01 de novembre 2008

No somniar

Algú algun cop em va preguntar: Perquè estàs tant en contra dels somnis i de somniar?, perquè et molesta tant sentir dir “no s’ha de deixar de somniar mai”?... i la resposta l’he trobat de cop i volta remenant entre les llibretes que la meva mare guarda de quan anàvem a estudi.
Es tracta del conte de La Lletera:

La Lletera, amb el seu càntir de llet, ben posat al cap sobre el coixinet, pensava arribar sense obstacle a la ciutat.
Caminava a pas llarg, lleugera i remenava en la seva imaginació el que en trauria de la llet i la manera d’emprar-ho.
Compraria un centenar d’ous, i en faria tres pollades; amb tot d’atencions, tot aniria bé. “És senzill, es deia, criar els pollets al voltant de la casa; per molt llesta que sigui la guineu, em deixarà prou per a comprar un porc. L’engreixaré, és qüestió d’una mica de segó. En comprar-lo ja serà prou gran; En revendre’l, em valdrà molt bons diners. I qui m’impedirà, valent-me tant, ficar a l’estable una bona vaca amb el seu vedell, i veure’l saltironant al mig del ramat?”.
En dir això, la Lletera saltà també, plena de goig i ensopegà amb una pedra del camí. Cau el càntir i es vessa la llet. Adéu vaca i vedell! Adéu porc! Adéu pollets! La dama de tants béns, mirant amb ulls afligits la seva fortuna per terra.

Sempre s’ha interpretat aquest conte com la dita catalana que diu: “No diguis blat fins que sigui dins del sac i ben lligat”, referint-se que no facis plans de futur si depenen d’altres factors, però, jo li vaig trobar una altra explicació i és la que sempre he mantingut: si vas somiant mentre camines no t’adones de les pedres que hi ha al teu davant i ensopegues tot trencant-ho tot.
Als meus 7 o 8 anys, sense adonar-me, ja vaig aplicar la Navalla d’Ockham i li vaig trobar l’explicació més simple i, per mi, més raonable. I és cert, i potser cruel si us considereu romàntics, a la vida el moment de somniar tant sol ha de ser mentre dorms físicament. Respecto que els romàntics es passin el dia en un núvol mirant les coses belles de la vida, o extasiats amb quatre boniques paraules, però, desprès quan aterrin que no es queixin si, aquesta, els ha tractat a puntades perquè la seva negació i fugida de la veritable realitat no els ha solucionat pas res, no poden culpar desprès als altres de les penes que s’han buscat per no fer res per evitar-les. No sóc freda, sóc sensata i ara podria explicar el de La Cigala i La Formiga...
A la vida sempre s’ha de tocar de peus a terra i treballar per ara, demà i els somnis tant sol son excuses per eludir el, Ja!.