...i d'entre les cendres...

És molt típic i tòpic fer aquest tipus de comparacions, però, quan comproves que una evolució massa ràpida i un xic desenfrenada et fa veure els temps passat amb cert enyor t’adones que alguna cosa no rutlla com cal.
Qualsevol temps passat vist amb ulls crítics no és millor, però, el retorn als orígens, a les coses senzilles, a tornar a aprendre a fer bé les coses per veure si aquest cop aprenem la lliçó i no volem a mig curs deixar els estudis, perquè els nostres neguits adolescents ens diuen que som millors que els nostres professors... és com una necessitat que ens suplica el cos.
El temps ens fica a tots en els nostres respectius llocs, allà on hem de ser. La natura de l’home és molt sàvia malgrat ens entossudim a estar sempre en contra. Les injustícies que fem, si som persones d’honor, les hem de saber reconèixer i tot deixant de banda els absurds orgulls, si és el cas, hem de saber demanar perdó i reconèixer tots els mèrits obtinguts pel treball dels altres, malgrat aquests darrers ostentin una certa fredor. El seny és una virtut que no pas tothom està qualificat per reconèixer-la.
Si mai arribes a llegir aquest post sabràs que m’estic referint a tu, novament et dono les gràcies i us felicito, perquè el temps us ha tornat al lloc on heu d’estar.
Gràcies per no haver deixat d’estar.