen? I encara més: ¿s’imaginen els nostres polítics amb aquest minut de serenitat?

Crec que la política necessita aquests minuts d’or. I la comunicació política, encara més. Durant l’estiu, alguns líders polítics han recomanat als seus adversaris que «es relaxin» o «es retirin a un monestir». El suggeriment, si reflectís una reivindicació sincera i incloent de la política meditada, seria un canvi notable que hauríem d’aplaudir. Però dit amb un cert desdeny i com una invectiva reflecteix un prejudici sobre el valor del retir i de la relaxació en la vida pública.
El descrèdit de la política i dels polítics té a veure –i molt– amb el deteriorament del llenguatge polític. Digue’m com parles i et diré qui ets (i com ets). Hauríem de relaxar-nos, sí; però per pensar millor i veure si hi ha alguna cosa a l’interior que valgui la pena. I, només llavors, obrir la boca.

*Assessor de comunicació

Ser del PP és el mateix que ser corrupte?...

2009-08-29T11:03:00.003+02:00

Aquest fet seria denigrant i molt insultant per molts militants del PP que paguen els seus impostos, no tenen comptes B, no blanquegen diners, paguen les seves hipoteques de vivendes construïdes legalment amb tots els seus papers en ordre, etc... com a ciutadans d'un país democràtic que som.

Però, des de la cúpula d'aquest partit, un i un altre cop s'insisteix que perseguir la corrupció, les estafes, els tractes de favor, etc... és una "inquisitorial persecución" a tots els membres del PP; però, quina culpa té el nostre sistema Judicial i Penal que hi hagi estafadors i corruptes a les files del PP?, quina culpa té el nostre sistema Judicial i Penal d'obeir el lema de la Justícia és Cega i ha de tractar a tothom per igual i sense excepció?, quina culpa té el nostre sistema Judicial i Penal que ja no hi siguem a l'època on la Justícia estamental deia que els nobles i poderosos no podien ser jutjats per plebeus ans si pels seus iguals? quina culpa té el nostre sistema Judicial i Penal que en el nostre Dret democràtic tots, i rotundament tots, restem sota les lleis, i aquestes són idèntiques per tothom?

A més, que n'ha de fer la resta d'Europa i el Parlament Europeu que el nostre sistema Judicial i Penal investigui casos de corrupció on estan implicats o obligats a declarar membres del PP i aquestos és neguin a seure en un banquet com un ciutadà més per declarà? Els draps bruts, com sempre, es renten a casa.