La Sardana

La Sardana és la dansa més bella de les que es fan i es desfan...
I avui, Festa Major de Lleida, a l'Auditori (al cantó de casa) tinc sessió doble.
No em desagraden escoltar-les, això si, de tant en tant. De fet aquesta que us he ficat la vaig aprendre de bon grat quan era petita, tot i que amb el meu millor amic de d'infantessa Josep Ramón Fontanet Espinet (fico el seu nom complert perquè va ser, o és, membre destacat dintre del món de la Sardana) teníem una versió versus librismo.
Però, el que sempre m'ha sobtat és perquè una dansa que simbolitza germanor, unir les mans, ser amics, ser germans, unir cors i ànimes, etc... ha de ser constantment una competició?...
Sempre competir, competir i més competir, quin absurd! quina obsessió!; no en tenim prou amb el dia a dia, competir per no perdre la feina, per tenir millor curriculum, per optar a un augment de sou o càrrec, per ser el millor de la promoció, etc... Perquè no ens limitem a ballar i punt, a mirar als nostres germans com a germans i no com als ... que guanyen sempre.
D'acord! Ja sé que és una altra forma de competir, però, si haguessiu observat als membres d'una colla aquest matí, tot tensos, esbroncant-se entre ells, tensió, un mal Karma impressionant... potser pensarieu igual que jo: Val més gaudir de la nostra dansa sense tant perfeccionisme i més il·lusió.