Deixeu-me que us escrigui un capítol del llibre d’Erik Orsenna, entre d’altres coses membre de l’Academia Francesa (a Trifó segur que li agradarà), titulat L’illa de les paraules. És, o no, un conte per nens on els ajuda a apreciar el valor de les paraules.
Tretze
Les paraules dormien.
S’havien posat a les branques dels arbres y ja no es movien. Caminàvem poc a poc per la sorra per no despertar-les. Jo, tota ximpleta, afinava l’oïda: m’hagués agradat tant desvelar els seus somnis... M’agradaria saber que els hi passa pel cap... Per descomptat que no sentia res. Tant sol la remor de l’onatge al nostre darrere, rere un turó. I un vent lleuger. Potser tant sol la respiració del planeta Terra tot avançant en la nit.
Ens apropàvem a un edifici mal il·luminat per una creu roja que feia pampallugues.
- Això és l’hospital – xiuxiuejà el Sr Enric.
Em vaig entristir.
L’hospital? Un hospital per les paraules? No ho podia creure. Vaig sentir vergonya de cop i volta. Alguna cosa em deia que els responsables dels seus patiments érem nosaltres, els humans. Ja saps, com de les morts dels indis d’Amèrica, causades per malalties dutes pels conqueridors europeus.
En els hospitals de paraules no hi ha recepció ni infermeres. Els corredors estaven deserts. Tant sol ens feien de guia les resplendors blaves de les làmpades. Tot i la nostra cura, les nostres sabates cruixien per sobre el parquet.
Com de resposta, vam sentir un soroll molt dèbil. Dos cops. Una suau queixa. S’escolava per sota d’una porta, com una nota rellisca discretament, per no molestar.
El Sr Enric em llançà una ràpida mirada tot decidint-se a entrar.
Allí es trobava, immòbil al seu llit. Era una frase molt petita i molt coneguda, massa coneguda: T’estimo.
Dues paraules primes i pàl·lides, molt pàl·lides. Les set lletres ben just si sorgien per sobre la blancor dels llençols. Dues paraules unides per llurs tubs de plàstic a una sonda plena de líquid.
Em va semblar que la frase ens regalava un somriure.
Em va semblar que ens parlava.
- Estic un xic cansada. Crec que he treballat massa. He de reposar.
- Au vinga, T’estimo – li va respondre el Sr Enric – ja ens coneixem. Amb la de temps que fa que rodes... Ens enterraràs a tots. Uns dies de descans i com nova.
Desprès es va passar una bona estona dient-li tota aquesta colla de mentides que per costum es diuen als malalts. El Sr Enric li ficà al front un guant de bany mullat amb aigua freda.
- De nit és un xic més dur. Durant el dia, les altres paraules venen a fer-li companyia.
“ Un xic cansada”, “ un xic més dur”... T’estimo tant sol es queixava a mitges i afegia “ un xic” a totes les frases.
- No parlis més, descansa. Ens has donat tant... Recupera les forces que ens fas molt de falta.
I el Sr Enric li cantà a cau d’orella una dolça cançó.
- Vine, Joana, anem-se’m. S’ha quedat dormida. Tornarem demà.
- Pobra T’estimo. Aconseguiran salvar-la?.
El Sr Enric estava tant afectat com jo.
Les llàgrimes se’m feien un nus a la gola, però, no es sortien de arribar als meus ulls. Duem al nostre interior llàgrimes massa pesades. Aquestes mai les podrem plorar.
- T’estimo... tot el món diu i repeteix “ t’estimo”. Et recordes del mercat?. S’ha d’anar amb molt de comte amb les paraules. No repetir-les a la babalà. Ni fer-les anar sense cohesió, unes per unes altres, tot dient mentides. Ans, les paraules es gasten. I de vegades es massa tard per salvar-les. Vols que visitem d’altres malaltes? – El Sr Enric em va mirar – No et desmaiaràs ara, oic? .
I, tot agafant-me pel braç, em va treure de l’hospital.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada