26 de juliol 2009

De vegades no m’entenc.

Un hospital és el lloc idoni per observar i estudiar el comportament de les persones i, fins i tot, coneixes a un mateix.

Sempre he tingut molt clar que els meus punts forts son l’empatia per una banda i l’altruisme per l’altra, però, hi ha una faceta en mi que no encaixa entre aquestes, meves virtuts: no m’agrada el contacte amb les persones.

Heus ací la recent situació viscuda: asseguda al cantó del telèfon públic, tot llegint un llibre, sento com dues senyores es barallen amb aquest perquè, “...els fan tant moderns que fa falta un curset per trucar!”; els ofereixo el meu mòbil, desconec si per ajudar o perquè em deixessin llegir tranquil·la, i l’interessada s’asseu al meu cantó tot agraïda disposant-se a fer la desitjada trucada. Mentre explicava la situació del malalt al seu familiar, aquesta s’anava entristint i contenint el plor; jo, sense abandonar en cap moment la meva lectura, li poso la meva ma amiga sobre la seva espatlla i li faig petites carícies que ella m’agraeix tranquil·litzant la seva persona i to de veu. En acabar en torna el aparell, m’ho torna a agrair i marxa amb la seva acompanyant.

I fins aquí jo donava per finalitzada la meva bona acció del dia, però, no, el rostre que jo ja havia oblidat es recordava perfectament de mi i a l’endemà ja la veus asseguda al meu cantó, mentre esmorzàvem, explicant al complert i carregada de detalls la seva vida ( però, si jo tant sol la volia ajudar en aquell moment d’angoixa!... perquè?...), els dos dies següents me’ls vaig passar qual vulgar espia amagada pels racons i espiant per les cantoneres.

Sé que no es pot dir que tingui fòbia social, la majoria dels altres símptomes no els compleixo, però, de debò m’agradaria saber perquè soc tant esquerpa?.