18 de gener 2008

El legislador no deu proposar-se la felicitat de cert ordre de ciutadans amb exclussió de la resta, ans la felicitat de tots.

Platón

Aquestes paraules ens venen a dir que qui governa te "l'obligació" de vetllar per la felicitat de hom sense discriminació; això podria ser relativament fàcil si tots tinguéssim el mateix concepte de felicitat, però, com en la variació resta el gust, tots pensem diferent i no podem obligar a ningú a que canvii de parer ni del seu concepte, errat o no, de felicitat; aquest canvi ha de ser voluntari en una persona, i al llarg de la seva vida, es pot trobar, o no, en una situació que el faci raonar i voler trobar el veritable concepte de felicitat que sempre resta dormit en el nostre interior, no cal cercar-la més enllà de la nostra sobirania, per molt que ens entossudim en aquesta via.

I si, la felicitat es al nostre interior, perquè Platón fa aquesta afirmació? es pot obligar a ser feliç si de cas?... És obvi que no, ningú ens pot obligar a ser feliços si no ens trobem amb les condicions mínimes per no patir pel dia a dia dels nostres o nosaltres mateixos. Cert que els diners no fan la felicitat, però, essent realistes, en la nostra societat son necessaris per tot.
No calen les grans possessions, però, tampoc és idíl·lic viure de res. Són imprescindibles unes condicions mínimes com un treball, una vivenda, benestar social, bona convivència... per ajudar al ciutadà a trobar el seu concepte de felicitat. I és aquí on entra en funció la feina d'un bon legislador, legislar les actuacions per crear aquestes condicions mínimes pels ciutadans, per tots els ciutadans per igual sense discriminacions ni positives ni negatives, perquè quan hi ha problemes sempre son comuns a tots.

Jo no hi crec amb el català emprenyat, hi ha partits polítics que s'entossudeixen a dir que els problemes dels ciutadans de Barcelona, son els problemes de tots els catalans, això és cert i no; cert que ens sap greu que hi hagi gent que tingui problemes per no poder dormir pel soroll d'uns grups electrògens (jo també ho he patit a Lleida i sé el que és), cert que ens sap greu que facin tard a la feina perquè rodalies ara no els hi va com cal perquè estan fent d'altres millores (jo m'he de desplaçar de sempre amb el meu vehicle perquè amb rodalies a Lleida no arribaria mai), però, no es cert que estiguem emprenyats per problemes puntuals que afecten la vida d'uns quants milers, es pot mostrar empatia absoluta, però, emprenyar-nos per quelcom que no està al nostre abast sol·lucionar es molt absurd, si s'està treballant en aquestos incidents, perquè ens hem d'emprenyar?, que solucionem amargar-nos l'existència? almenys si ens hem d'emprenyar que sigui veritablement perquè qui sigui qui ens legisli no faci absolutament res per cap ciutadà ni de Catalunya ni de la resta del país. I, fins la present, poc o molt, tots han contribuït a crear les condicions mínimes perquè cada un de nosaltres trobem la nostra felicitat, malgrat hi hagin comès "alguns" errors en les seves gestions amb benefici de pocs.


3 comentaris:

Unknown ha dit...

És probable que hagis de cercar alguna interepretació de l'obra de Plató en els seus mateixos textos, recòrrer als seus diàlegs o als discursos de sócrates, una forma novelada i en diàleg, també, d'analitzar la filosofia. Potser recòrrer també a les interpretacions dels il·lustrats podries entendre el concepte polític de la felicitat, que suposa atorgar un dret que ens és natural.

Martín L. ha dit...

Agraeixo la teva recomanació alhora que li faig un trasllat a la resta de ciutadans, els que es dediquen a la política inclosos, perquè en la societat que ens ha tocat viure estem tant preocupats en ser competitius i guanyadors, que ens estem oblidant de pensar.
Ningú pot viure cada dia com si la seva persona fos una empresa que necessita tenir guanys i ser la líder del mercat, es una formula directa per trobar la infelicitat en aquest món.
Gracies Albert per no voler acaparar el teu saber i voler que la resta que no te la teva preparació el conegui.

Unknown ha dit...

No me les has de donar les gràcies amiga meva; jo, immodest de mi, com va dir Sòcrates als seus deixebles després de ser consultat l'oracle de Delfos, només se que no se res i aquest és el principi del raonament fonamental, per a cercar sempre, sabent que no és més savi el sap sinó el que cerca, sabent que o és més avi el que fa ostentació del saber que qui el transmet, sabent que el coneixement és la base de les civilitzacions i que si no som capaços de treure'ns aquesta crosta que suposa l'immobilisme, difícilment serem senyors del futur.