En el fons, tots som un xic o molt esnobs.

Esnob, segons l’Enciclopèdia Catalana:

[de l'angl. snob 'pegot' i, en argot estudiantil, 'no universitari', d'on 'de baixa condició'; en aquest sentit, hi pot haver influït la interpretació ll. s[ine] nob[ilitate], aplicat als alumnes no nobles]
	1 m i f Persona que és amatent a acollir tota novetat en les idees, els gusts, etc., pel sol fet que la seva adopció li sembla ésser un senyal de distinció, bon gust, intel·ligència, etc.
	2 adj Ha estat una festa molt esnob.

Però, segons el nostre vocabulari de carrer, en tenim un altre concepte.

En William Thackeray en les seves col·laboracions assídues a la premsa de l’època, va escriure uns articles a la revista satírica Punch tot descrivint tota mena d’esnobs; aquestos van tenir tant d’èxit que es va decidir a agrupar-los en un llibre “El llibre dels esnobs”, i us ben asseguro que d’aquella època anglesa a l’actualitat l’únic que ens diferència és que enlloc de nobles hi ha famosos i funcionaris, o “polítiquets...”, la resta és ben bé clavada, gent amb diners, polítics, empresaris, banquers, nous rics, els “quiero y no puedo”, etc...

En tinc una edició nova (i com és el primer cop que és publica en català ficaré el nom de l'Editorial, però, que no serveixi com a precedent), del juny del 2009, traduïda al català per Xavier Pàmies, amb l’ajut de la Institució de les Lletres Catalanes i editat per Adesiara, i de la qual us ficaré uns paràgrafs d’un capítol on entendreu tot això que us vull dir:

“LA INFLUÈNCIA DE L’ARISTOCRÀCIA SOBRE ELS ESNOBS

Diumenge de la setmana passada era en una església d’aquí ciutat i, en el moment que s’acabava l’ofici, vaig sentir dos esnobs que parlaven del rector. L’un demanava a l’altre qui era el pastor.

- És el senyor Tal – va respondre l’altre esnob -, capellà privat del comte Com-se-digui.

- Ah! ¿És aquest? – va dir el primer esnob, en un to de satisfacció indescriptible.

A l’acte va tenir una idea formada sobre l’ortodòxia i la personalitat del pastor. Sabia tantes coses del compte com del pastor, però va presumir de les qualitats del pastor fundant-se en la reputació del comte; i se’n va tornar a casa tot content de Sa Excel·lència, com un esnob babau.

Aquest cas em va servir de matèria de reflexió més que no pas el sermó de l’ofici, i em va portar a admirar-me de fins a quin punt es venera la condició de noble en aquest país. ¿Què n’havia de fer aquell esnob, de si el rector era capellà de Sa Excel·lència el comte o no? Som en un país lliure, però quina adoració es té encara per l’estament noble! Tots en som responsables, tots ens hi prosternem poc o molt. I, ja que toquem aquest tema tan important, diré que la influència de l’estament noble sobre l’esnobisme ha estat més notable que la de qualsevol altra institució. L’augmentació i el sosteniment de l’esnobisme són alguns dels [serveis impagables], com diria lord John Russell, que devem a la noblesa.

I no pot ser d’una altra manera. Quan una persona acumula moltes riqueses, o s’aprofita del seu càrrec en algun ministeri, o guanya alguna gran batalla, o firma un tractat, o és un procurador espavilat que cobra elevats honoraris i arriba a jutge, el país el recompensa amb una corona heràldica d’or (amb més o menys perles i florons), un títol i un càrrec de legislador. [Posseïu uns mèrits tan grans], diu la nació...

¿Com podem evitar l’esnobisme, amb aquesta formidable estructura nacional concebuda per venerar l’aristocràcia? ¿Com podem evitar arronsar-nos davant dels senyors? Sent com som de carn i ossos, ¿qui es pot resistir a aquesta temptació formidable? Inspirades pel que se’n diu noble emulació, algunes persones persegueixen honors i n’obtenen; d’altres, massa febles o massa mesquins, admiren i adulen, enlluernades, aquells qui n’han guanyat; d’altres, que han estat incapaces d’obtenir-ne, els tenen una enveja i una rancúnia cegues. Només hi ha uns quants filòsofs flemàtics i mancats de tota vanitat capaços de contemplar la situació de servilisme en què viu la societat, basada en el culte que es ret als diners...”

Doncs en la nostra societat actual ni els filòsofs se’n salven. Un amic en va explicar que uns coneguts seus pròxims a Dalai Lama li havien demanat que sol·licites audiència amb ell perquè el Dalai el volia veure... s’ha de ser molt esnob per creure’s superior a algú altre i que siguin els altres els que sol·licitin xerrar amb ell!... potser no es considerat filòsof, però, pels seus és considerat savi.

Qui estigui lliure de ser esnob, desprès de reflexionar els seus comportaments seriosament, que tiri la primera pedra.