27 de juny 2008

Defectes i virtuts.

Tots tenim el lleig costum de projectar en els altres els nostres propis defectes i a sobres tenim l’ossada de criticar-los com si amb aquest fet ens anés la vida, com pel simple fet de descobrir-ho en una altra persona els esborrés de nosaltres mateixos.
Us confessaré un de meu que la meva parella me l’ha mostrat amb forma de compte, que no fa tant de mal, però, no he pogut negar l’evident. De ben segur que no sóc l’única persona reflectida; diu així:

Des de petits havien estat grans amics. Un d’ells era mandarí i l’havien ofert un important càrrec oficial. Estava preocupat per la responsabilitat que hauria d’assumir necessàriament, i per això va suplicar al seu amic de sempre que vingués de visita i el ficà al dia del que havia succeït.
-Tu que ets un home tan equilibrat, digues-me algun consell – li va demanar el mandarí.
-Et recomano, amic meu, que sempre siguis pacient. Passi el que passi, sigues pacient. Practica sense descansar la paciència. És el millor consell que et puc dir.
-Tens raó – afirmà el mandarí –Seré pacient, molt pacient. No deixaré l’entrenament en la paciència.
Els dos amics es trobaven molt a gust tot fent un té.
-Sigues pacient, molt pacient. No ho oblidis.
-No, no ho oblidaré – va assegurà el mandarí – Seré molt pacient.
Transcorreguts uns minuts...
-Paciència, molta paciència, d’acord?.
-Si, si, la tindré, la tindré.
Quan s’acomiadaven l’amic insistí.
-Paciència, necessites molta paciència. Passi el que passi.
El mandarí, desesperat, exclamà:
-Però, és que em prens per estúpid? Deixa de repetir el mateix! M’estàs posant dels nervis!.
L’amic tranquil li va dir:
-Em complau veure com pràctiques la paciència...
El mandarí es va avergonyir, però, li va estar agraït, perquè sabia que el seu amic li havia fet una valuosa prova. El va abraçar i va admetre:
-Que n’és de difícil ser pacient!
Mai oblidà la lliçó i va complir el seu càrrec amb molt de paciència.

4 comentaris:

Sinblancaporelmundo ha dit...

Hola bonic:

Em passava per ací per a congraciarme amb tu i gaudir amb tu el triomf d'Espanya sobre Rússia. Quina emoció, oi?

Aquest so harmoniós com els àngels dels claxons, dels petards, dels coets i fins i tot els crits de Gooooooooooooooooooooooooooooooooooool.

Quina meravella, Villa maravilla! deia La Vanguardia que de nou i després d'un parèntesi d'uns anys, torna a ser l'enyorada Vanguardia Española.

jajajajajajajaajajaajajajajajaaja

Visca la nostra Espanya, guapetón!

Trifó de Vernet ha dit...

Com sempre, els amics que es prècien de ser-ho donen bons consells, com sempre la història ens aporta reflexions útils de per vida, com sempre la prudència, el silenci, la paciència son sinònims dels sentiments, l'armonia i la felicitat, com sempre la tríada aporta els valors que l'humilitat vesteix. Gràcies per la teva reflexió Martín, moltes gràcies.

Martín L. ha dit...

Que tal sinblancaporelmundo per Manchester? veig que no hi caps d'alegria al teu cos per estar "la Roja" a la final, amb els seus "tremendos" jugadors, je, je; m'alegro molt per tú i tots els/les que senten el fútbol, jo pertanyo al grup de dones que passa d'aquest esport i per sort la meva parella pertany al reduït número d'homes que també passen, però, he de confessar que també vam veure el partit, si juguen bé, juguen bé i punt.
Apa salut? i si guanya la final que no t'agafi un infart i que tinguis gent tant "tope" com tú prop per celebrar-ho con una fiesta loca!... tu ja m'entens ;)

Sinblancaporelmundo ha dit...

Gr`acies, bonica!. Ets encantadora!