16 d’octubre 2008

Aprenent a volar

(Per Albert Balada amb molt d'estima; ell ja sap el perquè)

En la distància, una cinta negra. S’estira
fins un punt on ja no hi ha marxa enrere. Un vol fantàstic sobre el
vent es va estendre pel camp. Suportant tot sol el meu
seny que trontolla. Una atracció fatal que em sosté
ràpid.
Com puc deslliurar-me d'aquesta pressió irresistible?

No puc mantenir els meus ulls al cel que dóna tombs. La llengua lligo
i retorço a aquest inadaptat tros de terra que sóc.

El gel s'està formant sobre les puntes de les meves ales. No vaig
escoltar els advertiments, vaig creure que havia
pensat en tot. Ningú pot controlar el meu camí a casa. Innegable,
buit i centrat en una pedra.

Una ànima tensa està aprenent a volar. La seva condició el deté, però,
decideix intentar-ho. No puc mantenir els meus ulls al cel que dóna
tombs. La llengua lligo i retorço a aquest inadaptat tros de terra que
sóc

A sobre de la terra sobre una ala i una oració. La meva aurèola bruta, un
rastre de vapor en l'aire brut. A l'altre costat dels núvols veig la
mosca de la meva ombra Fora de la cantonada del meu ull que plora
Un somni encegat per la llum del matí. Aquesta ànima que
podria volar just a través del sostre de la nit

Cap sensació no es compara amb això. Una mort aparent, un estat de
l'esmentada. No puc mantenir els meus ulls al cel que dóna tombs.
La llengua lligo i retorço a aquest inadaptat tros de terra que sóc.

1 comentari:

Unknown ha dit...

T'agreixo, Martín, aquesta dedicatòria, emociona saber-la casual a la xarxa, molt segura estàs del perquè, però gràcies.....