Aquesta persona immutable a la qual dedico aquest post és el company Montilla, m'hauria de referir a ell amb un protocol que no considero que sigui propi de gent senzilla d'esquerres, sona tant aburgesat!..., però, per mi sempre serà el company Montilla, en públic ja em dirigiré com cal.
Us deixo un article íntegre de El Periódico online, escrit per José Antonio González Casanova Catedràtic de Dret Constitucional i assagista:
Montilla: de Sèneca a Manolete
El toreig amb el ‘miura’ hispànic és el millor certificat de catalanitat del president de la Generalitat
El president de la Generalitat de Catalunya número 128 aporta a aquesta institució centenària una figura humana i política d’una radical novetat. El català-cordovès José Montilla ha trencat amb els mites antidemocràtics que estipulaven que un president ha de ser de casa nostra (com els bisbes) i que els altres catalans no són ningú per governar Catalunya. En ple mandat, ja lidera el secular projecte català d’una integració lliure i justa a l’Estat espanyol. A l’haver-li encomanat la presidència de la Generalitat el vot majoritari del Parlament,Montilla va saber que ara li corresponia a ell lidiar amb aquest miura hispànic. Era el seu combat principal i el seu millor certificat de catalanitat.
El van antecedir en aquesta tasca quatre presidents memorables. Francesc Macià va proclamar la República catalana en una federació ibèrica, però el federalista Estatut de Núria no encaixava en la posterior Constitució i l’Avi va haver d’acceptar una fràgil i breu autonomia. Lluís Companys va repetir l’intent federalitzant i va ser empresonat. Novament president, la guerra el va portar al fugit Govern central, que, de fet, va substituir la Generalitat.Franco el va fer afusellar per separatista. No cito aquí l’admirable president Josep Irla perquè va viure i va morir exiliat.
El 1977, Josep Tarradellas va aconseguir el «Ja sóc aquí», però es va conformar amb una Mancomunitat si la presidia ell, va deixar a la cuneta el seu valedor Joan Reventós i, fidel republicà, va acabar de marquès. Durant 23 anys, un patriota ple de fe, Jordi Pujol, va aprendre l’astuta ambigüitat de Tarradellas i va adoptar la conllevancia com a estratègia de permuta. A canvi d’un suau xantatge que va decidir anomenar «governabilitat» es va assegurar un poder monopolista, culminat i perdut pel suport mutu Aznar-
Pujol (Mas). Iniciat ja el segle XXI, Pasqual Maragall, un altre patriota amb fe més d’esquerres, va creure que a Espanya hi havia molts federals com ell. Titllat d’invasor prepotent pel macizo de la raza, i d’inoportú pels oportunistes de casa nostra, va dimitir deixant-nos, això sí, el millor Estatut de la nostra història moderna.
I llavors va arribar Montilla. Insultada la seva candidatura per «desnaturalitzar» Catalunya, segons Felip Puig; recordat oportunament per Pujol el seu origen d’«extrema esquerra estatalista espanyola»; negada la seva capacitat de lideratge català; acusada la seva dependència del president Rodríguez Zapatero i ridiculitzades la seva persona i la seva parla catalana, ara Pujol n’alaba el coratge, que ell no va voler tenir mai, perquè s’ha jugat el tipus i el càrrec, no ha cedit a les pressions d’ERC ni del PSOE; ha estat pacient, raonable i tenaç; diplomàtic però sincer, comprensiu sense cedir.
El model Castells de finançament suposa un avanç en l’autogovern de qualsevol autonomia i demostra que, encapçalada per Catalunya, una altra Espanya, solidària i federal, és possible. El seu recent discurs a Madrid ha recordat a ignorants i frívols que les comunitats autònomes són avui dia més Estat que mai.
El President català ha denunciat la catalanofòbia atiada pel PP i ha defensat la lleialtat dels seus socis de govern enfront dels separadors de Madrid, que posen més en risc la unitat espanyola que els independentistes d’ERC.
Tot plegat no ha fet més que augmentar el seu crèdit polític i ha provocat un curiós gir en l’empatia de la gent. La imatge que dóna aquest cordovès de soca-rel coincideix perfectament amb l’estereotip en què es reconeix el català mitjà: serietat, laboriositat, prudència, cautela desconfiada, fermesa sense estridències, poques paraules per a millors fets, sentit pràctic, amable ironia.
Per contra, el seu rival, un verbal-sobiranista sempre disposat a la rebaixa, és un magnífic exemplar d’home guapo, eloqüent, brillant i desimbolt, capaç de vendre molt bé el burro català en una fira andalusa.
És PER LA seva casta cordovesa que José Montilla és com és. Té la fe pròpia de Sèneca en la fraternitat humana, la seva preocupació social, la pedagogia política i un filosòfic desinterès pel poder i l’èxit que el converteix en un ésser humil i senzill. És hereu també d’Averrois iMaimònides, perquè suma la raó a la fe i creu que la racionalitat sensata és molt més eficaç que una fe d’il·luminat.
