Desacords

Acord: Decisió mútuament acceptada entre parts interessades.

Les paraules de Zapatero van ser clares: "Jo defenso l'Estatut, però el que diu l'Estatut, i el que diu el text és que hi ha d'haver un acord en matèria de finançament, no que el Govern hagi de fer això o allò altre. El matís és important", va declarar. I, segons Zapatero, el vicepresident econòmic Pedro Solbes va posar una proposta sobre la taula que el Govern català va rebutjar. Per tant, va venir a insinuar, l'incompliment no és atribuïble al Govern". (El Periódico 15-08-08); però, no pas recíproques.
Per molt que Catalunya sigui una Comunitat Autònoma que, segons els balanços fiscals, ha demostrat ser més que solidària, està en el seu dret de demostrar una discordança en allò que li han proposat. Voler que s’accepti, de bon grat, bastant menys que els mínims que surt per escrit, retallat i acceptat pel Parlament, és ofenós; no és de cavallers carregar les culpes dels desacords a l’altra part que també vol defensar els seus interessos i responsabilitats amb el poble que l’ha escollit com representant, és “oblidar-se” de tot un poble que demana el que per llei li han concedit, no pas més.
La disposició addicional primera de l'Estatut diu que "la Comissió Mixta d'Asumptes Econòmics i Fiscals Estat-Generalitat deu concretar, en el plaç de dos anys a partir de l'entrada en vigor d'aquest Estatut, la aplicació dels preceptes" referits al finançament. Fer una proposta i no arribar a un acord no és complir els terminis ni amb les paraules escrites a l'Estatut.
El compliment de part de l’Estatut és una obligació no pas un detall del Govern central, no es pot acceptar que un treball fet sigui expressat com si fos un favor fet de “a sobres que...”, i per arribar a un acord no s’ha de partir d’una proposta que es podria catalogar d’almoina.