25 de desembre 2007

Els rius més profunds son sempre els més silenciosos.

Curcio

Una de les noticies que m’ha agradat, perquè sobtat, doncs, la veritat és que no, és la que avui surt a l’edició digital de El País:

Regalos con mensaje

Montilla agasaja a sus consejeros con dos libros: 'El arte de callar' y 'Un hombre de palabra'

MIQUEL NOGUER - Barcelona - 24/12/2007 El País

Que al presidente de la Generalitat no le gusta hablar por hablar lo sabe del primero al último de sus consejeros. Por si a alguno le quedaba alguna duda, José Montilla ha aprovechado el regalo navideño que todos los años ofrece a sus colaboradores para recordarles su máxima de rigor y discreción. Dos libros les ha regalado el presidente. Los títulos hablan por sí solos: El arte de callar, del abate Dinouart, y Un hombre de palabra, de Imma Monsó.

No tinc el gust de conèixer al President Montilla, i no és pas perquè no sigui accessible, bé, ara potser si, però no fa gaire temps enrera si la meva timidesa no hagués estat superior a la seva, potser haguéssim tingut un xic de conversa en una de les seves visites a Lleida. En especial m’agrada la seva serenor i el peculiar estil de desconcertar a la gent, perquè no saben si li estan tocant el punt feble, o simplement passa de tanta superficialitat; definitivament té el “poder” de mantenir l’anonimat del seu interior.

…Los consejeros más proclives a contar indiscreciones se sentirán aludidos.

Jo diria més, consellers i polítics diversos de qualsevol àmbit i/o regió, hi ha uns quants que tenen el gran problema de no saber quin és el moment més adequat per callar…

Quizá también algún comentarista político se sienta interpelado por lo que escribió este religioso francés en 1771: "La furia por hablar y por escribir sobre la religión, sobre el gobierno, es como una enfermedad epidémica, que afecta a un gran número de cabezas entre nosotros. Tanto los ignorantes como los filósofos del día han caído en una especie de delirio".

Han passat molts anys, però, com els humans ens neguem a llegir llibres de tota mena, no volem aprendre dels errors passats i tant sol actuem per instint, doncs l’historia es va repetint un i altre cop.

Ens agrada tant sentir-nos, sentim una eufòria tal quan ens escolten que, amb qualsevol àmbit tots cometem el mateix error de no saber callar a temps, i el que és més trist de tot, com en realitat hi ha ben poques persones d'honor, no sabem o no volem reconèixer els nostres errors i demanar perdò.

La veritat és, que és relativament fàcil crear concòrdia entre tots nosaltres, però, per variar, preferim complicar-nos la vida avanç de ser descoberts en les nostres errades.

2 comentaris:

Albert Balada ha dit...

Amiga meva, un cop més m'agrada la teva virtut, ets capaç de dir sense dir, de comentar des de la més pura essència de la comunicació, aquest és el meu regal de solstici per a tu. Es un honor compartir amistat, t'ho ben asseguro.

Martín L. ha dit...

La veritat sempre és al davant nostre, sol cal veure-la, i és amb això al que li dedico el meu temps lliure, a descobrir la veritat de cada persona.
Tant sol dic allò que les persones em deixen veure de la seva veritat, i si algú enganya, no m'ho fa a mi, s'ho fa a ell mateix.
Tothom pot llegir "entre línies" tant sol es qüestió de voler-ho fer.
És aquesta la veritable comunicació: saber llegir allò que no està escrit.
No es cap honor compartir amistat, es un acte natural, incondicional, el compartir part de la vida amb persones que t'aprecien sol pel fet de ser tu, i et ben asseguro que aquest acte amb general és artificial i condicional amb moltes persones.
A mi també m'agrada que vulguis compartir part del que ets amb mi.