La veritat i la solidaritat son dos elements claus que permeten als professionals dels mitjans de comunicació convertir-se amb promotors de la Pau.

Joan Pau II

Ara farà un any que Philippe Dutilleul, va realitzar el documental-ficció a la RTBF sobre la independència de Flandes, Bye-bye Belgium, i al El Periódico avui li dediquen una entrevista, que voldria extraure uns quants comentaris.

Philippe Dutilleul: "La televisió empobreix la gent"

Ha participat al CCCB en el Miniput, la mostra on es presenten els programes més innovadors de la televisió

HELENA GARCIA MELERO El Periódico 16/12/2007

--Vostè és un farsant?
--No, només sóc un periodista de documentals.

--Però vostè va mentir a un munt de gent.
--No és cert, perquè durant l'emissió de Bye Bye Belgium hi havia senyals que indicaven que no estàvem parlant de fets reals. A més, abans i després del programa vam informar que allò no s'ajustava a la realitat i que era ficció.

Això em recorda una explicació que vaig sentir ahir en una conferència sobre Política i Mitjans de Comunicació, on el ponent i també director d’opinió d’aquest diari Carles Pastor ens deia que en nombroses ocasions es veien obligats a dir “fonts properes a tal o qual partit ens han notificat que...” tot fent una denúncia, perquè sol amb el fet que no hi figuri cap nom se li pot proporciona a un periodista poc ortodox cert poder per manipular una informació... en aquest cas no ha estat cap manipulació de cap notícia, però, els efectes van resultar:

--Si informaven que tot allò era ficció, per què s'ho va creure la gent?
--He de dir --sento la falta de modèstia--, perquè el programa documental estava molt ben fet. Però l'altra gran raó és que en el cap de molts belgues francòfons hi ha la creença que un dia o altre Flandes declararà la independència i se separarà de Bèlgica.

--Què pretenien?
--Provocar un gran debat sobre el futur de Bèlgica, que viu un procés de lenta desintegració. Per això ens semblava interessant que aflorés la polèmica des del punt de vista dels ciutadans, no només polític.

Per altra banda Josep Carles Rius, degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya, va manifestar que “...els mitjans tenen més poder que els polítics i això és un error pel sistema democràtic.” , i tal i com continua l’entrevista ens confirma aquesta afirmació:

--Vostè va dir a l'audiència: "Sou uns idiotes".
--Era una manera de dir: "Perquè surtin a la tele, les coses no són més veritat. És una realitat, una interpretació de la veritat, però no és la veritat". Per als que s'ho van creure, va ser una lliçó molt interessant sobre què és ser crític.

--Amb quins elements es va jugar per arribar a enganyar fins a aquest punt?
--Bàsicament, amb els que donen més credibilitat: els telediaris i els presentadors estrella de la cadena, que van fer exactament el seu paper. Amb la complicitat d'alguns polítics i reportatges que, sense ser certs, podien ser versemblants.

I com a conclusió remarcaria amb les paraules de Milagros Pérez Oliva, redactora en cap de El País, tot fent referència a John B. Thompson i al seu article La Teoria de l’Esfera Pública publicat a Voces y Culturas Nº10 “... hi ha una gran necessitat per part dels polítics d’utilitzar els mitjans de comunicació.” Per tant, d’això es podria deduir que tothom en part és culpable que la societat civil estigui força perduda, perquè existeix la percepció que es fa més política des dels mitjans de comunicació que des dels mateixos partits (reflexió que feia Ferran Mascarell, exconseller de Cultura, conseller delegat de RBA Àudio-visuals) i això ocasiona la necessitat que el ciutadà ha d’estar més preparat i format per autorregular-se alhora de fer una destria per saber de totes quina és l’informació veraç.

La total desconeixença d’ideals, i la constant insistència de comunicar com si tothom estigués instruït en el món de la política al mateix nivell, crea en el ciutadà una desconfiança i l’errònia creença que tots els polítics i partits són iguals; tot allò que ens és desconegut sempre ens fa por i desconfiança.

Per descontat que aquesta és la meva deducció, la d’un ciutadà mig i amb coneixements bàsics de política i mitjans, però, tot i no sentir-nos cristians, i si féssim cas a les paraules del titular dites per Joan Pau II?...