14 novembre 2009

Espècie nocturna

Observant la nit
sucumbia al poder que els humans
donem a la seva foscor.
Serena,
com una mare contemplant
al seu fill que dorm.
Pausada,
com la Natura esperant
el seu més de floració.
Alerta,
com la pantera que guaita
la seva presa.
Esperant,
no se pas el què,
no hi ha res que esperar.
La foscor no em fa por,
tant sol ens fa por el desconegut;
potser per això la humanitat
dorm tranquil·la a les nits
fosques i serenes.
A la llum del dia
tot es veu més clar...
Segur?....
Massa llum ens pot enlluernar.
No estem pas acostumats.
Paranoies i conspiracions
envolten el nostre enlluernament.
La ceguera que ens produeix
ens fereix inútilment.
Amb unes ulleres que
ens retornin a la nostra necessària foscor,
tot ho veiem millor.
Mai ho reconeixerem,
però..., som, i volem ser, espècie nocturna.
Leptis

13 novembre 2009

Dedicada a tots aquells que es dediquen a la política tant sol "¡Para forrarme!"...e

Escolteu bé la lletra perquè no te desperdici....

08 novembre 2009

Pensament d'un socialista, en aquest cas, francés.

La nostra crítica consisteix en retreure als altres el no tenir les qualitats que nosaltres creiem tindre.


Jules Renard

07 novembre 2009

Fòbia social

Resulta incoherent ser socialista i alhora patir fòbia social, però, és millor per un socialista patir això que robar a aquell pel qual ha de treballar...

No és pas de lladres que anirà el present escrit, d'aquest assumpte s'encarrega la nostra justícia que no es tant dolenta com moltes vegades "alguns" per conveniència volen fer creure.
M'ha costat molt admetre que pateixo aquesta fòbia, sempre m'he excusat que era timidesa i punt, però, ja estic farta de tantes mentides al meu voltant, ara, ni tant sol de mi, penso tolerar un sol engany.
Vaig començar a escriure aquest bloc tot desitjant que, tant de bo, a algú li fes gràcia els posts escrits, i les visites i comentaris em diuen que a algú, algun cop, li han arribat; tot un gran pas en les meves relacions amb els altres. I alhora he descobert que l'individualisme també fa palesa en aquest món. Es respira un aire de competició per veure qui és més llegit, o qui col·lecciona més premis o reconeixements, o qui acapara el major nombre de visites, o qui escriu més posts o te més comentaristes assidus... i jo em pregunto: La gent escriu perquè li agrada, o perquè vol ser algú reconegut?...
A les diferents xarxes socials també vaig intentar entrar com a teràpia de xoc per vèncer la meva fòbia social, encara va ser pitjor. Mai faig anar el meu nom complert perquè per mi és una forma d'amagar-me de la meva estimada i alhora temuda societat, com a molt a blocs on qui escriu es mereix un respecte per la seva trajectòria professional, treball i dedicació escric nom, cognom i inicial del segon cognom. En aquestes xarxes vaig fer anar un pseudònim i vaig dir de mi tant sol allò que no considero transcendental (com diria Kant); però, molts, per no dir tots, ho explicaven absolutament tot sobre ells "-jo, jo, jo, jo, jo...", ben pocs vaig trobar de diferents, ben pocs vaig llegir que parlessin en plural, ben pocs tractaven d'assumptes que de forma coherent i cohesionada formessin part d'un ample entorn social... de nou l'individu tornava a ser el principal protagonista "Jo i tot allò que jo soc, jo tinc i jo vull"...
I de nou em pregunto: estarà la nostra societat patint fòbia social i, a l'igual que em passava a mi, no ho vol reconèixer?...
O encara més trist i preocupant per socialistes i ments d'esquerres (pels de dretes seria el gran xollo i sense haver-s'ho de currar): estarà la societat en perill d'extinció i s'imposarà l'individualisme enlloc de l'estatisme actual?...

02 novembre 2009

A veure si us faig riure...

Els troben tres Ingeniers de Camins, un americà, un francès i un espanyol; estan intercanviant idees dels seus particulars estils alhora del disseny de carreteres.
Comença l'americà:
-Els americans quan dissenyem carreteres ens agafem el mapa i tracem rutes ben llargues, planes i rectes, d'aquelles tant avorrides que hi ha per dormir-se i tot, però, ens agrada conduir molt tranquils i sense ensopegades.
Continua el francés:
-Doncs a nosaltres els francesos ens agraden les carreteres envoltades d'arbres i natura, amb moltes zones de descans on conduir esdevingui tot un plaer sense esgotament, amb les corbes i pujades imprescindibles per no alterar gaire la natura.
I l'espanyol, que se'ls mirava sorprès de tants miraments, diu:
- Nosaltres els espanyols ens ho fem més fàcil, fora complicacions: aviem la cabra de La Legión, per allà on ella vol passar nosaltres la seguim i anem marcant la carretera, i a cada lloc on fa una cagadeta, allí hi plantem una rotonda, i ja està!.

31 octubre 2009

Les paraules també prenen mal

Deixeu-me que us escrigui un capítol del llibre d’Erik Orsenna, entre d’altres coses membre de l’Academia Francesa (a Trifó segur que li agradarà), titulat L’illa de les paraules. És, o no, un conte per nens on els ajuda a apreciar el valor de les paraules.


Tretze

Les paraules dormien.

S’havien posat a les branques dels arbres y ja no es movien. Caminàvem poc a poc per la sorra per no despertar-les. Jo, tota ximpleta, afinava l’oïda: m’hagués agradat tant desvelar els seus somnis... M’agradaria saber que els hi passa pel cap... Per descomptat que no sentia res. Tant sol la remor de l’onatge al nostre darrere, rere un turó. I un vent lleuger. Potser tant sol la respiració del planeta Terra tot avançant en la nit.

Ens apropàvem a un edifici mal il·luminat per una creu roja que feia pampallugues.

- Això és l’hospital – xiuxiuejà el Sr Enric.

Em vaig entristir.

L’hospital? Un hospital per les paraules? No ho podia creure. Vaig sentir vergonya de cop i volta. Alguna cosa em deia que els responsables dels seus patiments érem nosaltres, els humans. Ja saps, com de les morts dels indis d’Amèrica, causades per malalties dutes pels conqueridors europeus.

En els hospitals de paraules no hi ha recepció ni infermeres. Els corredors estaven deserts. Tant sol ens feien de guia les resplendors blaves de les làmpades. Tot i la nostra cura, les nostres sabates cruixien per sobre el parquet.

Com de resposta, vam sentir un soroll molt dèbil. Dos cops. Una suau queixa. S’escolava per sota d’una porta, com una nota rellisca discretament, per no molestar.

El Sr Enric em llançà una ràpida mirada tot decidint-se a entrar.

Allí es trobava, immòbil al seu llit. Era una frase molt petita i molt coneguda, massa coneguda: T’estimo.

Dues paraules primes i pàl·lides, molt pàl·lides. Les set lletres ben just si sorgien per sobre la blancor dels llençols. Dues paraules unides per llurs tubs de plàstic a una sonda plena de líquid.

Em va semblar que la frase ens regalava un somriure.

Em va semblar que ens parlava.

- Estic un xic cansada. Crec que he treballat massa. He de reposar.

- Au vinga, T’estimo – li va respondre el Sr Enric – ja ens coneixem. Amb la de temps que fa que rodes... Ens enterraràs a tots. Uns dies de descans i com nova.

Desprès es va passar una bona estona dient-li tota aquesta colla de mentides que per costum es diuen als malalts. El Sr Enric li ficà al front un guant de bany mullat amb aigua freda.

- De nit és un xic més dur. Durant el dia, les altres paraules venen a fer-li companyia.

“ Un xic cansada”, “ un xic més dur”... T’estimo tant sol es queixava a mitges i afegia “ un xic” a totes les frases.

- No parlis més, descansa. Ens has donat tant... Recupera les forces que ens fas molt de falta.

I el Sr Enric li cantà a cau d’orella una dolça cançó.

- Vine, Joana, anem-se’m. S’ha quedat dormida. Tornarem demà.

- Pobra T’estimo. Aconseguiran salvar-la?.

El Sr Enric estava tant afectat com jo.

Les llàgrimes se’m feien un nus a la gola, però, no es sortien de arribar als meus ulls. Duem al nostre interior llàgrimes massa pesades. Aquestes mai les podrem plorar.

- T’estimo... tot el món diu i repeteix “ t’estimo”. Et recordes del mercat?. S’ha d’anar amb molt de comte amb les paraules. No repetir-les a la babalà. Ni fer-les anar sense cohesió, unes per unes altres, tot dient mentides. Ans, les paraules es gasten. I de vegades es massa tard per salvar-les. Vols que visitem d’altres malaltes? – El Sr Enric em va mirar – No et desmaiaràs ara, oic? .

