Divideix i guanyaràs

Aquest lema és, al meu parer, el que s’està duent a terme, potser de forma inconscient, amb tot aquest assumpte de la normativa de les 65h.

M’explico: als anys seixanta i setanta, massa sovint, més aviat era habitual que algú tingués més d’una feina alhora, més d’una jornada laboral al dia, per poder sobreviure a tots els deutes normals si volies tenir un nivell de vida òptim, és a dir, pis, cotxe, aparells electrodomèstics, etc…

Avui en dia la jornada normal és de vuit hores, essent legals vuitanta hores extres, tot i que depèn de la situació econòmica de cadascú, o “l’obligació” per part de l’empresa, si s’han de fer més o no cal cap... Si a uns sous, la majoria per sota dels 1000€, se li sumen l’augment constant de les hipoteques o dels preus al consum bàsic, resulta molt atractiu per un treballador, que veu com el seu sou no dona prou per tot, accepti de bon grat un augment de sou a canvi de l’augment legal de la seva jornada laboral, perquè, si posa en una balança la seva conciliació familiar amb la seva conciliació amb els bancs, sempre guanyaran els bancs; i aquí no hi ha lloc per romàntics idealistes, la cruel realitat pesa més.

I heus ací on afirmo que els està sortint molt bé la tècnica del Divideix i Guanyaràs; els treballadors amb feina més o menys assegurada, i carregats de deutes, mai cediran a la proposta d’una vaga general perquè no canviïn les hores de la jornada laboral als actuals convenis laborals. Com convenceríeu a algú que paga una hipoteca actual de 1100€, essent el seu sou de 980€, que el que li convé és el seu temps personal?...

I per altra banda tenim als treballadors amb ideals de dretes que consideren als sindicats com una mena de sectes destructives manipuladores de les ments, que els “seus” els han convençut que han de defensar la seva llibertat individual d’escollir la seva jornada laboral sense la pressió dels, temuts, sindicats...

No és pas el millor moment per les esquerres de guanyar aquesta lluita per l’honor dels treballadors, els involuntaris i/o obligats a ser “traïdors” es troben a les nostres pròpies files, o no s’identifiquen com a obrers.

Per sort contem amb Eurodiputats entregats a la causa, com Alejandro Cercas i la seva insistència a que sigui reconegut com a temps de treball tot el període considerat com a “guàrdia” en qualsevol dels sectors on estigui establert, i la seva rotunda negativa a les 65h.