Ira

Sèneca ja ens va parlar de l’ira; afirmava que la naturalesa de l’home no accepta el càstig tot i ser necessari un correctiu sense cap mena d’ira per les persones que han delinquit per aquesta mateixa.

L’ira està estretament lligada amb la venjança i el càstig, essent la primera nefasta, però, el càstig aplicat amb justícia pot ser una solució a un problema. L’ira és el desig de tornar el dolor, els animals no la senten, tant sol els humans.

Si és dolenta, però, alhora és un sentiment molt humà, perquè no puc expressar tota l’ira i ràbia que m’envaeix quan sento o llegeixo qualsevol nova notícia sobre El Monstre d’Amstetten?; perquè no puc desitjar que com a mínim el tinguin la resta dels seus dies experimentant allò que ell mateix li va fer, sense cap mena de remordiment, a la seva pròpia filla?; perquè he de sentir pietat per un malalt mental que no li ha importat gens ni mica anular la personalitat de tot aquell que l’envoltava?; quina diferència hi ha entre aquest individu i qualsevol dictador que ordenés xenocidis o homicidis amb tota mena d’abusos i tortures?...

Sento ira com a ésser humà que soc i no la penso amagar mentre hi hagi personatges que es considerin amb el dret de tiranitzar a les persones sol per dissimular el seu complex d’inferioritat i escassa personalitat. No puc passar per la vida com un animal, sense sentir pietat per tots aquells que sota el poder del terror s’ho deixen fer tot per conservar l’únic que els pertany, la vida, ja que prefereixen sofrir a morir.

Soc també un Monstre per sentir Ira?...