11 d’abril 2009

No és ningú qui t'ensorra tant sol ets tu.

De vegades arriba un moment
que et fas vell de cop i volta
sense arrugues en el front
però amb ganes de morir
passejant pels carrers
tot té igual color
trobo a faltar quelcom
no se pas si serà l'amor
Em desperto per les nits
entre una gran confusió
és tal la malenconia
que està acabant amb mi
sento que em torno boig
i em submergeixo en l'alcohol
les estrelles a la nit
han perdut la seva esplendor
He buscat en els deserts
de la terra del dolor
i no he trobat mes resposta
que miratges d'il·lusió
he parlat amb les muntanyes
de la desesperació
i la seva resposta era solament
l'eco sord de la meva veu.

Fernando Pessoa va pensar un cop: Mai estimem a ningú: estimem, només, la idea que tenim d'algú. El que estimem és un concepte nostre, és a dir, a nosaltres mateixos.

Aquesta cançó i post va dedicat a un bon amic que es troba desolat perquè la promessa el va deixar, i tota noia que troba ara no li fa cas, es sent debatut, i alhora enamorat, però, no és conscient del que veritablement troba a faltar és a ell mateix... ho deixo per escrit per si mai ho arriba a llegir,però, si no surt del plànol on es troba, tant sol s'esfonçarà i punt.
Mai m'ha agradat que li tirin tantes floretes al concepte Amor, ho trobo tant superfical i alhora una forma tant falsa de demostrar altruisme, quan en realitat tant sol pensem em nosaltres mateixos... En Pessoa ho va dir ben clar, jo mai ho he pogut explicar tant bé i sempre he semblat una insensible. Altruisme si que és la veritable forma de donar-ho tot per algú altre, i aquest fet tant sol té aquest nom, i ho fas perquè així ho sents.

3 comentaris:

Trifó de Vernet ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Martín L. ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Fernando Pessoa!? ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.