Una capsa, tot el que recordava o volia conservar o duia en aquella capsa de llauna amb velles pintures que enyoraven haver estat l’emblema d’una marca de té... aquella capsa que l’avia, la mare del pare, mai em va deixar tafanejar.
Cada nit avanç de dormir la repassava, velles cartes d’algú que rellegia com si passes el rosari, fotos que no vaig saber mai de qui eren, retalls de diari i de revistes, una vella radio on sempre havia escoltat les radionovel•les i a la Francis, pobra si hagués sabut que era un home; algunes peces de roba de nens petits, un llibre cansat de ser llegit i uns caramels.
L’observava tot fent-me la dormida, allò era el seu tresor, no va tenir la mala sort de patir Alzeimer, però, si tenia por d’oblidar i crec que això l’empenyia a emprendre cada nit el mateix ritual: treure del fons de la maleta la vella capsa de llauna.
Sempre viatjava, li agradava de tenir als fills escampats per tot el país, era una forma de veure món de franc. Canviava de roba, canviava de maleta, però, la capsa no la canviava mai, era la seva amiga, la seva companya de viatge, qui no la feia oblidar qui havia estat i qui era, i la que, si esdevingués el cas, no la faria oblidar mai de qui va estar.
La tieta un dia se la va trobar dormida i abraçada per sempre a la seva capsa de llauna, així la vam enterrar en un cementiri, on, com al seu home i fill morts en un accident mentre viatjaven amb ella, com a la seva família a ves a saber quina cuneta, ningú l’anirà a visitar mai més perquè ara et fan fora tot i estant mort si no pagues el lloguer...
Però, juntament amb la capsa, la seva amiga, no hi ha dia que no la recordem tots, i a l’avi i a l’oncle no coneguts, i a la resta de família que no cal anar a buscar; per no oblidar qui som tant sol ens cal una capsa.
20 de desembre 2008
La capsa
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
Maca, molt maca reflexió, en el record i bona cançó.... Feliç solstici!
Mercés! Penso que ja et vaig explicar una mica el particular que era l'avia paterna, capaç de travessar serres mig descalça fent contraban de tabac per dur quatre duros per donar de menjar als seus fills mentre l'avi treballava més barat que algú altre pel Senyorito del poble... i desprès diuen que els andalusos son una colla de mandrosos... no tots els andalusos son Senyoritos.
Ni tots els andalussos mandrossos ni tots els catalans treballadors, ni els uns malgastadors ni els altres garrepes, són tòpics que algún escriptor va deixar escrit i van fent aquelles imatges que esdevenen tradicionals. En el teu escrit has honorat als avantpassats, però també has fet honor a la teva història a les histories que, com diu Vicenç Navarro, són les que fan veritablement la història i és el que cal recordar en el moment en el que el sol flirteja victoriòs amb els cels el dia 21 de desembre.
També és una forma de dir que el únic que ens fa feliços és tot allò que ens emportarem, els records del llarg de la nostra vida, doncs, de segur que no val la pena que aquestos sempre siguin positius enlloc d'amargar-nos amb mals records?. No la vaig voler veure, no puc sofrir veure morts, però, tots confirmaven que va morir tranquil·la i feliç tot abraçada a la capsa, com si sabés de segur que aquella seria la seva darrera nit.
Publica un comentari a l'entrada