30 de desembre 2008

2009, ajust de comptes per molts.

Enutjar-se

[L'home en qui brilla la veritat no és colèric. Quan s'enfosqueix la veritat, s'alça la ira. Generalment creix quan ens persegueix la desgràcia, però cessa quan es compleixen els nostres desitjos. Enutjar-se és perllongar la pròpia foscor mental, exposar la pròpia culpa.]

Hakuin

El proper 2009 malauradament abundarà l’enuig entre les persones, i cap ni una reconeixerà la seva part de culpa en la seva nova situació, és obvi, necessitem sempre donar la culpa als altres per sentir-nos bé amb nosaltres mateixos... quin absurd!.

Dic això perquè les perspectives de recuperació de la crisi no son gaire bones de cara a l’any vinent i tot apunta envers l’augment progressiu de les xifres d’atur, amb la conseqüent causa dels impagaments, molts d’ells involuntaris.

De segur que hom que es trobi en aquesta trista situació, sense feina ni diners per pagar tot el que deu donarà la culpa a la societat, però, va ser la societat que li va dir que s’endeutés fins a límits que els seus ingressos mensuals, en cas de disminuir o deixar de tenir-los, no els pogués cobrir?, no senyor! No va ser la societat que va obligar a aquesta persona a consumir a dojo, va ser la mateixa persona, enlluernada per la bonança i un bon sou, o no, que es va extralimitar pensant que això no s’acabaria mai i al final de més sempre podria cobrir; potser si a escola ens haguessin ensenyat un xic d’economia domèstica algunes persones no s’endeutarien més del 35% establert, però, com fas creure a algú que té uns ingressos mensuals, tant sol i exclusivament a través de nòmina, de 2000 fins a 5000 euros o més, que és de classe obrera?... Perquè, aquest mes els tindrà, però, i al mes següent?... (sou referit a alguns particulars o famílies que treballin dos o més membres).

Massa vanitat i supèrbia ens envolta!, clar! Estem tant a gust dintre de la “bombolla” que no som conscients que acte seguit venen els aterratges forçosos, i no pas tots els porta un bon pilot... Però, la culpa de la nostra situació, única i exclusivament, sempre la tenim nosaltres, amb petites excepcions com malalties o accidents provocats per altres.

Cal que reconeixem a temps que som obrers i reorganitzem, mentre estiguem a temps, les nostres particulars economies.

2 comentaris:

Trifó de Vernet ha dit...

NO els ho faras fer creure que són de classe obrera perquè sempre els han dit que són de classe mitjana i s'ho han cregut, perquè els que van crear el concepte són hereus també d'aquest fet i ja els està bé.

Martín L. ha dit...

Doncs!... allà ells, que vagin somniant i que no és despertin mai, ja s'ho faran quan els deutes els colguin i es vegin sota un pont, o en els pitjors dels casos, declarats insolvents i sense res a la vida mai més.