Però, sobretot, Montilla, pel seu tremp, per la seva governança, per saber el terreny adequat on citar l’oponent, per les seves arriscades faenas de cara al tendido democràtic, pel seu valerós acostament al rival per torejar-lo amb elegància i respecte i, al final, aconseguir sortir-ne airós, és tot un destre tipus Manolete. Sense guarniments, sobri, tècnic i estètic; amb una aparent fredor estatuària (i estatutària), impàvid i estoic.
Aquest 128è president de la Generalitat de Catalunya serà durant molt de temps una novetat radical molt positiva per al nostre autogovern mentre el clarí no anunciï el final d’una corrida en la quals altres, per tenir més rauxa que seny, o per fer d’aquest una virtut traïdora, no van aconseguir fer la volta a l’arena ibèrica.
El van antecedir en aquesta tasca quatre presidents memorables. Francesc Macià va proclamar la República catalana en una federació ibèrica, però el federalista Estatut de Núria no encaixava en la posterior Constitució i l’Avi va haver d’acceptar una fràgil i breu autonomia. Lluís Companys va repetir l’intent federalitzant i va ser empresonat. Novament president, la guerra el va portar al fugit Govern central, que, de fet, va substituir la Generalitat.Franco el va fer afusellar per separatista. No cito aquí l’admirable president Josep Irla perquè va viure i va morir exiliat.
El 1977, Josep Tarradellas va aconseguir el «Ja sóc aquí», però es va conformar amb una Mancomunitat si la presidia ell, va deixar a la cuneta el seu valedor Joan Reventós i, fidel republicà, va acabar de marquès. Durant 23 anys, un patriota ple de fe, Jordi Pujol, va aprendre l’astuta ambigüitat de Tarradellas i va adoptar la conllevancia com a estratègia de permuta. A canvi d’un suau xantatge que va decidir anomenar «governabilitat» es va assegurar un poder monopolista, culminat i perdut pel suport mutu Aznar-
Pujol (Mas). Iniciat ja el segle XXI, Pasqual Maragall, un altre patriota amb fe més d’esquerres, va creure que a Espanya hi havia molts federals com ell. Titllat d’invasor prepotent pel macizo de la raza, i d’inoportú pels oportunistes de casa nostra, va dimitir deixant-nos, això sí, el millor Estatut de la nostra història moderna.
I llavors va arribar Montilla. Insultada la seva candidatura per «desnaturalitzar» Catalunya, segons Felip Puig; recordat oportunament per Pujol el seu origen d’«extrema esquerra estatalista espanyola»; negada la seva capacitat de lideratge català; acusada la seva dependència del president Rodríguez Zapatero i ridiculitzades la seva persona i la seva parla catalana, ara Pujol n’alaba el coratge, que ell no va voler tenir mai, perquè s’ha jugat el tipus i el càrrec, no ha cedit a les pressions d’ERC ni del PSOE; ha estat pacient, raonable i tenaç; diplomàtic però sincer, comprensiu sense cedir.
El model Castells de finançament suposa un avanç en l’autogovern de qualsevol autonomia i demostra que, encapçalada per Catalunya, una altra Espanya, solidària i federal, és possible. El seu recent discurs a Madrid ha recordat a ignorants i frívols que les comunitats autònomes són avui dia més Estat que mai.
El President català ha denunciat la catalanofòbia atiada pel PP i ha defensat la lleialtat dels seus socis de govern enfront dels separadors de Madrid, que posen més en risc la unitat espanyola que els independentistes d’ERC.
Tot plegat no ha fet més que augmentar el seu crèdit polític i ha provocat un curiós gir en l’empatia de la gent. La imatge que dóna aquest cordovès de soca-rel coincideix perfectament amb l’estereotip en què es reconeix el català mitjà: serietat, laboriositat, prudència, cautela desconfiada, fermesa sense estridències, poques paraules per a millors fets, sentit pràctic, amable ironia.
Per contra, el seu rival, un verbal-sobiranista sempre disposat a la rebaixa, és un magnífic exemplar d’home guapo, eloqüent, brillant i desimbolt, capaç de vendre molt bé el burro català en una fira andalusa.
És PER LA seva casta cordovesa que José Montilla és com és. Té la fe pròpia de Sèneca en la fraternitat humana, la seva preocupació social, la pedagogia política i un filosòfic desinterès pel poder i l’èxit que el converteix en un ésser humil i senzill. És hereu també d’Averrois iMaimònides, perquè suma la raó a la fe i creu que la racionalitat sensata és molt més eficaç que una fe d’il·luminat.
Però, sobretot, Montilla, pel seu tremp, per la seva governança, per saber el terreny adequat on citar l’oponent, per les seves arriscades faenas de cara al tendido democràtic, pel seu valerós acostament al rival per torejar-lo amb elegància i respecte i, al final, aconseguir sortir-ne airós, és tot un destre tipus Manolete. Sense guarniments, sobri, tècnic i estètic; amb una aparent fredor estatuària (i estatutària), impàvid i estoic.
Aquest 128è president de la Generalitat de Catalunya serà durant molt de temps una novetat radical molt positiva per al nostre autogovern mentre el clarí no anunciï el final d’una corrida en la quals altres, per tenir més rauxa que seny, o per fer d’aquest una virtut traïdora, no van aconseguir fer la volta a l’arena ibèrica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada