19 de gener 2008

Qué és l'avarícia? un seguit de viure en la pobresa per por a ser pobre.

San Bernardo de Claraval

Passejant ara per l'Eix Comercial de Lleida, al ben mig de la bullícia de compres frenètiques, m'he aturat uns instants a observar una escena: un home d'uns seixanta pocs, agenollat demanava per la seva dona malalta, que no tenien casa i vivien com podien de la clemència de la gent, una nena de pocs anys, set com a molts, s'ha deixat de la mà de la mare i li ha donat allò que per ella era un bé preuat, un caramel... l'home li ha donat les gràcies a la princeseta i ella li ha respòs - La meva mare també em dona quan estic malalta i em fa trobar millor!... i ell ha plorat.

Segurament moltes persones hauran pensat que tot allò s'ho inventava per agafar diners i beure, potser si, però, si aquest home enganya i beu no ens pren el pel a tots, va ser a ell, com a molts, que potser el van prendre el pel en una època on treballar o era tot i ningú pensava en el demà, com tampoc molts no es preocupaven per pagar una seguretat social als seus treballadors, o els informava que se l'havien de pagar. No sempre som les persones els qui ens destruïm la vida, de vegades la manca d'informació i la picaresca dels aprofitats fan que molts acabin els seus dies marginats i oblidats per la societat.

I això, entre els nous vinguts i alguns del país molt necessitats, encara passa avui en dia i pocs s'atreveixen a denunciar per por de perdre el que tenen ara, sense ser conscients que perden també el seu demà.

1 comentari:

Albert Balada ha dit...

La nostra inconsciència, el menyspreu pel que podem ser, la manca de consciència de classe, la falsa consciència de classe mitjana que hem heretat del franquisme, ens fa aclucar els ulls davant la misèria que ens acompanya en el dia a dia, el cinisme d'aquesta societat avocada al consum, com va predir Karl Marx sobre les societats de l'oci, fa oblit dels pobres, dels desheretats, perquè accepta l'axioma liberal: qui és pobre ho és perquè no fa res per deixar de ser pobre, com si la pobresa fos un estatus. Quina pena de societat!