Varen vindre al cap vespre, i trobaren a Joan planejant, pacífic i solitari en el seu estimat cel. Les dues gavines que varen apareixer vora les seves ales eren pures com el llum dels estels, i el seu resplendor era suau i amigable en l'alt cel nocturn. Però, el més bell de tot era l'habilitat amb la que volaven; els extrems de les seves ales tot avançant en un precís i constant centímetre de les seves.
Sense dir un mot, Joan les ficà a prova, prova que cap gavina va superar mai. Doblegà les seves ales, i reduí la velocitat a un sol quilòmetre per hora, quasi aturant-se. Aquelles dues radiants gavines reduïren també la seva, en formació tancada. Savien el que era volar lent.
Doblegà les seves ales, va girar i va fer caiguda lliure a dos-cent quilòmetres per hora. Es varen deixar caure amb ell, tot precipitant-se cap avall en formació impecable.
A la fi, Joan va volar amb la mateixa velocitat cap amunt en un gir lent i vertical. Varen girar amb ell somrient.
Va recuperar el vol horitzontal i es va quedar callat un temps abans de dir:
- Molt bé. Quí sou?
- Som la teva Bandada, Joan. Som els teus Germans. - Les paraules foren fermes i serenes - Hem vingut a endur-te més amunt, a endur-te a casa.
- Casa no en tinc! Bandada tampoc en tinc. Soc un Exiliat. I ara volem a la vanguarda del Vent de la Gran Montanya. Uns cent de metres més, i no podrè aixecar més aquest vell cos.
- Si que pots. Joan. Perquè has après. Una etapa ha finalitzat, i ja va essent hora que comenci un altra.
Tal com li havia il·luminat tota la seva vida, també ara l'enteniment va il·luminar aquest instant de l'existència de Joan Gavina. Tenien raó. Ell era capaç de volar més amunt, i ja era hora de tornar-se a casa.
Li va fer un darrera mirada al cel, a aquella magnífica terra de plata on tant havia après.
- Estic preparat - va dir.
I Joan Gavina es va elevar amb les dues radiants gavines per desapareixer en un perfecte i fosc cel.
RICHARD BACH 1971
1 comentari:
Publica un comentari a l'entrada