I, tot agafant-me pel braç, em va treure de l’hospital.

Els delinqüents? A la garxola, amb manilles i punt.

Doncs si! I com a mínim un partit que sent i vol defensar uns ideals ha de fer fora ipso facto als membres corruptes que fan anar a aquests amb l'únic propòsit d'omplir-se les butxaques; com va dir crec que era Trillo del PP al prendre el seu escó de diputat "¡Ahora me voy a forrar!", o una expressió semblant, doncs continua tant ample en el món de la política i a sobres defensarà que no tots son iguals!...

Es per això, tot i la vergonya de tot plegat pel cas Pretòria i es dona per suposat que encara no ha sortit tot, que el PSC ha optat per expulsar directament del partit als implicats, com va fer en el 1992 amb el tal Luigi per alguna cosa semblant en la que també va fer tractes amb membres de CIU que encara militen i militaran (i que ves per on també porta bigoti!....).
I el tracte rebut pels sospitosos de delinquir i ara delinqüents, el considero perfectament correcte i legal, quina diferència troba Duran i Lleida entre un Senegalès que ha fet un furt d'un tros de formatge, sense violència, d'un supermercat i se li han tirat a sobre dos mossos d'esquadra apuntant-lo amb les pistoles, llençant-lo a terra i emmanillant-lo (això ho vam presenciar diversos testimonis a la Plaça Europa d'aquí Lleida ciutat farà cosa de dos anys) entre uns delinqüents que han sostret de les arques públiques, en aquest cas Ajuntaments, un munt de milions d'euros?... Jo tant sol hi trobo que es va fer un abús de poder exagerat amb un noi que tenia gana; que no es correcte el que va fer? D'acord, però, no es mereixia aquesta humiliació.
El que si que trobo abusiu i ofenós per tota la ciutadania és que un delinqüent com es va declarar (delinqüent: el que comet delictes) el Millet volti passejant tant tranquil pels carrers i encara no se li hagi fet cap judici. I també trobo de presa de pel per tots els catalans és que no es faci fora d'un partit a membres que han acceptat suborns, diners de procedència dubtosa, han comés delictes com tractes de favors, enriquiment ilegítim, estafes, i tota mena de incongruències pels càrrecs públics exercits.
Com pretenen els membres d'aquests partits, que ja els hi està bé tindre a estafadors en les seves files, fer creure a la població que no tots el polítics són corruptes, i que la seva feina es vetllar pels interessos de la població?...
Francament, quan veus que som quatre els que volem "Mans netes" i "Transparència" i hi ha partits, tots de dretes pel cert, que protegeixen als seus delinqüents i a sobres els volen netejar l'imatge i treure llenya al que han fet... decideixes que vols que es produeixi el Canvi Climàtic ja, per tornar a començar de nou tot partint de cero.
Soc pessimista i catastrofista, d'acord!, però, no es que em deixen cap mes altra opció.

29 octubre 2009

Qui el va parir en Millet!

Bé, el Millet i uns quants més, que d'estafadors està ple aquest món... per desgràcia pels únics que ho paguem tot directa o indirectament.
Almenys les ganes de riure no ens les poden robar i farem mofa que és l'únic que podem fer en defensa pròpia.

Siiiii! Jo també soc de Barcelona!

SOM DE BARCELONA
Vaig a cantar aquesta cançó amb tots els meus amics
i som tots de Barcelona.
L'amor és un sentiment que no entenem
però volem regalar-t'ho.

Anem aconseguir les estrelles
Anem a aconseguir-les pel teu cor quan arribi la nit
I et portarem l'amor,
I seràs un de nosaltres quan arribi la nit.

(I es torna a repetir tot)


Val!, d'acord! La traducció és patètica, espatlla la cançó, però, som molts els nats a Barcelona que ens trobem fora, però, ens agrada gaudir-la; i son molts els no nats que la gaudeixen com a seva.
Ep, a tu també et conto Albert Arquè!
La llàstima es que cada cop hi hagi més esnobs i impresentables entre la seva població, el sol fet que sigui la capital de Catalunya no vol dir que ells siguin els fills de Deu i la resta de catalans siguem els seus subordinats... alguns ja m'entenen!...