Tot pensant en un socialista de soca-rel...

Passejant vora el riu Segre de la meva Lleida d'adopció, tot contemplant la fauna que abunda dia a dia més i més, m'ha vingut a la ment el meu amic José Brocal, un més dels altres catalans que van arribar a aquesta terra per poder fer vida i clavar les seves arrels, no va demanar pas més.

Bé, si que va demanar, i és per això que m'ha vingut el seu record: va demanar que no es tales la flora del marge del riu perquè aquestes petites aus trobessin un lloc per viure on sentir-se a gust, i com va fer ell amb la seva família, quedar-se per sempre. I així ha estat, ignoro si va poder influenciar sobre algú amb el seu desitj, però, aquestes aus es troben a gust en el seu medi i aquesta és la seva llar.

I, què te a veure això amb que ell fos socialista? Doncs tot. No era egoista, no mirava sol per ell, son moltes les persones que creuen que aquestes plantotes seques no fan bonic i són un perill, però, ell preferia la bellesa de les aus. Son moltes les persones que creuen que aquestes aus estarien millor en un tancat i no embrutarien tant, però, ell preferia la seva llibertat i que es vetlles per la seva salut i protecció... I ara són elles les que han enriquit el paisatge de Lleida ciutat.

Com si fos una faula vull explicar que el cor socialista del meu amic mirava per tots i tot. Ell era feliç amb poca cosa, però, tot era poc per la resta de ciutadans que no tenen veu i la societat els acostuma a passar per alt; per un dir, una rajola que belluga pot ser una ximpleria si la compares amb fer una nova residència per avis, però, per algú amb la mobilitat reduïda aquella rajola és un calvari que ha de patir cada dia, i ell no passava dia que no es queixes per un altre fins que l'arranjaven.

Costa molt fer les coses bé i al gust de tothom, però, sol els socialistes de soca-rel tenen l'instint nat de no oblidar-se de ningú. Siguem sempre socialistes de debò, i millorem dia a dia, si més es pot.