14 de maig 2008

Temps de pluja, temps de records.

Contemplo rere els vidres la pluja intensa que cau avui sobre Lleida. En ve a la ment el record de la meva infantessa a col·legi, concretament a Parvulari; l'olor de casa l'he triada perquè em recordes aquella època quan ben just començava a ésser conscient que formava part d'un món anomenat Terra; la canyella de les galetes de la mare, la taronja de la pell que ficava la Senyoreta a sobre el radiador per fer aroma i la fusta dels llapis recent afilats.
Son aromes que em conviden a la pau i la meditació, com quan contemplava com plovia al pati i li preguntava a la "Senyo": "-Senyoreta, perquè plou?", "-Perquè el Senyor ens regala aigua", "-No!, de veritat, perquè plou?", i la "Senyo" tot fent un sospir de "m'ha tocat la preguntona" s'omplia de paciència i m'explicava el procés de forma infantil..."-i si els núvols són corders, no hauria de ploure llet?", llavors, com altres cop, optava per explicar-me la forma científica, sense romanços ni floritures que enganyen o tergiversen la informació a qui escolta.
I la veritat és, que mai canviaré; tant innocent i alhora tant "científica". M'agrada conservar aquella part de fantasia que ens fa sentir nens i ens permet gaudir de moments alegres quan fer corre la imaginació suposa la millor de les aventures i, alhora, he de analitzar la part científica de les coses per corroborar la realitat, els motius i que el que sigui ha de ser així perquè es pot demostrar i és el més raonable.
Ha plogut molt des d'aquella època, però, la tímida nena de pàl·lida cara de xinesa que descobria el món, encara no s'ha cansat de trobar les respostes a tot, però, les reals, no pas les que ens volen fer creure.

1 comentari:

Trifó de Vernet ha dit...

Chapeau cara mia, Chapeau! Per ser que no t'agrada la poesia, has fet de la teva vida poesia....