No n'hi ha prou amb la felicitat exigim eufòria...

Eufòria (Mazoni)

Com insectes suïcides volant cap a la llum que els fregirà
seguim profetes i flautistes com un ramat de cabres
Perseguim el plaer perquè no ens falta de res
però al comptat de Wales els joves es pengen dels arbres

Quan sortim a la nit no entrem mai en un local amb poca gent
i no ho entenc perquè després només parlem entre nosaltres
Però ara no em diguis res que m’espatlles el morat
el morat és per mi sol no puc donar res als altres

Hi ha algú que em pugui dir com sortir d’aquest torbament
com es pot viure intensament sense ser esclau del desig?
No som memòria ni trajectòria tan sols un punt aïllat
no n’hi ha prou amb la felicitat exigim eufòria
no n’hi ha prou amb la felicitat exigim eufòria

Si quan la veus l’únic que et passa és que tens ganes de plorar
hi ha alguna cosa dintre teu que et xucla la poesia
Si per voler-ho tot, t’has de quedar sense tu
no és tant voler sinó saber a què renuncies

Hi ha algú que em pugui dir com sortir d’aquest torbament
com es pot viure intensament sense ser esclau del desig?
No som memòria ni trajectòria tan sols un punt aïllat
no n’hi ha prou amb la felicitat exigim eufòria
no n’hi ha prou amb la felicitat exigim eufòria

Lamentablement és així i no ho volem canviar a cap preu, quina pena que no estiguem feliços amb tot el que el món ens proporciona i enlloc d'adaptar-nos a la Terra hagim d'adaptar per activa i per passiva aquesta a nosaltres, quina pena que el concepte de felicitat el tinguem espatllat i sense diners no contemplem ni volem admetre cap més altra forma de felicitat; quina pena que enlloc de pensar més que mai, voluntàriament escollim pensar menys; quina pena que els savis no vulguin compartir els seus coneixements amb nosaltres malgrat sentir-se desplaçats per tanta vulgaritat, per sort sempre hi haurà persones qui els vulguin escoltar, però, si es neguen a compartir, ells mateixos cauen en aquesta invasiva mediocritat.

No s'arriba a gran home si no es té el coratge d'ignorar una infinitat de coses inútils.

Carlo Dossi