14 de juny 2008

Perquè del nostre socialisme catalanista i federal?

Cercant per la xarxa vaig trobar un tractat d’en Albert Einstein anomenat, Perquè del socialisme?, i del qual us he tret el següent extracte:

“El socialisme està guiat cap a una fi ètica-social. La ciència, no obstant això, no pot establir fins i, encara menys, inculcar-los en els éssers humans; la ciència pot proveir els mitjans amb els quals assolir certes fins. Però les fins per elles mateixes són concebudes per persones amb alts ideals ètics i --si aquestes fins no són frèvoles, sinó vitals i vigoroses-- són adoptades i dutes endavant per molts éssers humans qui, de forma semi-inconscient, determinen l'evolució lenta de la societat.

Per aquestes raons, no hem de sobreestimar la ciència i els mètodes científics quan es tracta de problemes humans; i no hem d'assumir que els experts són els únics que tenen dret a expressar-se en les qüestions que afecten a l'organització de la societat. Moltes veus han afirmat des de fa temps que la societat humana està passant per una crisi, que la seva estabilitat ha estat greument danyada. És característic de tal situació que els individus se senten indiferents o fins i tot hostils cap al grup, petit o gran, al que pertanyen. Com il·lustració, deixin-me recordar aquí una experiència personal. Vaig discutir recentment amb un home intel·ligent i bé disposat l'amenaça d'altra guerra, que al meu parer posaria en perill seriosament l'existència de la humanitat, i vaig subratllar que solament una organització supranacional oferiria protecció enfront d'aquest perill. Enfront d'això el meu visitant, molt calmat i tranquil, em va dir: "perquè s'oposa vostè tan profundament a la desaparició de la raça humana?".

Estic segur que fa tan sols un segle ningú hauria fet tan lleugerament una declaració d'aquesta classe. És la declaració d'un home que s'ha esforçat inútilment a assolir un equilibri interior i que té més o menys perduda l'esperança d'aconseguir-lo. És l'expressió de la solitud dolorosa i de l'aïllament que molta gent està sofrint en l'actualitat.”

Aquest extracte no l’he fet perquè si, té un motiu, a l’igual que una situació viscuda per mi semblant.

Bernard Crick va escriure, “la política és una preocupació de persones lliures i la seva existència és una prova de llibertat”.

Totes dues afirmacions sumen que és el mateix individu el que ha de voler implicar-se amb la societat, amb fer política, persones mentalitzades i compromeses amb el funcionament de la democràcia, però, lluny dels seus propis interessos i reclamacions privades.

Les persones som alhora éssers solitaris i éssers socials; alhora vetllem pels nostres interessos i els dels nostres, com cerquem sentir-nos útils, estimats o ajudar als nostres iguals. La combinació equilibrada d’aquests objectius de l’home crea a l’individu conscienciat amb el seu compromís cap al bon funcionament de la nostra democràcia, un desequilibri fa decantar la balança i la resta no pot funcionar.

El problema recau que l’individu, conscient de la seva dependència amb la societat, no la relaciona amb un fet positiu, no se sent protegit pel sistema, tot ho veu com una amenaça cap als seus drets com a persona; tot ocasionant un despertar del seu egoisme deixant de banda les seves pulsions socials.

No és culpa de la pròpia biologia de la persona, aquesta no pot ser, no deu ser, canviada o modificada, més aviat és que hem de tornar a pensar la nostra forma de fer política per fer despertar a les persones les ganes de voler-se involucrar en una societat democràtica com és la nostra. Hem de retornar el sentiment perdut que les persones han de trobar la relació i el sentit de les seves vides formant part i treballant per la nostra societat; i tot llegint la Ponència Cap al Onzè Congres, descobreixo que anem pel bon camí.

1 comentari:

Trifó de Vernet ha dit...

Excel·lent reflexió!!!!!!