Per no dir res

Com canvien les nostres ments!. De joves, quan els papis ens ho paguen tot, escoltem o escrivim cançons carregades de missatges per menjar-nos el món; solem actuar com una mena d'anarquistes disposats a fer-ho tot perquè les coses canviïn de debò... i de cop i volta, un cop entrem a formar part del mercat laboral, ens oblidem de tot. Els primers diners ens fan sentir com al Gollum amb el seu anell "El meu tresor!" i d'aquí fem el gran salt cap al consumisme desenfrenat i sense adonar-nos, ens convertim en els "protas dolents" de les cançons que ens van obrir els ulls per ser els cavallers que salvarien al nostre Món... però, jo vull continuar essent aquella Sinistra (perquè m'entengueu: una mena de Gòtica) amb les mateixes ganes de treball, però, amb la serenor i judici que m'han donat els anys, espero trobam amb més gent que tingui ganes de voler fer el canvi que tant va somniar de jove...

El vent està bufant fort, les estrelles s'han apagat,
pels carrers corre el sol, i la gent amb els ulls tancats,
que no sap on va, que no sap on va.

Camí del lloc més alt ja no tenim on trepitjar,
paguem el preu més car en nom de la felicitat,
parlem per no dir res, creiem que som eterns,
és tot el que hem après des que es va inventar el temps,
no hem volgut canviar.

El món hem desbocat, diuen que ara s'està acabant,
però tot seguirà igual quan el vent se'ns haurà emportat,
si no trobem la clau anirem aguantant,
quan estarem cansats fugirem però endavant.

Mai no és tard.

Ja s'ha acabat el temps de les promeses,
ja s'ha acabat el temps de les paraules.

Parlem per no dir res, creiem que som eterns,
paguem el preu més car en nom de la felicitat.
Ja s'ha acabat el temps de les promeses,
ja s'ha acabat el temps de les paraules,
ja s'ha acabat el temps de les promeses,
ja s'ha acabat el temps de les paraules.