09 de febrer 2008

...I perquè ens hem d'amagar darrere una màscara?...

L'Albert al meu post anterior ha celebrat que mostri per primer cop el meu rostre, sap perquè ho diu, com també sap perquè no dic mai, o quasi mai, el meu nom complert...

Però, avanç d'explicar les meves raons heus aquí un petit fragment del l'obra Trovarsi de Luigi Pirandello:

" ¿Por qué ficción? No, todo es vida en nosotros. Vida que es revelada a nosotros mismos. Vida que ha encontrado su expresión. Ya no se finge más, cuando nos hemos apropiado de esta expresión hasta convertirla en la fiebre de nuestro pulso, en lágrimas de nuestros ojos, o en risa de nuestra boca. Comparen las muchas vidas que puede vivir una actriz, con la que cada cual vive cotidianamente: de una estupidez, a menudo, deprimente.... No lo advertimos, pero todos, cada día, sofocamos el florecer de quién sabe cuántos germenes de vida, posibilidades que están dentro de nosotros, obligados como estamos a continuas renuncias, mentiras, hipocresías...¡Evadirnos, transfigurarnos, convertirnos en otros!
(...)
Ahora bien, el ejecutar una acción, nunca es el espíritu todo quien la ejecuta, toda la vida que está en nosotros, sino aquel que somos únicamente en ese momento. Y, sin embargo, hete aquí que aquel acto momentáneo nos aprisiona, nos demora allí, con obligaciones, responsabilidades, de ese modo determinado y no de otro. Y de tantas semillas que podrían engendrar una selva, una sola semilla cae ahí; el árbol nace ahí, nunca podrá moverse de ahí... Todo ahí, para siempre... Este horror, justamente, yo lo estoy viviendo con los ojos bien abiertos, cada noche, frente a un espejo, cuando terminada la función me encierro en el camarín a quitarme el maquillaje.
"

No és que la meva vida sigui una farsa, no és que per la meva feina hagi d'amagar els meus ideals (el meu cap, sol el meu cap, sap que soc militant socialista) és que en el fons, molt en el fons, soc covard.

Aquí a Lleida, més que res als pobles, dir que ets socialista es sentir directament el rebutj i menyspreu de la gent; som com una mena de leprosos que estem envaint l'espai vital de qualsevol català de tota la vida que voti sobretot a CIU i, depenent de la població a ERC, ens consideren un partit massa espanyolista i els seus únics arguments són les ofenses i dir que som igual que el PP.

Però, a diferència dels militants del PP, nosaltres no ens creiem Deus que estan per sobre de qualsevol ésser viu que no pensi com ells, i preferim restar en el anonimat donant senyals de vida i lluitant per la causa quals vulgars il·legals treballant des de la clandestinitat, darrere un teclat de PC tot escrivint cartes amb pseudònims a la premsa, o fent un blog a internet. I dic nosaltres perquè sé que en aquesta auto-imposada foscor ens hi trobem molts.

De debò que m'agradaria entrar al vestidor i desfer-me del maquillatge i oblida'm del paper que he de fer cada dia, però, tant de temps interpretant al mateix personatge ha fet que tingui pànic escènic i no em recordi del guió del meu veritable jo.

Tant de bo arribi el dia que hom consideri al PSC un partit català 100% i ningú s'hagi d'amagar perquè el fan sentir traïdor al catalanisme que sentim tots.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Pel que veig ho atribueixes a parts iguals a una manca d'autoestima i als efectes historics clientelars. No creus que això és modificable amb les noves generacions i els nous plantejaments en política? Jo n'estic convençut tot i no ser fàcil

Martín L. ha dit...

És per aquest precís motiu el meu desitj final, perquè, poc a poc em sento amb més força de donar la cara, i a dalt hi ha bons polítics que si que creuen i volen continuar comptant amb les bases per donar la força que es mereix el socialisme a tota Catalunya; i les nostres joventuts tenen aquesta força i empenta de sobres.
Potser algun dia m'atreviré a fer un discurs i tot... (l'Albert si llegeix això de segur que es partirà de riure)

Unknown ha dit...

si ens l'estàs fent el teu discurs, ens dius el que molts pensen, felicitacions!